Aquesta tarda he estat passejant amb en Dani, després d’haver dinat amb ell i l’Anna, a un restaurant del carrer Princesa, del qual no en recordo el nom. Passejar és un dels exercicis més saludables. Sóc capaç de sorprendre’m amb qualsevol cosa i això em fa feliç. La sorpresa no és per definició positiva. Trobar-se el Museu d’Història de la ciutat (http://www.museuhistoria.bcn.es/) tancat perquè diumenges i festius només obre de 10 a 15h, no és en cap cas positiu. Més quan l’exposició que vols veure saps que s’acaba diumenge 4 de novembre. Això sí. En dies laborables està obert tot el dia. Perquè com tothom sap, els turistes tenen un gran interès per conèixer la Barcelona de la República i la figura de Juan Negrín. (A no ser que tots els turistes que venen a visitar-nos siguin rèpliques de Paul Preston).
Sí que he trobat obert la Documenta (http://www.documenta-bcn.com/), on he aprofitat per comprar Maquiavel en democràcia de Edouard Balladur (renuncieu-hi aquells que avorriu lapolítica), les botigues de Souvenirs (on per cert, no venen samarretes de l’Espanyol, sí d’Espanya, que dirà Sánchez Llibre al respecte?), i l’FNAC.
M’encanta passejar. Caminar. Embadalir-me amb qualsevol cosa que vegi. Descobrir que la meva ciutat i qualsevol altra, té dibuixos a les altures de les façanes, que mai m’havia aturat a veure. (Plaça de l’Àngel, figura d’un nen amb una creu al cap, mirant a Llibreteria a l’edifici de mà esquerra), o el xoc de la llum de mitja tarda contra les cúpules del passeig de Gràcia, algunes de les quals amb glorietes com si es tractés d’un espai a ull d’ocell per escoltar una orquestra.
Aquest estiu, els meus passejos van tenir per escenari París. I com a companyia aquestes dues noies. Són la Sira i la Laura. Laura i Sira. I sense elles, sense els seus somriures, sense la seva responsabilitat, sense la seva manera de veure les coses, un es podria sentir més sol i més trist. Amb elles, a un li agrada agafar el toro per les banyes i envestir els reptes sense por. I sobretot, amb el sentit de l’humor necessari per poder afrontar-ho tot. (Per cert, elles creuen que en aquest blog no publicaré mai fotografies seves compromeses. Cosa que faré a petició popular).
Qui no passeja i no és capaç de riure’s d’un mateix, és carn de mal humor. Una epidèmia molt perillosa.
PS; estic buscant la manera de posar un link que us condueixi a alguna cançó. No sé si per molts, això pot resultar una informació. O una amenaça.
Sí que he trobat obert la Documenta (http://www.documenta-bcn.com/), on he aprofitat per comprar Maquiavel en democràcia de Edouard Balladur (renuncieu-hi aquells que avorriu lapolítica), les botigues de Souvenirs (on per cert, no venen samarretes de l’Espanyol, sí d’Espanya, que dirà Sánchez Llibre al respecte?), i l’FNAC.
M’encanta passejar. Caminar. Embadalir-me amb qualsevol cosa que vegi. Descobrir que la meva ciutat i qualsevol altra, té dibuixos a les altures de les façanes, que mai m’havia aturat a veure. (Plaça de l’Àngel, figura d’un nen amb una creu al cap, mirant a Llibreteria a l’edifici de mà esquerra), o el xoc de la llum de mitja tarda contra les cúpules del passeig de Gràcia, algunes de les quals amb glorietes com si es tractés d’un espai a ull d’ocell per escoltar una orquestra.
Aquest estiu, els meus passejos van tenir per escenari París. I com a companyia aquestes dues noies. Són la Sira i la Laura. Laura i Sira. I sense elles, sense els seus somriures, sense la seva responsabilitat, sense la seva manera de veure les coses, un es podria sentir més sol i més trist. Amb elles, a un li agrada agafar el toro per les banyes i envestir els reptes sense por. I sobretot, amb el sentit de l’humor necessari per poder afrontar-ho tot. (Per cert, elles creuen que en aquest blog no publicaré mai fotografies seves compromeses. Cosa que faré a petició popular).
Qui no passeja i no és capaç de riure’s d’un mateix, és carn de mal humor. Una epidèmia molt perillosa.
PS; estic buscant la manera de posar un link que us condueixi a alguna cançó. No sé si per molts, això pot resultar una informació. O una amenaça.
4 comentaris:
els canvis que ha patit el blog si que són positiu. I mica en mica. Jo també et diria que canviessis el color de la lletra del titol de l'entrada...i un consell comte amb els noms de les fotografies que quan les obres es pot veure amb quin nom les han gravades al teu ordinador. Per cert la fotogafia també díriem que és gratament més positiva que l'anterior tot i que mai sabrem perquè.
El Dani té raó. Sort que el títol de la foto és "aguantant la tour que no caigui" sinó...
I també té raó en dir que la foto és gratament positiva, com de fet ho van ser els dies que, per culpa teva, varem passar a Paris. Una vegada més gràcies.
Per cert, al final si que has tingut collons, eh?? deu ser l'edat.
Maca la foto...els cabells al vent...quin peligru, aquests tres personatges...
passejar, una delícia.
Segueix passejant i escrivint-ho.
ahir a la nit si que vam passejar...tant que quasi acabem a la comissaria de via laietana....aviam com ho escrius aixo...o millor t'ho escric jo, jajajajaja
Publica un comentari a l'entrada