De futbol, d'Stendhal, i de la son fugissera

M’agrada el futbol. Menteixo. M’agrada veure el futbol amb els amics. Si no el veig acompanyat em pot resultar tremendament avorrit. Amb els amics puc veure tranquil·lament un Barça-Getafe perquè sigui o no sigui un bon partit, podrem fer-la petar sobre mil i una coses, i a l’hora està atents per si marquen un gol o estan a punt de fer-lo. Al contrari del què passa al camp, per mi, i pels qui m’acompanyen, l’única cosa que no importa és el resultat. Si guanyen bé. Si empaten, també. I si perden, al cap de 10 minuts, de l’única cosa de la qual me’n recordaré és d’un determinat comentari que ens ha fet riure a tots. O del cambrer que preferiria està amb nosaltres perquè fa cara de mala llet contínua i està fastiguejat de la vida. Ni tan sols així, aconsegueix amargar-nos el sopar. És més: es converteix en la gran atracció.

En un altre ordre de coses, vull expressar la meva queixa davant la son. És injusta, inoportuna i absolutament capritxosa. Ahir a la nit, havia aconseguit sopar i llegir una estona al sofà (Rojo y Negro d’Stendhal, que sé que és un clàssic, que a la Cristina li agrada molt…però jo porto ja un any amb el llibre de marras; i ningú pot dubtar de la meva perseverança. Me l’he comprat dues vegades, ja que una la vaig perdre a un avió i ara mateix la deu està llegint en castellà algun llicenciat en filologia espanyola resident a Hèlsinki).

Per on anava…ah sí! Tot just havia agafat la son, vaig abandonar el sofà i vaig dirigir-me molt feliç al llit, disposat a no notar ni el segon rebot de la caiguda lliure damunt del matalàs. Però heus aquí que pel camí, vaig recordar que tenia roba estesa: quatre miserables peces. Vaig dir-me; no passarà res: Les vaig despenjar, les vaig posar a la muntanya de la roba per planxar (algú té resposta al fet que aquesta muntanya, per molt que planxis, mai no baixa?), i de sobte, la son, havia desaparegut! Vaig començar a cridar-la pel cel obert no fos cas que hagués caigut mentre recollia la roba estesa! Però no contestava. L’únic que ho va fer va ser un amable veí a qui no vaig tenir la sang freda de preguntar-li si ell se l’havia quedat, o com a mínim, si l’havia vist passar. No ho vaig fer. Me’n vaig adonar que la son, que és molt democràtica, havia decidit repartir-se entre tots els veins, i a mi, em deuria castigar per l’abstenció dels últims mesos, durant els quals, mal m’està dir-ho, l’havia menystingut, o si més no. Deixat de banda.

La son va perdonar-me a les tres tocades. Llavors va ser quan va tornar. Un cop havia llegit dues vegades un informe incomplet, i alguns articles d’opinió sobre l’evolució econòmica d’Uganda, i la seva influència sobre la crisi agrícola austríaca.

En fi. Mentre continuo buscant fòrmules per incloure música, una canço de son perquè la busqueu: Dream On, dels Aerosmith.