dimecres, 1 d’agost de 2012

CRISI I PRIORITATS

El 7 de maig de 2008, en un article al diari El País titulat "Crisis y Prioridades", l'expresident del govern espanyol, Felipe González Márquez, tancava la seva reflexió dient: 

"Como ambos frentes no pueden ser atendidos a la vez de manera razonable para que sea satisfactorio el resultado, es mejor escalonarlos y centrarse en lo fundamental. Conozco la dinámica propia del mundo de la política y sé que se puede contra argumentar diciendo que son excusas e incumplimientos sobre acuerdos previstos, pero en el fondo la única manera de afrontar la realidad es mirar de frente las necesidades de los ciudadanos, antes que las nuestras."

En tot l'article, l'expresident socialista, esmerçava tots els esforços en explicar que calia ara centrar els esforços en mirar la manera d'incrementar la inversió que permetés crear llocs de treball i mantenir activa l'economia, i no en millorar les condicions de finançament de les autonomies perquè no era aquesta la prioritat del moment.

La política del govern del PP aplicada diligentment per Cristóbal Montoro és l'expressió suma del que volia dir Felipe González. Ja no es tracta de prioritat, sinó de culpa. La culpa de la situació espanyola és de les autonomies que gasten massa, gasten malament i els seus números es traslladen al dèficit de l'estat. I quan la situació financera de les autonomies frega el desastre és l'Estat qui ha de treure les castanyes del foc. Davant la crisi, doncs, no hi ha més remei que recentralitzar. És a dir, a més crisi, més Espanya, menys estat de les autonomies.

Examimem però alguns detalls que sovint, en el marc del discurs general, poden passar desapercebuts.

1.- L'estat de les autonomies, tal i com està concebut, atorga a les autonomies a diferents velocitats, competències en salut, educació, i dependència - no així les pensions que continuen essent pagades des de Madrid -. Així, les comunitats són les que organitzen el seu pressupost en base a les seves necessitats i en base a les seves opcions polítiques. 

2.- L'estat deu a les autonomies - no només a la catalana - els diners dels compromisos adquirits per via estatutària així com les compensacions per serveis prestats a ciutadania que es desplaça a d'altres comunitats per acollir-se a una determinada prestació que pel motiu que sigui no pot accedir en la seva autonomia d'origen o és de millor qualitat en l'autonomia de destí. En aquest aspecte, el cas de la sanitat és flagrant.

3.- L'estat ha incomplert els compromisos de finançament de les autonomies adquirits en l'últim acord de finançament que contenia diversos fons de compensació.

Davant d'això i davant de la crisi, el govern espanyol ha decidit aplicar les seves polítiques envaint competències declarant una mena de "Estat de setge virtual" assenyalant i obligant a prendre camins d'austeritat com si les normes constitucionals no existissin. Això sí; els serveis i prestacions els continuen oferint les autonomies.

Després d'indicar dèficits màxims, sostres de despesa, mesures de contenció pressupostària i altres iniciatives destinades a fer creure els mercats que som alumnes aplicats i que per tant el deute espanyol és una inversió segura a curt, mig i llarg termini, l'estat fa públics els comptes del primer semestre. Oh sorpresa! Resulta que en sis mesos ja tenim el dèficit previst per tot l'any. 

Després de tot això, un recorda llavors aquestes declaracions del president de la CEOE, Juan Rosell:

"Aunque el empresario no quiso precisar cuantos empleados 'sobran' en el sector público, aportó unas cifras aproximativas: en los últimos 33 años, desde 1978, se han transferido 821.357 empleados desde el Estado a las comunidades autónomas de la mano de las competencias asumidas, pero que actualmente estas administraciones cuentan con 1.744.000 trabajadores. De esto se interpreta que, según su punto de vista, en España habría unos 900.000 puestos creados directamente en las administraciones autonómicas y por lo tanto, potencialmente redundantes. Una parte de ellos estaría justificada por ratio del aumento de la población, pero muchos de estos puestos -sin concretar- deberían ser suprimidos."

Redundants? Redundants quins? Els de l'Estat que s'ha quedat sense comptències o els de les autonomies que presten serveis? Quines reformes ha fet l'estat durant els més de 30 anys d'estat de les autonomies en les quals les administracions han anat assumint competències i serveis a prestar? Quines reformes de despesa ha fet l'estat central per adaptar la situació a les noves circumstàncies? Com han fluït els diners des de Madrid a les autonomies? 

Felipe González i Cristóbal Montoro tenen raó: hi ha prioritats a l'hora d'afrontar una crisi. La primera és tenir en compte quina és la distribució de competències real que presten les autonomies i els diners amb els que compten per executar-les. Un cop analitzat aquest procés i tenint clar quin és el marc constitucional que ho empara, ve una segona part molt més difícil per Madrid: respectar-lo i entendre'l més enllà de la concepció jurídica.

A partir d'aquí, es pot treballar conjuntament per fer-ho tot. Però des de la mútua desconsideració entre estat i autonomies és impossible teixir les complicitats suficients per endegar iniciatives encaminades no a satisfer mercats: sinó a la creació d'ocupació. 

Sembla que encara ningú en el món de la política ha entès que per guanyar-se el "favor" de l'entelèquia inintel·ligible dels "mercats" fa falta que els índexs d'atur es rebaixin. I sobre aquestes iniciatives no se sent ni una piulada en tota l'esfera política, més preocupada de gastar menys per poder convèncer que el deute que emetem és convincent. I l'any que ve tindrem menys diners per inversions i serveis perquè l'haurem de destinar a pagar el deute. Ni un sol euro haurà contribuit a crear més ocupació; al contrari, haurà servit per destruir ocupació.

Però és clar, parlar de la reforma de l'estat és impensable, perquè l'Estat no vol retallar-se.

dimarts, 12 de juny de 2012

Jo hagués votat festa

La decisió d'un alcalde d'un municipi de Cáceres, Guijo de Galisteo, de sotmetre a referèndum on invertir 15000 euros ha servit als mitjans de comunicació per esbossar un nou capítol de l'España Cañí. Amb la bona fe que se li suposa, i en el moment de crisi econòmica, l'alcalde va entendre que havia de consultar els seus habitants si els diners que disposava per festes taurines els havia de continuar dedicant a tal efecte o era preferible dedicar-lo a contractar algú de forma permanent amb un contracte anual de 15000 euros.

Plantejat des del punt de vista mediàtic, i explotat convenientment per la premsa estrangera, el dilema estava, doncs, entre "organitzar una festa" o bé "donar feina estable". Plantejat en aquests termes no hi ha dubte que qualsevol ment benpensant hauria tingut molt clar quina havia de ser la seva decisió. El resultat final va ser, oh sorpresa! la victòria de l'opció festiva. Aquest fet ha provocat que desenes d'articulistes/comentaristes/tertulians/setciències tant a Madrid com a Catalunya (aquests últims aprofundint en la imatge d'una Espanya poc productiva i mandrosa), s'hagin indignat amb la decisió dels habitants.

Mirem-ho pel cantó econòmic. Amb 15000 euros es podria haver fet un contracte anual estable, sí. Amb un sou més aviat escadusser; també. L'Ajuntament hauria d'activar la maquinària de convocatòria de plaça i les despeses administratives corresponents per una sola persona a la qual se li hauria de donar unes responsabilitats relacionades amb el servei a la comunitat. Caram! que baratets paguen els serveis, oi?

Amb 15000 euros l'Ajuntament hauria contractat el servei de l'empresa taurina corresponent (que posem per cas, emplea tres persones per a manutenció dels animals, transport, seguiment de la festa, etc) i per tant hagués contribuit a mantenir la situació d'ocupabilitat de l'empresa.

No només això; durant les festes, l'Ajuntament utilitza els seus funcionaris per a mantenir la situació d'alerta pròpi de qualsevol acte festiu, la qual cosa implica posar en valor la tasca dels funcionaris i la demostració que els serveis públics funcionen.

I tercer punt; la celebració de qualsevol festa en qualsevol municipi de qualsevol país incideix en l'arribada al poble de desenes, centenars o milers de visitants en funció de la dimensió del poble organitzador.

L'arribada dels visitants causa un augment del consum i per tant de l'activitat econòmica de restauradors i comerciants de la localitat i fins i tot, dels pobles propers. Ergo, augmenta la contractació de personal per atendre les necessitats i aquest personal acostuma a ser del mateix poble o ciutat. (Altra cosa és que la contractació es faci en les condicions legals adequades).

La repercussió econòmica de la festa, doncs, és molt superior a la contractació estable d'una sola persona amb sou miserable. A escala superior a ningú se li va acudir qüestionar la celebració d'uns Jocs Olímpics a Barcelona o una Expo a Sevilla. També és cert que a cap autoritat se li va passar pel cap fer un referèndum.

L'alcalde en qüestió va pecar d'ingenu. En tant que alcalde havia de prendre la decisió ell mateix i el seu equip s'hagués estalviat el reduccionisme mediàtic que ha suposat un circ explotat per mitjans de tot el món.

Com que l'únic error em sembla la convocatòria d'un referèndum ho confesso: No m'agraden els toros. Però jo hagués votat festa.

dimarts, 5 de juny de 2012

Uns dies de pausa abans de dir res

1.- No entenc perquè posem en primer pla unes declaracions d'Esperanza Aguirre amenaçant de no deixar jugar una final de copa si hi ha xiulets contra l'himne espanyol. Ella manipula. Els mitjans cauen. I tots ens deixem manipular. Esperanza Aguirre no té competències per decidir-ho. Però tothom acaba jugant al seu joc perquè hem decidit que ens interessa més el soroll que la política.

2.- Pep Guardiola ha marxat del Barça. L'entrenador del Barça a banda dels èxits futbolístics ha consolidat una manera de dirigir la comunicació del club. Perquè és ell qui ha controlat tots els temps i les il·lusions. Encara que sobreactuat en alguns casos que l'han portat a ser acusat de falsa modèstia, els portaveus d'aquest país haurien de passar per classe.

3.- Al respecte de portaveus, cada dia m'agrada més Soraya Sáenz de Santamaría com a portaveu del govern. Seriosa, informada, previsora i en el to adequat. Només li fa falta que la resta de ministres callin i que Rajoy elegeixi bé els seus escenaris. 

4.- El PSC diu que l'església pagui l'IBI dels llocs que no siguin ni de culte ni d'activitats socials. I de la proposta del PSOE de fer mocions als ajuntaments per exigir-ho dóna llibertat als seus alcaldes donat que els dos que governen a les capitals catalanes han expressat el seu desacord amb les mocions. És l'expressió novament de la desorientació, del no saber. Mentre a Google la paraula clau és posicionament, el PSC encara està lluny d'aprendre-la i practicar-la. Sempre jugant al sí, però no.

dissabte, 12 de maig de 2012

Martin Schulz: "Els grans desafiaments no els pot assumir l'Estat nacional"

Per motius de feina, vaig poder assistir a la conferència que el socialdemòcrata alemany, el president del Parlament Europeu Martin Schulz, va impartir el passat 2 de maig, en un cicle organitzat per la Fundació Catalunya Europa (wwwcatalunyaeuropa.net) i la Fundació RBA.

El que llegireu aquí son frases de Schulz de la conferència seguint el fil delnseu discurs. Al final del text, trobareu un apunt molt breu de la meva impressió.

"Estem en una cruilla. Per primera vegada estem en situacio de risc de desmembrament. No hi ha res etern. Per què estic preocupat? Fa uns dies em vaig reunir amb 27 joves formats, amb titulació d' educació superior. L'ànim general era molt baix. El missatge que els estem donant és que tenim diners per salvar bancs pero no per fomentar l'ocupació juvenil."

"Austeritat sí. Pero qualsevol sap que si no hi ha diners pel creixement, no hi ha possibilitat de sortir-se'n. Espero un canvi de postura per part dels governs europeus".

"Un ambaixador llatinoamericà em deia fa poc que impedirien l'entrada d'europeus. És molt greu: Això vol dir que tenim un continent d'emigració!"

"Necessitem Fantasia. Només parlem de nosaltres. El món canvia i nosaltres continuem parlant de les nostres coses. Enviem els nostres ministres d'exteriors a felicitar els nous dirigents sorgits de la Primavera Àrab i després els nostres ministres de finances retallen les partides a la cooperació; A la mediterrania s'han adonat que parlem molt i fem poc. Si unes persones que surten de dictadures i tenen ara llibertat d'expressió i no han de temer policia i serveus secrets no tenen visió esperançada, de creixement economic i seguretat, és molt fàcil tornar a la dictadura. Què necessiten? Infraestructures, sanitat, gestio de l'aigua, agricultura sostenible. Qui pot posar aquests recursos? L'altra banda de la Mediterrània. La Unió per l'Euromediterrània (UPM) ha de servir per això. El Banc Europeu d'Inversions disposa de milers de milions."

"El governador del Banc Central Xinès em va dir que els europeus no mirem el mapa: teniu la mediterrania i no us moveu. Per això els xinesos volen comprar el port del Pireu."

"Sarkozy diu que Europa la governa Merkel i el Parlament Europeu.
I després diu que Europa està molt mal governada. Després de les cimeres hi ha 27 rodes de premsa. Si hi ha acords, cada país es penja la medalla dient que és el responsable d'haver conduit la resta a la posició inicial que ell defensava. Si hi ha fracàs, la responsabilitat és de les institucions europees que tot ho bloquegen."

"Els grans desafiaments no els pot assumir l'Estat nacional. I els grans desafiaments són:

1 Relacions comercials internacionals: No hi ha relacions bilaterals entre Estats sinó entre regions. Xina, India, Asean, Mexic, Brasil o EEUU formen mercats únics. Espanya amb 45 Milions d'habitants o Alemanya amb 82 Milions tenen possibilitats de competir? La politica comercial esta a Brussel.les.

2 Canvi climàtic: El nostre nivell de vida és el que els altres països desitgen. Si viuen com nosaltres hem viscut, el planeta s'acaba.

3 Món financer: Espanya es objectiu dels especuladors perquè hi ha un deute elevat. Però és un atac contra l'euro. Tornar a les monedes nacionals és un error de futur. Cap moneda nacional no pot lluitar contra el dolar."

"Cal establir una taxa sobre transaccions. Paguem IVA per pomes al mercat. No paguem IVA per compra d'accions. Amb aquests diners es pot mostrar alternativa de creixement."

"CDS: Una garantia en cas que no em puguin tornar el credit. Una assegurança que es pot comprar i vendre. És com si un amic meu tingués una casa. Contracta una assegurança antiincendis. Jo compro aquella assegurança a la companyia. Si la casa es crema, passo a cobrar jo l'import de l'assegurança i ell es queda al carrer. I a més tinc el misto a les meves mans. Exactament el mateix que està passant amb la crisi del deute. Aquells que tenen deute volen cobrar interessos més alts. Com pitjor és la situació més rendiment obtenen".

"Deutsche Bank ha retirat un producte similar que apostava per les assegurances de vida. Fins i tot els inversors els va semblar massa poc ètic. És a dir, un CDS que apostava sobre l'edat a la que una persona moria."

"Si no ens ajuntem Europa no podrem fer front als mercats."

4 Finançament.

"Aquests quatre desafiaments nomes es poden afrontar a nivell europeu. L'estat nacional no funciona. La idea d'Europa s'ha convertit en pura administració. I per tant la idea ha desaparegut. Hem de recuperar la idea. Tornem a debatre sobre la idea d'Europa."

"La fàbrica mes gran d'Alemanya està a Vietnam i és d'Adidas. Sous vietnamites, preus europeus"

"Aquell que vulgui col.laborar amb nosaltres ha de tenir uns valors bàsics. Jo no vull sous vietnamites a Espanya. Vull valors al Vietnam."

"Europa ha de ser el projecte de pau més exitós. Hem de legitimar la idea d'Europa."

"Helmut Schmidt va dir: mirem la nostra història. Estem al centre d'Europa. Som l'eNllaç entre nord i sud, est i oest. Quan el centre ha estat fort i la perifèria hem de decidir si utilitzem la força per imposar o per ajudar. Si imposem acabarem malament tots. Si ajudem sortirem guanyant tots."

"No som Càritas. Ens ajudem donant aquests diners a Grecia: 40.000M o 211.000M al fons d'estabilitat"

Thomas Mann: Jo vull una Alemanya europea no vull una Europa alemanya.

Conclusió personal.

Amb Schulz em passa el mateix que amb Hollande: si no ho veig, no ho crec. Tota la música em sembla fantàstica però recollint una frase seva em sento com algú del mediterrània sud. Aquests socialdemòcrates parlen molt, peró fan poc.

Hi ha una nota de la partitura que Schulz no va fer sonar. la del dèficit democràtic. Va insistir en que l'Estat Nacional ja no funciona. Però les eleccions democràtiques a Europa estan basades en regles nacionals. I com a conseqüència d'això, les polítiques dels Estats i dels partits al Parlament responen a interessos nacionals.

Seria possible imaginar unes eleccions amb llistes europees i que el cap de llista fos un, i no 27 de formacions que mantenen acords institucionals de col.laboració més o menys intensos en funció de posicions ideològiques més o menys properes?

Dit d'una altra manera: serien positives unes eleccions presidencials europeees a l'estil nordamericà? Segurament el que caldria fer primer seria ditar la presidència europea de competències i prerrogatives similars a les nordamericanes.

I dit això; quanta gent sabria dir-me ara mateix el nom del "president" europeu, com s'elegeix i quines competències té?

Recordant - crec que era Kissinger com a secretari d'estat dels Estats Units de Nixon -:

- Truqui a Europa
- a quin telèfon?


- Posted using BlogPress from my iPad

dilluns, 7 de maig de 2012

Merkollande pel creixement o On està Europa?

Ja està. Ja ha guanyat Hollande. França té un president socialista després de 17 anys.



Hollande es presenta com l'home normal que arriba en l'hora del canvi, paraula tòtem de qualsevol victòria. El seu programa conté paraules com creixement, reforma fiscal perquè aquells amb més d'1 milió d'euros en ingressos anuals paguin molt més del que ho fan ara - la doctrina Buffet - i un seguit de propostes que a molts ens sonen a música celestial.

Em pregunto: guanya per això Hollande? Guanya per ser socialista? Guanya perquè la ciutadania francesa se'l creu? Guanya perquè com diuen els gurús de la comunicació ha fet una bona campanya electoral?

En realitat guanya perquè Sarkozy no ha tingut mà esquerra (sic). Guanya perquè a França no agrada ser comparsa d'Alemanya - un rajolí de xovinisme omple bé el porró electoral -. I sí, guanya perquè la gent no sabem si el creu. Però sabem que necessita creure-hi.

M'agradaria creure que quan els mercats es llevin demà no hauran llegit l'última edició del Economist on auguraven el desastre d'una victòria d'Hollande. I que en cas que l'haguessin llegit i castiguessin el deute francès i les agències de rating portin aquest deute a la categoria de bo porqueria, Hollande mantingués el compromís pel creixement i l'estímul a l'economia. Però sol no ho podrà fer. Per això haurá de buscar aliats, mirarà a Europa i veurà que estarà sol. O no. Angela Merkel decidirà que ha arribat l'hora de canviar i neixerà el "Merkollande" pel creixement.

Això és el que m'agradaria. Perquè entre d'altres coses recuperaria la confiança ciutadana en la política, tornaríem a mirar Europa sabent que hi ha una construcció col.lectiva en marxa i, especialment, deixaríem de veure l'ascens de la ultradreta arreu.

Hollande ha guanyat, sí. Com ho han fet totes les forces d'oposició a tota Europa en els últims tres anys sense excepció. Espanya, Catalunya, les autonomies - també Andalusia malgrat l'acord de govern -, lands alemanys històricament governats per la dreta, municipals britàniques - amb l'excepció de Londres -, Eslovàquia, Hongria, Suècia, i així podem anar comptant. A tot arreu victòries de l'oposició, cap govern reelegit fos quin fos el seu color, i un ascens vertiginós de la ultradreta.

També avui a Grècia. Pasok i els conservadors castigats i l'elector refugiant-se en els extrems ideològics. El resultat de les eleccions gregues fa difícil una coalició de govern forta. Així, els mercats ja sabran on atacar.

No és la victòria dels mercats. És la derrota més absoluta d'Europa incapaç de dirigir la seva economia en una sola veu, deixant a tecnòcrates i gestors del BCE arribats de Goldman Sachs, S&P i altres agències i consultores que van portar-nos aquí.

Europa necessitada d'una sola veu. Com els 70 quan A Kissinger, secretari d'Estat de Nixon li deien: "Truqui a Europa" i ell contestava amb sorna: "a quin telèfon?". 40 anys després, encara no han posat centraleta.

M'agrada el que diu Hollande. M'agrada també el que diu Martin Schulz, president del Parlament Europeu. (recomanable la seva intervenció de dimecres passat organitzada per la Fundació Catalunya Europa i la Fundació RBA). Però més que agradar-me el que diuen el que m'agradaria de veritat és que ho fessin.

Si us plau, convencin Europa perquè es decideixi a ser Europa. Le Changement c'est maintenant. Doncs que l'slogan es faci realitat, monsieur Hollande.

- Posted using BlogPress from my iPad

dilluns, 23 d’abril de 2012

"Brussel·les o el monstre gentil" de Hans Magnus Enzensberger


Magnus Enzensberger.
"Brussel·les, el monstre gentil".
Edicions Arcàdia.2011.

L'autor elogia la història de la construcció europea perquè ha servit per evitar guerres i d'això no en som conscients. Però creu que Europa ha caigut en mans d'una immensa burocràcia governada pels lobbies capitalistes contra els quals els volen fer directives especificant detalls inocus però molt perjudicials per a la vida quotidiana. Europa és una burocràcia de quotes i caldria donar més llibertat en base als criteris inicials que la van forjar. Ara és en mans del capitalisme financer que primer es va carregar la política i ara vol governar l'economia. Si voleu PDF descarregueu-lo aquí.




Inversió europea en cultura: "Es tracta de la cultura, per la qual la Unió no s'ha interessat mai gaire i més aviat constitueix un destorb, pel simple fet que és difícilment homogeneïtzable. És del tot coherent, per tant, que la Comissió hagi confiat aquesta àrea a l'estat membre més incapacitat. Un cop d'ull al pressupost que la Unió reserva a aquest àmbit és suficient per entendre quina n' és la causa. Aquest pressupost ascendeix a 54 milions d' euros i es troba doncs a la part baixa de l'escala; per ser més exactes, significa aproximadament 11 cèntims a l'any per cada ciutadà de la Unió Europea. A tall de comparació, el municipi de Munic tot sol dedica 161 milions d'euros a despeses en cultura. Sembla que hi ha qui lamenta aquesta gasiveria tan mesquina, però es tracta de falta de visió, perquè com menys s'interessin per la cultura les instàncies europees, millor. A tots els qui els importa aquest aspecte de I' existència humana, tant als productors com al públic, aquesta indiferència els estalvia la tutela arrogant contra la qual han de lluitar altres activitats. Només ens haurien faltat directives sobre com s'ha de pintar, ballar i escriure a Europa!"

Quotes en comptes de professionalitat: "Es poden trobar moltes persones intel·ligents i compromeses. Com és habitual, escassegen entre els càrrecs més elevats, perquè en aquests casos es tracta molt sovint de polítics apartats dels seus països d' origen pel fet que s'havien convertit en una càrrega, pels motius que sigui, per als partits als quals pertanyen; llavors es diu que «han caigut escales amunt». D'altra banda és evident que els llocs de direcció no es poden adjudicar per idoneïtat, sinó que s'han de negociar tenint en compte qüestions de proporcionalitat, a fi que cap dels 27 estats membres es quedi curt. La qualificació aquí és secundària. La conseqüència d'això és que no faltaran mai els comissaris crònicament desbordats."

Crisi econòmica capitalista i actuació europea: "La culpa d'aquest desastre la té, si ens hem de creure els polítics, únicament l'especulació. Parlen d'aquest desagradable fenomen com si es tractés d'un espectre difícil d'explicar i encara més difícil de foragitar. En realitat constitueix una de les bases del capitalisme. Els especuladors busquen els punts febles del mercat; reaccionen a l'augment de l'endeutament públic, que té causes polítiques; sospesen els desequilibris econòmics que es deriven de la construcció fallida de la unió econòmica i monetària, i analitzen les forces centrífugues que això provoca. Que la seva acció amenaça el sistema europeu, prou que ho saben. Però qui sap aprofitar-se d'aquesta situació, com les millors adreces de la indústria financera, pot comptar amb guanys elevats i sense riscos.

Sense alternativa? "No és per atzar que alternativlos ("sense alternativa") va ser elegida com la paraula més horrible de l'any 2010. Aquest concepte ofèn la intel·ligència humana, perquè equival a la prohibició de pensar. No és cap argument, sinó una declaració de capitulació. Quan els generals entreguen les armes, no són ells, com sempre en aquests casos, els qui han de fer front als tributs astronòmics que reclamen els vencedors, sinó les seves tropes. Per tornar a citar Benn: «Llavors un nou reajustament, i tots tornen als seus béns». I sempre paguen aquells que menys culpa tenen del desastre. La manera com això succeeix és una qüestió secundària: augments d'impostos, retallades de les pensions, inflació, devaluacions monetàries. La recepta no és nova: socialització de les pèrdues, privatització dels guanys. Que a l'expropiació política li segueixi l'econòmica, no deixa de tenir la seva lògica.

Separació de poders inexistent: Citant a Robert Menasse: Un exemple: només es pot parlar de democràcia desenvolupada quan existeix la separació de poders.  [ ... ] A la Vegada, tanmateix, s'ha suprimit la separació de poders. És cert que s'elegeix el Parlament, però no té el dret d'iniciativa legislativa (o en tot cas ara, després de Lisboa, només per la porta del darrere: aquest dret el té la Comissió. [ ... ] Però la Comissió és la institució en la qual s'invalida a la fi la legitimitat democràtica: aquí treballa un aparell que no ha estat elegit i no pot ser revocat, i que ha suprimit la separació de poders. [ ... ] Des del punt de vista de la política democràtica, doncs, aquesta tríada de Parlament, Consell i Comissió és un forat negre on desapareix allò que entenem per democràcia.

Europa federal: "Aquest és el punt -diu Menasse- en que potser hauríem d'estar disposats a reconèixer que avui és un progrés, un alliberament, que les condicions marc de la nostra vida ja no es decideixin essencialment mitjançant eleccions populars. [ ... ] I tot just aquí, observant de prop la construcció de la UE i el seu funcionament, m'ha passat pel cap la idea que la democràcia clàssica, un model desenvolupat al segle XIX per a l'organització raonable dels estats nacionals, no es pot traspassar simplement a una unió supranacional, perquè més aviat I'entorpeix.» D'aquesta manera queda definit el problema central de la Unió. Oficialment duu una denominació eufemística, l'anomenat «dèficit democràtic», que és considerat com una mena de malaltia endèmica i pel que sembla de difícil tractament.

Aquí no es construeix una nova presó de pobles. En la cultura alemanya, "presó de pobles" (Völkergefängnis) és un concepte associat en primer terme a l'Imperi Austrohongarès, però després també per analogia, a altres estats plurinacionals però amb una nació hegemònica, com l'URSS, Iugoslàvia...

No democràcia, sí burocràcia governada per lobbies. Amb el tipus de domini tou que exerceix, la Unió certament ha trepitjat territori verge i s'ha convertit en una quimera, en el doble sentit de la paraula: un projecte utòpic i alhora un ésser monstruós que vol imposar els seus objectius filantropies, perseguits amb paciència i astúcia, mitjançant I'autoritat incondicional i la pressió educadora.

En un text clàssic de la teoria política, aparegut fa més de 350 anys, Étienne de la Boétie, un amic de Montaigne, es preguntava com és possible que la gent es conformi de ser tutelada. «Els mateixos pobles, doncs, es deixen o, més ben dit, es fan embridar: deixant de servir, se'n deslliurarien. És el poble el que [ ... ] renuncia a la seva llibertat i pren el jou, el que consent al seu mal, més aviat, el busca. Si recobrar la llibertat li costés alguna cosa, jo no l'instaria a fer-ho, encara que, un home, que ha d'estimar més que recuperar el seu dret natural?»"

Fins ara no hi ha gaires indicis que els europeus tendeixin a defensar-se contra la seva expropiació  política. És cert que no falten expressions de disgust i sabotatges tàcits o oberts, però en conjunt el famós dèficit democràtic no porta fins ara a la rebel·lió, sinó més aviat a l'apatia i al cinisme, al menyspreu de la classe política o a la depressió col- lectiva.

Les institucions, que passen tot Europa pel mateix adreçador i volen colonitzar la nostra manera de viure, ens són més un obstacle que un ajut. Tenen la fal·lera de normativitzar-nos, La unitat és bona, però la diversitat és millor. Si us plau, deixin-nos en pau amb les seves directives supèrflues.

dijous, 19 d’abril de 2012

Bernhard. "Sí"

Thomas Bernhard és un dels meus autors preferits. Després de llegirr-me i quedar-me impactat per la seva autobiografia en cinc volums molt breus editats per Anagrama, mon germà ha localitzat a la Biblioteca "Sí". Un sisè volum que no és de la seva autobiografia però que està escrita com si ho fos. Després de llegir-lo i rellegir-lo, he extret aquests fragments de l'obra per si us ve de gust llegir-lo i acostar-vos a Bernhard. També ho podeu trobar en PDF clicant aquí.

Thomas Bernhard. "Sí"

P.63-64 "estar indefenso contra esa voluntad de destrucción y de aniquilación, unido a mi incapacidad para el trabajo, había causado ese terrible estallido de mi enfermedad y las horrorosas circunstancias políticas en este país nuestro y en toda Europa habían dado quizá la señal para esa catástrofe, porque todo lo político se había convertido exactamente en lo contrario de lo que yo había estado convencido de que era lo justo y de lo que todavía hoy estoy convencido de que es lo justo. Las circunstancias políticas habían empeorado repentinamente en ese momento de una forma tal, que no podían calificarse más que de horribles y fatales. Los esfuerzos de decenios se habían borrado en pocas semanas, el Estado, siempre inestable, se había derrumbado realmente en pocas semanas, de repente reinaban otra vez la estupidez, la codicia y la hipocresía, como en los peores tiempos del peor régimen, y los poderosos trabajaban de nuevo sin escrúpulos en el exterminio intelectual. Una hostilidad hacia lo intelectual observada ya por mí durante años había alcanzado un nuevo y repulsivo punto culminante, el pueblo o, mejor, las masas populares eran incitadas por los gobernantes al asesinato intelectual e instigadas a la caza de mentes e inteligencias. Todo, de la noche a la mañana, se había vuelto otra vez dictatorial y desde hacía ya semanas, meses, había tenido que sufrir en mi propia carne cómo se atentaba contra las cabezas de quienes pensaban e inteligencia, prevalecía y era aprovechado repentinamente otra vez por el gobierno, no sólo por este gobierno sino por todos los gobiernos europeos. Las masas, dependientes del estómago y la propiedad, se habían puesto en marcha contra las mentes y las inteligencias. Hay que desconfiar de quien piensa y perseguir a quien piensa, ésa es la vieja consigna de acuerdo con la cual se volvía a actuar de la forma más terrible. Los periódicos hablaban un lenguaje repulsivo, el lenguaje repulsivo que siempre han hablado pero, en los últimos decenios, al menos a media voz, para lo cual, de repente, no tenían ya motivo, se comportaban casi sin excepción como el pueblo, para agradar al pueblo, como asesinos de inteligencias. Los sueños de un mundo intelectual habían sido traicionados en esas semanas y arrojados al basurero popular. Las voces de las inteligencias habían enmudecido. Las mentes se habían retraído. No reinaban más que la brutalidad, la bajeza y la abyección. Ese hecho, en conexión con mi punto muerto en el trabajo, me había llevado a una profunda depresión de todo mi ser y me había debilitado de una forma que, en fin de cuentas, había producido un gravísimo estallido de mi enfermedad. Yo siempre había dependido de todo y como, súbitamente y luego poco a poco de forma más preocupante y espantosa, todo empeoraba, tuvo que sobrevenir ese ataque, el peor de todos los míos"

P.21 "tuve que pensar, había llegado a un punto muerto en mis estudios científicos, el momento exacto no puede ya determinarse, no me había dado cuenta de ese momento, si me hubiera dado cuenta quizá me hubiera sido posible explicármelo y analizar todo mi estado, pero, por mucho que me esforzara, ese momento y todo lo ocurrido en ese momento han seguido siendo inexplicables para mí hasta hoy. Es posible salvarse explicándose un momento decisivo y haciendo un análisis de todo lo que guarda relación con ese momento decisivo. Pero yo no tenía esa posibilidad, porque no había sabido explicarme el momento. La falta de contactos, eso lo sabía, había sido en definitiva mi catástrofe, lo mismo que antes había sido necesidad y suerte; el aislamiento que me había impuesto en atención a mi trabajo científico y que en los primeros años de mi dedicación a las ciencias me había reportado resultados valiosos, permitiéndome, en definitiva, los mayores progresos era ahora para mí, desde hacía años, la mayor desgracia. Pero el hecho de saber sin poder actuar sólo había hecho mi situación más sin salida. Cuántos intentos de contacto habían fracasado ya en sus comienzos. Todas esas ideas de contactos se habían ahogado en mí ya al nacer. Había escrito realmente cientos de cartas a todas las personas imaginables, pero no había enviado todas esas cartas; todas esas cartas dirigidas pero no enviadas estaban amontonadas en el cuarto en que había encerrado los escritos relativos a mis estudios científicos." 

P.70-71. "Constantemente intentamos descubrir motivos ocultos y no avanzamos, sólo complicamos y trastornamos aún más lo que ya está suficientemente complicado y trastornado. Buscamos un culpable en nuestra estrella que, la mayoría de las veces, si somos sinceros, sólo podemos calificar de mala estrella. Cavilamos sobre lo que podríamos haber hecho de otra forma o mejor, y sobre lo que, posiblemente, no hubiéramos debido hacer, porque estamos condenados a ello, pero no conduce a nada. La catástrofe era inevitable, decimos entonces y nos quedamos tranquilos un tiempo, aunque sólo poco tiempo. Entonces comenzamos de nuevo a hacer preguntas desde el principio y profundizar, hasta que otra vez estamos medio trastornados. En todo momento buscamos uno o varios culpables, a fin de que, al menos de momento, todo nos resulte soportable, y lógicamente siempre llegamos, si somos sinceros, a nosotros mismos. Nos hemos resignado con el hecho de que, aunque la mayor parte del tiempo en contra de nuestra voluntad, tenemos que existir, porque no nos queda otro remedio y sólo porque una y otra vez, cada día y cada minuto nos resignamos de nuevo a ello, podemos continuar. Y hacia dónde avanzamos, si somos sinceros, nos es conocido, hacia la muerte, pero la mayor parte del tiempo nos guardamos de confesarlo. Y por esa conciencia de no hacer otra cosa que ir acia la muerte y porque sabemos lo que eso significa, intentamos disponer de todos los medios posibles para apartamos de ese conocimiento y así no vemos en este mundo, si miramos bien, más que personas ocupadas continua y perpetuamente en ese apartamiento. Ese proceso, que es en todos el proceso principal, debilita y acelera lógicamente todo el desarrollo hacia la muerte. Cuando yo estaba sentado en mi rincón del cuarto de los archivadores de Moritz la tarde en que aparecieron los Suizos, tuve esa idea contemplando y observando a los Suizos. Todas esas personas, cualesquiera que sean, están dominadas por ese proceso, el de apartarse de la muerte que en todos los casos tienen delante, había pensado. Todo en todos los hombres no es otra cosa que apartamiento de la muerte. Es sorprendente que precisamente delante de Moritz hubiera podido desarrollar muy a menudo esos pensamientos, que hubiera podido hablar de esos pensamientos de muerte con Moritz. Cuando tenemos una persona en nuestra proximidad con la que, en fin de cuentas, podemos hablar de todo, aguantamos, si no, no. Tenemos que poder acudir a un Moritz y desahogamos."

P.103. "Si no supiéramos cuántos millones de talentos extraordinarios tienen que marchitarse cada día en todo el mundo porque no son recogidos y empuñados y desarrollados y finalmente llevados hasta las mayores alturas. El Suizo era precisamente uno de esos que, por naturaleza, en lo que a su talento se refiere, no saben andar solos, a diferencia de los que sólo saben andar solos y sólo pueden desarrollar solos su talento y llevarlo hasta las mayores alturas. Pertenecía a esos que, por sí solos y, por tanto, solos no pueden hacer nada de su talento o de sus talentos, porque era una persona débil, a diferencia de los fuertes que sólo solos y siempre totalmente solos pueden desarrollar su talento y llevarlo a las mayores alturas. En ese sentido, para el Suizo había sido una gran suerte haber encontrado a la Persa, con su fuerza de voluntad realmente superdesarrollada. Ella, sin embargo, no sólo le había allanado el camino y luego todos los caminos interior, sino también exteriormente. Ella no sólo había conseguido desde niña cuanto quería, también había tenido siempre acceso a las capas sociales que deciden y, por tanto, a los que marcan el tono y los poderosos. Si las cualidades de él, el Suizo, se desarrollaban suficientemente, él no tendría que inquietarse por los correspondientes encargos importantes"

dijous, 9 de febrer de 2012

No és Garzón


Vagi per endavant: no tinc cap mena de simpatia ni antipatia per Baltasar Garzón. Ni he participat mai de l'entusiasme d'uns per la seva feina ni del rebuig d'altres pel seu protagonisme. Dit això:

1.- La sentència a 11 anys d'inhabilitació per les escoltes a acusats i advocats del cas Gurtel és, al meu parer, la cortina de fum per a tota la història.

2.- A Garzón l'han portat als tribunals per tres temes: 

a) Escoltes del cas Gúrtel. (Garzón prevarica perquè abusa de la seva feina)
b) Presumptes ingressos il·legals pagats per un Banc per uns cursos a Nova Iork. (Garzón s'enriqueix amb la seva feina)
c) Obrir una causa per investigar els assassinats i desaparició durant el franquisme vulnerant, segons els acusadors, la llei d'amnistia. (Garzón torna a abusar de la seva feina i a més es vol fer protagonista novament)

3.- Les tres causes ja han estat obertes amb la declaració del magistrat davant dels tribunals. 

4.- Curiosament, la primera sentència és la de la inhabilitació per les escoltes del cas Gurtel. 11 anys d'inhabilitació. A la seva edat, 57 anys, Garzón no podrà tornar a exercir. De rebot també, es debiliten les capacitats judicials dels magistrats per investigar casos de corrupció. (Em comenten amics doctes en afers judicials que el que va fer el magistrat d'enregistrar converses entre advocats i implicats en afers de corrupció es pot fer si hi ha indicis suficients com per acreditar que hi ha risc d'amagar o destruir proves). 

5. Espero equivocar-me però podria ser que també el comdennesin pel cas dels presumptes ingressos il·legals (demostrant així que a banda de xulesc és cobdiciós)

6. Sobre el cas del franquisme hi ha dues possibilitats. Que el comdennin i la justícia haga correr un "(es)tupido velo" sobre tots aquells crims (no presumptes) de manera que mai ningú més torni a fer res. 

7.- Si el cas és d'absolució la possibilitat de continuar investigant el sumari per la causa del franquisme queda del tot avortada. La "justícia" haurà eliminat l'incòmode magistrat i haurà deixat damunt la taula una advertència, un avís a navegants: si hi ha algun jutge que vulgui investigar el franquisme, que podrà fer si no m'equivoco, ja sap el que li espera. "Poder, se puede, però con permiso. Porque ya sabe, señor juez, haga como yo: no se meta en política."

El tema no és Garzón. I això és el pitjor de tot.