PSC i el congrés (?)
Si vulgués buidar el pap, avui aquí parlaria del PSC i del congrés que ha organitzat el proper mes d'octubre. Vistes les xifres sembla més aviat una trobada d'amics per continuar fent-lo malbé.
Com que no en tinc ganes de parlar d'això perquè a molts us avorreixen aquests temes, prefereixo parlar d'altres qüestions. Podria parlar del moviment dels indignats però tampoc en tinc ganes. No puc aportar més reflexió que la que llegeixo a tots el diaris. Els uns a favor, els altres en contra. Només vull fer una reflexió periodistica: si en una manifestació hi ha incidents, els expliques perquè són notícia. Si no n'hi ha, no fa falta dir que "la manifestació ha transcorregut sense incidents". Si n'hi haguessin els diries. Però és allò que la jornada ha transcorregut amb normalitat, no hi ha hagut incidents ...
El capità Simonini
Aquest migdia he acabat de llegir l'últim llibre d'Umberto Eco "El cementerio de Praga". És enrevessat però un cop hi entres... no puc fer més que recomanar-lo. Una novel·la que explica a través dels diari del Capità Simonini la segona meitat del segle XIX, la unificació d'Itàlia, Garibaldi i Víctor Manuel II el París de Napoleón III, la revolta de la comuna, el cas Dreyfus. No deixa de ser un manual de l'espionatge, contraespionatge i la manca d'escrúpols que un ha de tenir per fer segons quines coses. No hi ha massa diferència amb la política d'avui.
"El enemigo para ser reconocible y temible debe estar en casa, o en el umbral de casa....la divina providencia nos ha dado los enemigos, usémoslos, por Dios, y oremos para que siempre tengamos un enemigo que temer y odiar. Es necesario un enemigo para darle al pueblo una esperanza. Alguien ha dicho que el patriotismo es el último refugio de los canallas: los que no tienen principios morales se suelen envolver en una bandera, y los bastardos se remiten siempre a la pureza de su raza...Hay que cultivar el odio como pasión civil. El enemigo es el amigo de los pueblos. Hace falta alguien a quien odiar para sentirse justificados en la propia miseria. Siempre. El odio es la verdadera pasión primordial. Es el amor el que es una situación anómala...no se ama a nadie toda la vida...en cambio se puede odiar a alguien toda la vida. Con tal de que lo tengamos a mano, para alimentar nuestro odio. El odio calienta el corazón". Pàgines 453-454. Adéu al Big Man
Aquest dissabte ha mort Clarence Clemons, the big man, el saxofonista de la E Street band. L'última vegada que el vaig veure va ser a Sevilla el juliol de 2010. Estava molt a prop.En un twitter no recordo de qui, algú deia que "amb tots els respectes avui ens toca plorar a Víctor Torres abans que a Clarence Clemons". M'ha semblat la piulada més lletja i incomprensible que he llegit en temps. Perquè a mi em sap greu la mort de Víctor Torres i la de Clarence Clemons. Com qualsevol altra mort que s'hagi produit. Però posar ordre en la lamentació de les morts em sembla de mal gust. I a més posar-hi ordre per una qüestió de "patriotisme històric".
Si hem de parlar d'història, prefereixo fer-ho amb la música de Clarence, la E Street Band i el Boss. "Bobby Jean"
No tinc ganes d'escriure més. Crec que és millor processar bé abans d'escriure. I no són hores.
