El 7 de maig de 2008, en un article al diari El País titulat "Crisis y Prioridades", l'expresident del govern espanyol, Felipe González Márquez, tancava la seva reflexió dient:
"Como ambos frentes no pueden ser atendidos a la vez de manera razonable para que sea satisfactorio el resultado, es mejor escalonarlos y centrarse en lo fundamental. Conozco la dinámica propia del mundo de la política y sé que se puede contra argumentar diciendo que son excusas e incumplimientos sobre acuerdos previstos, pero en el fondo la única manera de afrontar la realidad es mirar de frente las necesidades de los ciudadanos, antes que las nuestras."
En tot l'article, l'expresident socialista, esmerçava tots els esforços en explicar que calia ara centrar els esforços en mirar la manera d'incrementar la inversió que permetés crear llocs de treball i mantenir activa l'economia, i no en millorar les condicions de finançament de les autonomies perquè no era aquesta la prioritat del moment.
La política del govern del PP aplicada diligentment per Cristóbal Montoro és l'expressió suma del que volia dir Felipe González. Ja no es tracta de prioritat, sinó de culpa. La culpa de la situació espanyola és de les autonomies que gasten massa, gasten malament i els seus números es traslladen al dèficit de l'estat. I quan la situació financera de les autonomies frega el desastre és l'Estat qui ha de treure les castanyes del foc. Davant la crisi, doncs, no hi ha més remei que recentralitzar. És a dir, a més crisi, més Espanya, menys estat de les autonomies.
Examimem però alguns detalls que sovint, en el marc del discurs general, poden passar desapercebuts.
1.- L'estat de les autonomies, tal i com està concebut, atorga a les autonomies a diferents velocitats, competències en salut, educació, i dependència - no així les pensions que continuen essent pagades des de Madrid -. Així, les comunitats són les que organitzen el seu pressupost en base a les seves necessitats i en base a les seves opcions polítiques.
2.- L'estat deu a les autonomies - no només a la catalana - els diners dels compromisos adquirits per via estatutària així com les compensacions per serveis prestats a ciutadania que es desplaça a d'altres comunitats per acollir-se a una determinada prestació que pel motiu que sigui no pot accedir en la seva autonomia d'origen o és de millor qualitat en l'autonomia de destí. En aquest aspecte, el cas de la sanitat és flagrant.
3.- L'estat ha incomplert els compromisos de finançament de les autonomies adquirits en l'últim acord de finançament que contenia diversos fons de compensació.
Davant d'això i davant de la crisi, el govern espanyol ha decidit aplicar les seves polítiques envaint competències declarant una mena de "Estat de setge virtual" assenyalant i obligant a prendre camins d'austeritat com si les normes constitucionals no existissin. Això sí; els serveis i prestacions els continuen oferint les autonomies.
Després d'indicar dèficits màxims, sostres de despesa, mesures de contenció pressupostària i altres iniciatives destinades a fer creure els mercats que som alumnes aplicats i que per tant el deute espanyol és una inversió segura a curt, mig i llarg termini, l'estat fa públics els comptes del primer semestre. Oh sorpresa! Resulta que en sis mesos ja tenim el dèficit previst per tot l'any.
Després de tot això, un recorda llavors aquestes declaracions del president de la CEOE, Juan Rosell:
"Aunque el empresario no quiso precisar cuantos empleados 'sobran' en el sector público, aportó unas cifras aproximativas: en los últimos 33 años, desde 1978, se han transferido 821.357 empleados desde el Estado a las comunidades autónomas de la mano de las competencias asumidas, pero que actualmente estas administraciones cuentan con 1.744.000 trabajadores. De esto se interpreta que, según su punto de vista, en España habría unos 900.000 puestos creados directamente en las administraciones autonómicas y por lo tanto, potencialmente redundantes. Una parte de ellos estaría justificada por ratio del aumento de la población, pero muchos de estos puestos -sin concretar- deberían ser suprimidos."
Redundants? Redundants quins? Els de l'Estat que s'ha quedat sense comptències o els de les autonomies que presten serveis? Quines reformes ha fet l'estat durant els més de 30 anys d'estat de les autonomies en les quals les administracions han anat assumint competències i serveis a prestar? Quines reformes de despesa ha fet l'estat central per adaptar la situació a les noves circumstàncies? Com han fluït els diners des de Madrid a les autonomies?
Felipe González i Cristóbal Montoro tenen raó: hi ha prioritats a l'hora d'afrontar una crisi. La primera és tenir en compte quina és la distribució de competències real que presten les autonomies i els diners amb els que compten per executar-les. Un cop analitzat aquest procés i tenint clar quin és el marc constitucional que ho empara, ve una segona part molt més difícil per Madrid: respectar-lo i entendre'l més enllà de la concepció jurídica.
A partir d'aquí, es pot treballar conjuntament per fer-ho tot. Però des de la mútua desconsideració entre estat i autonomies és impossible teixir les complicitats suficients per endegar iniciatives encaminades no a satisfer mercats: sinó a la creació d'ocupació.
Sembla que encara ningú en el món de la política ha entès que per guanyar-se el "favor" de l'entelèquia inintel·ligible dels "mercats" fa falta que els índexs d'atur es rebaixin. I sobre aquestes iniciatives no se sent ni una piulada en tota l'esfera política, més preocupada de gastar menys per poder convèncer que el deute que emetem és convincent. I l'any que ve tindrem menys diners per inversions i serveis perquè l'haurem de destinar a pagar el deute. Ni un sol euro haurà contribuit a crear més ocupació; al contrari, haurà servit per destruir ocupació.
Però és clar, parlar de la reforma de l'estat és impensable, perquè l'Estat no vol retallar-se.
