Congrés des de baix

Després dels resultats de diumenge, via twitter, ha nascut la iniciativa #congresdesdebaix. També la podeu trobar a facebook. A molta de la gent no la conec, a d'altres sí, i a alguns altres els conec d'oides. (També hi ha alguns que ja se sap qui són i només volen parlar de la conveniència de debatre en públic en compte de fer-ho a l'agrupació, nucli sacrosant de l'estructura de partits de la qual tothom en rebutja la modalitat).

Aquest matí he demanat que comencéssim a fer debat i propostes en comptes de discutir si és o no és un bon sistema. Perquè al final importa el què i no tant el com. L'admirat @donaire havia fet ja les seves propostes en el seu bloc De bat a bat. Jo no les havia mirat abans de fer les meves. Amb els matisos corresponents (faltaria més!), hi estic fonamentalment d'acord. Les meves, tant discutibles com totes, són aquestes:

Propostes.

1. Un PSC propositiu, que no es defineixi per negació dels altres.

I si comencem a parlar de nosaltres. Us imagineu que les declaracions del PSC comencessin totes dient: nosaltres/El PSC/Jo, com a dirigent socialista...opino que .... en comptes de començar-les totes amb "CiU" o "El PP" o "els independentistes" són la bitxa ... Ho confesso: a mi la dreta no m'agrada, la independència no és la meva opció prioritària ... però d'aquí a fer-me por...hi un bon camí. I si expliquem què volem, què pensem, que desitgem des de l'esquerra? Us ho imagineu?

2. Congres també des de fora per impulsar una politica oberta i amplia. Prou de politiques de parroquia.

Em sembla que hi ha molta gent que votaria el PSC. El PSC que proposa, que vol i dol, que aspira, que planteja, que arrisca, que escolta ... però ara per ara no tenim més que un PSC conservador que només vol el vot dels "seus", que mica en mica es fa petit, i que només es planteja els debats des del punt de vista de si farà mal (molt o poc) a la militància. Estem allunyats del debat social.

3. Afegir a la igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat, l'eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públic.

Igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat perquè són l'emblema de l'esquerra. Eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públics perquè, perdoneu la gosadia, més no vol dir millor. Vol dir més: i prou. Millor significa eficient. Significa que hem de tenir en compte quina és la millor manera d'administrar els serveis públics perquè arribin al màxim número de gent.

4. La mateixa exigència de responsabilitat i compromís per a partits i per a entitats financeres.

La meva opinió sobre les acampades d'aquests dies és que han estat poc útils a curt termini. Ho poden ser a mig i llarg termini si aconseguim instal·lar la imatge que hi ha una indignació amb el sistema democràtic (més concretament amb les persones que governen el sistema democràtic) per no haver fet front al sistema econòmic. Cal doncs reformar el sistema democràtic per fer-lo més fort i amb capacitat de retre comptes (llei electoral?, llei territorial per evitar dispersió de competències entre ajuntaments, consells comarcals, diputacions, vegueries, Govern de la Generalitat?), i reformar el sistema financer per tenir-lo controlat. 

5. Casar actitud i discursos. Casar "fets i paraules" en assumptes socials i nacionals. Explicar en comptes de justificar.

Si fem propostes és perquè sabem que volem i que oferim. Mentre ens justifiquem per allò que fem, per les contradiccions sobre polítiques socials i nacionals amb votacions estranyes que molts no entenen i que justifiquem en base a l'actitud d'altres partits, la ciutadania - i molts socialistes -, no entenen quina és la posició.

Afegeixo aquí algunes qüestions purament instrumentals:

a- Jubilacions

Alguns diuen que les cares noves no fan res. D'acord, però ajuden. No es pot entendre un congrés on la gent arribi i elegeixi una executiva on les cares visibles siguin les que hi són des de fa deu, vint i en alguns casos, trenta anys. I que et diguin que és la veu de l'agrupació, i que a l'agrupació s'elegeixen delegats que voten esmenes lliurement. Esmenes sobre documents tancats, agrupacions aillades sense xarxa entre elles, tot controlat fins el més mínim detall.

b- Afiliacions: un amic meu explica que el Betis va obtenir la quota de socis més alta l'última vegada que va baixar a segona divisió. Cal que la gent vingui al PSC perquè la gent dirigeixi el PSC.

Continuem debatent i actuant. Fa molta falta.

L'últim quadern de José Saramago

“L’últim quadern” de José Saramago.

Un llibre amb les anotacions que Saramago feia sobreliteratura, política, vida, justícia. Pel meu gust un llibre desigual amb impressions compartides sense discussió.Pel meu gust, també, anotacions que de tant breus esqueden algunes vegades en la superfície.

Us deixo amb algunes de les anotacions del llibre: (També les trobareu aquí en format PDF per descarregar)

“A mi em va semblar que parlar del mil·leni era massa ambició, per això vaig proposar parlar només del dia següent” Pàgina 22.

“Es tractaria de a) treballar des de la rereguarda, és a dir, apropar a les primeres línies de benestar la massa creixent de població deixada enrere pels models de desenvolupament en ús; b) suscitar un nou sentit dels deures humans, en paral·lel a l’exercici ple dels seus drets; c) viure com a supervivents, perquè els béns, les riqueses i els productes del planeta no són inesgotables; d) resoldre la contradicció entre l’afirmació que estem cada cop més a prop els uns dels altres i l’evidència que cada cop estem més aïllats; e) reduir la diferència, que augmenta dia rere dia, entre els qui saben moltes coses i els qui en saben poques.” Pàgina 23.

“El centre comercial ocupa un espai important en la formació de la mentalitat humana. El centre comercial és l’únic espai segur i el que crea la nova mentalitat”. Pàgina 35.

“Som la memòria que tenim, sense la memòria no sabríem qui som. ...Fins i tot les coses aparentment més òbvies, com semblava que ho era aquesta, poden ser qüestionades en qualsevol moment. I aquest és el cas de la nostra memòria, que, segons informacions molt recents, està purament i simplement en risc de desaparèixer i ha passat a formar part, per dir-ho d’alguna manera, del grup de les espècies en via d’extinció. Segons aquestes informacions publicades en revistes científiques tan respectables com Nature o Learn Men, s’ha descobert una molècula, anomenada ZIP (sembla una ironia), que és capaç d’esborrar totes les memòries, bones i dolentes, felices o nefastes, i deixa el cervell buit de la càrrega de records que es van acumulant al llarg de la vida. La criatura que acaba de néixer no té memòria i així quedaríem també nosaltres. Com deia algú, la ciència avança sense estar-se de res, però jo aquesta ciència no la vull. M’he acostumat a ser el que el que la meva memòria ha fet de mi i no estic del tot descontent del resultat, encara que els meus actes no sempre hagin estat els més lloables. Sóc un animal de la terra com qualsevol altre ésser humà, amb qualitats i defectes, amb errors i encerts, deixeu-me que continuï així. Amb la meva memòria, aquesta memòria que sóc jo. No vull oblidar res.” Pàgines 49-50.

“El viatge no acaba mai. Són els viatgers que acaben. I fins i tot aquests es poden prolongar en memòria, en record, en narrativa. Quan el viatger es va asseure a la sorra de la platja i va dir: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era veritat. El final d’un viatge no és altra cosa que el començament d’un altre viatge. Cal veure el que no s’ha vist, tornar a veure el que ja s’ha vist, veure a la primavera el que es va veure a l’estiu veure de dia el que s’ha vist de nit, veure amb sol el que abans era sota la pluja, veure els camps com verdegen, veure la fruita madura, la pedra que ha canviat de lloc, l’ombra que abans no era aquí. Cal tornar sobre els passos que s’han fet, per repetir-los, per traçar nous camins al costat del que ja hi havia. Cal recomençar el viatge. Sempre. El viatger sempre torna”. Pàgina 90.

“Escriure és traduir. Sempre ho serà. Fins i tot quan fem servir la nostra pròpia llengua. Transportem el que veiem i el que sentim (suposant que veure i sentir, com en general ho entenem, sigui més que les paraules amb les quals ens és relativament possible expressar el que veiem i el que sentim) a un codi convencional de signes, l’escriptura, i deixem a les circumstàncies i a l’atzar de la comunicació la responsabilitat de fer arribar a l’experiència del lector, no la integritat de l’experiència que ens proposem transmetre (inevitablement parcial amb relació a la realitat de què s’ha alimentat), però sí almenys una ombra del que en el fons del nostre esperit sabem que és intraduïble, per exemple, l’emoció pura d’una trobada, l’enlluernament davant d’una descoberta, l’instant fugaç de silenci anterior a la paraula que quedarà a la memòria com la resta d’un somni que el temps no esborrarà mai del tot”. Pàgina 117.

“Hi ha límits per a la indignació? És més: com es pot parlar d’excessos d’indignació en un país en què precisament, amb les conseqüències que salten a la vista, la indignació més aviat es troba a faltar?” Pàgina 120.

“No ens adonem que, negligint la nostra pròpia memòria, oblidant, per renúncia o per desídia mental, el que vam ser, el buit que així anem creant serà ocupat (de fet ja està ocupat) per memòries alienes que passarem a considerar nostres i que al final es convertiran en les úniques, de manera que ens faran còmplices, i al mateix temps víctimes, d’una colonització històrica i cultural sense retorn”. Pàgina 127.

“A tothom li hauria de ser fàcil triar entre la banda de la veritat i la banda de la mentida, entre el respecte humà i la manca de respecte envers l’altre, entre els qui estan a favor de la vida i els qui hi estan en contra. Però malauradament les coses no són sempre així. L’egoisme personal, l’acomodament, la manca de generositat, les petites covardies del dia a dia, tot això contribueix a fer augmentar aquesta perniciosa forma de ceguesa mental que consisteix a viure en aquest món i no veure’l, o veure-hi només el que, a cada moment, és susceptible de servir als nostres interessos. En aquests casos no podem desitjar sinó que la pròpia consciència ens sacsegi urgentment per un braç i ens pregunti a boca de canó: “On vas? Què fas? Qui et creus que ets?”. El que necessitaríem és una insurrecció de les consciències lliures. Encara és possible?” Pàgina 160.

“Tenint en compte que hem inventat Déu i Al·là, amb els desastrosos resultats que tots coneixem, la solució potser seria crear un tercer déu amb poders suficients per obligar els impertinents desavinguts a deposar les armes i a deixar la humanitat en pau. I que després d’aquest tercer déu ens fes el favor de retirar-se de l’escenari on es desenvolupa la tragèdia d’un inventor, l’home, esclavitzat per la seva pròpia creació, déu. El més probable, però, és que això no tingui remei i que les civilitzacions continuïn xocant les unes amb les altres”. Pàgina 168.

Fugint de l'Spam

Ha començat la campanya electoral. I he decidit deixar de seguir durant un temps els llocs oficials de partits polítics i alguns diaris que es dediquen a bombardejar el timeline del meu twitter. Cada cop que hi entro tinc la pàgina d'entrada bloquejada per tots i cadascun dels missatges que pengen a la xarxa. El problema no és aquest. El problema real és que els seus missatges m'arriben per triplicat o quatriplicat retwitejat pels mateixos gestors del compte del partit o del diari més els lloros que diuen el mateix i a l'hora també ho retwittegen.

A qui segueixo que m'agradi i perquè?

A twitter hi busco fonamentalment dues coses: informació, opinió i entreteniment. Però fonamentalment a twitter hi busco també un concepte molt subjectiu. Utilitat. Reclamo que bé per informació, bé per opinió, bé per entreteniment la informació que em donin sigui útil. I per tant, que el meu timeline no sigui en realitat la bústia de casa on cada dia m'arriben papers i papers mirant de suggerir-me que compri qualsevol cosa. Només em miraré aquells que em siguin útils. I que a més m'ho expliquin bé. 

Informació:

La informació la trobo bé a través de @vilaweb que de tant en tant fa un seguit de titulars molt clars i poc destinats a bombardejar-me amb declaracions i contradeclaracions. De la resta de diaris, tots em donen al twitter coses que puc llegir en el moment que em plagui i que no necessito tenir al moment. M'importen molt poc les declaracions d'uns o altres. Val a dir que en aquest sentit @lemondefr utilitza el mateix mètode. Contaminen poc el meu timeline i em donen píndoles d'allò sobre el que estan treballant i puc trobar al seu web.

Opinió:

A twitter busco també opinió d'aquells que no escriuen als diaris. I aquí m'he de quedar amb alguns noms que segueixo perquè fan comentaris intel·ligents, naturalment desde la seva perspectiva i discutibles, però útils i que serveixen per reflexionar. Alguns d'ells són periodistes, altres no: em quedo amb @davidespinos @sanchez_sonia @anna_garriga @anapastor_tve @patriciaplaja @eduard_navarro @iguardans @sevillajordi @xbundo @lluisrecoder (quan fa conversa) @janquim @DonAire @SiqueRodriguez @felixortega

Entreteniment:

Twitter no seria el mateix sense la ironia i el sarcasme de: @victorcorreal @elbaronrojo @miccionari o @fleshandblog o les converses creuades de @3gerardpique @cesc4official @carles5puyol són la respiració entre tanta serietat.

A qui he deixat de seguir - partits polítics i candidats a part -? (Només alguns exemples). 

He deixat de seguir a @pedroj_ramirez que sempre he dit que si un vol fer política que la faci des de la política. No des d'un diari. I ara a sobre, des del twitter. És molt pesat.

He deixat de seguir a @morenobarber que va està bombardejant-nos amb la série wikileaks mentre publicaven i després ha desaparegut del mapa. No diu res de Líbia, Tunísia, Marroc o de la marxa de Zapatero. 

He deixat de seguir @LaVanguardiaCAT que va bombardejar al més pur estil màrqueting de bombardeig totes i cadascuna de les seves presentacions públiques per explicar-nos que ja tocava i que després s'ha transformat en un divertimento sobre la llengua catalana i els embarbussaments.

Conclusió:

Tot són opinions i jo les respecto totes. Aquestes són les meves. Valen pel que valen. Per res més. Ja he dit que el concepte d'utilitat és molt subjectiu. El que jo considero útil pot no ser-ho per a tu, lector/a. I com que la subjectivitat és la regla bàsica, per molt que d'això de les xarxes socials alguns en vulguin fer una ciència, només podem que buscar punts en comú. Un fet, aquest del sentit comú, que ja de per sí marca una diferència amb la vida real on el sentit comú es vol substituir per la pura adhesió i on la possibilitat d'aprendre, independentment dels origents, resulta cada cop més díficil.

Res no canviarà si el llenguatge utilitzat és el mateix a la xarxa expressat en les mateixes formes del markèting tradicional i ja superat. La xarxa no demana slogan. Demana alguna cosa més personal. I segurament jo també he incomplert aquesta opinió en més d'una ocasió. Com en aquest mateix bloc que alguns consideraran poc útil i jo hauré contaminat el seu timeline de twitter i ocupat part del seu temps.

(Nota final: Aquí només he posat alguns exemples dels que m'agraden i dels que no m'agraden. Tant en un cas com en l'altre, la llista seria inacabable).