A la Plaça de l’Estació del meu barri – segurament hauria de dir poble, però les fronteres administratives de finals del XIX van eliminar aquesta nomenclatura -, hi ha la Clínica Sant Jordi en un edifici que vist des de fora sembla que vagi a ensorrar-se. És com una masia antiga ocupada ara per bisturís, sales d’urgència, bates blanques i alguna que altra anada i vinguda sense pressa, a les visites ambulatòries. A la Plaça també hi ha una cabina telefònica i un quiosc de la ONCE per mirar de garantir-se una clientela diària, aquella que va de camí cap a l’estació. L’estació és un edifici quadrat, rònec, sense calefacció i amb una entrada que recordaria a la de les entitats bancàries en època franquista. Si no fos, naturalment, perquè l’espai és petit, i amb prou feines hi ha espai per a les taquilles.
El què més m’agrada de la Plaça de l’Estació, però, és la insospitada fal·lera que tenim aquí per muntar negocis especialitzats, i amb una gran visió de mercat. A la Plaça de l’Estació del meu barri hi ha tres bars. Tots tres van decidir especialitzar-se. Així, el primer cuina sobretot tapes. El segon, tapes. I el tercer, tapes. Estan situats tots tres al costat Barcelona. A la mateixa vorera. Separats per tan sols uns cinc metres de distància cada un d’ells. Els tres són també petits. I més que buscar clients de tapes, es disputen aquells endormiscats de bon matí, o de primera hora de la tarda gràcies a l’horari partit, del cafè amb llet, el tallat i qui sap de cigaló o barretxa.
A quarts de cinc de la tarda d’un hivern qualsevol, la llum del sol encara arriba a la Plaça. La gent surt i entra de l’estació amb el cap cot, pas lleuger, com si tingués pressa. Per arribar a la feina o perquè acaba de sortir i està pensant en quins regals de Reis els queda per comprar, i on els comprarà. Si a la botiga de barri resistent encara als poders de la franquícia, o cedir ja, fins i tot amb convenciment absolut al gran centre comercial convertit en Meca dels fidels consumidors, especialment els joves. Entre la gent, sota un banc de la Plaça de l’Estació, un gatet que no deu tenir més de sis mesos, dorm amb els ulls oberts, atent a qualsevol envestida en forma de gos que borda, captaire que s’hi acosti o benefactor amb menjar.
Sortint de la Plaça de l’Estació del meu barri, sense haver fet parada i fonda ni a cap dels bars, ni a cap dels bancs, camino fins ensopegar amb una planta de creu llatina i una cúpula disfressada amb reixa metàl·lica per evitar que s’ensorri com ho va fer fa més de 130 anys matant 7 persones. L’església és de parets gruixudes i resistents. Un dels braços de la creu s’ha perllongat per encabir-hi, encaixat, un immoble de dues plantes. Com si a Crist, els especuladors, li haguessin fet més llarga la creu per una de les seves bandes a fi i efecte d’allotjar-hi, pel mateix preu, algun lladre més capturat a Judea.
M’agrada el meu barri. El meu poble. L’espai on habito ara. M’agrada mirar la gent i resseguir-ne les passes i corredisses que la porten ràpidament fins a casa. Perquè fins dissabte al vespre o diumenge al matí, no podran deturar el ritme, aixecar la vista i sota el sol lluent o la pluja suau, dir amb orgull que li agrada el seu barri, el seu poble, l’espai on habita.
