dimarts, 25 de desembre del 2007

Esta noche es nochebuena (y manyana un día más)

Sopar a casa mon pare. Tió. Dos Voll-Damm’s. Vi blanc. Tres lingotassus de Cardhu. Regals: pètals decoratius de l’Ikea, un llapisseru, un cendrer que anirà molt bé per les claus.

Tornada a casa caminant. Fred. Uns 50 cotxes estacionats a la vorera de la Plaça. Com cada any. Venen a celebrar la nitbona amb la família.

Avui fa un any va esclatar tot. Avui fa un any que tot va petar. Primer aniversari. És curiosa la fal·lera humana per donar-li al temps una mena de limitacions per poder commemorar.

I malgrat tot. Aquí estem. Sobrevivint. I buscant la manera de viure. De tirar endavant.

Feia dies que volia escriure. Però tenia dues coses pendents. Escrites ja fa temps.

El 21-D va fer dos anys que la Iaia Mercè va decidir que en tenia prou. Vaig voler recuperar allò que vaig escriure fa dos anys. No ho he trobat. Però és igual. La lletra no evita que continuï viva. Aquí. Amb mi i amb nosaltres. Amb el seu “A beber, y a beber, y a apurar, las copas de licor. El vino ha de curar, las penas del amor”. O "Señorita! Señorita! Que nos linchan! I la gent, nen, una mà de riure!" Martí Pol diu en un poema que mentre les persones es recorden estan vives. I la iaia està viva permanentment. Sempre em surt ella. En qualsevol racó de la memòria. La Iaia em recorda que vol viure.

Fa tres setmanes vaig escriure el segon paràgraf de la novel·la de la qual us vaig obsequiar amb primícia el primer paràgraf ara fa tres setmanes. Malhauradament, un canvi d’ordinador m’impedeix de localitzar el maleït escrit. Si el trobo, us el faré arribar. Sinó, la novel·la haurà de continuar sense el segon paràgraf.

Algunes frases que fan pujar l’ànim.En referència a aquest blog, “The seas” em va dir: “Eres mi nuevo entretenimiento de las noches”. Com creieu que m’ho he de prendre?

Marie Laure va cridar al cambrer: “Camarero! Este carpaccio está crudo!”

Un amic meu va fer una enquesta sobre el Nadal. A ell no li agrada gens. Diu que això del Nadal ho pot fer quan vulgui. Té raó. Però a mi em continua fent il·lusió veure a la meva família estossinant el Tió amb regals absurds, compartint a trossos dinars de Nadal i Sant Esteve, i obrint els regals de Reis a primera hora del matí amb la lleganya encastada a l’ull dret. Sí, papa, m’agrada molt. Per culpa teva. Ja sé que no t’agrada sortir a les fotos. Però vull que d’això en quedi constància almenys en un blog. En el MEU blog.


Perdoneu la nostàlgia. I les qüestions més personals. No acostumo a escriure així habitualment, ja ho sabeu. Però sempre hi ha un dia que un necessita esplaiar-se. I segurament, dos voll-Damm’s i tres Cardhus, ajuden.

Una cançó per culminar aquest post:

http://www.youtube.com/watch?v=ZXB8zeL73r4

Bon nadal.

dijous, 20 de desembre del 2007

Tenerife (En 4 tiempos i un telegrama)

Tiempo 1 Tiempo 2

Tiempo 3

Tiempo 4

I després, és clar. El tradicional: "Descanseeeeeen, Ar!" I descansàvem, és clar, després d'aquest exercici esgotador. Entendreu que després d’aquest moviment durant cinc dies, acabéssim extenuats. Entre aquesta activitat frenètica i frases com les següents:

· Converses sobre paraules que no recordem: Començava amb B … com era? Ah sí! Aute!”. 45 segons després: “Començava amb R … ho tinc a la punta de la llengua … Bistrot!”

· Sentències tretes de context: “Anem a un per dia”. “Tranquilo que tampoco estamos que nos salimos” Referit a les sentències anteriors.

· Converses sobre el sentit del glamour: “De tant en tant, tinc moments glamourosos” “Tengo Subidones de Glamour” “Esto es vida. Lo demás son complementos”.

El cos i les neurones van acabar esgotats. Demanant-nos un respir. Però vam ser insensibles:

Vam acabar veient dofins a mar obert:

Vam dinar en un petit vaixell que ens va portar a veure els penyasegats de los Gigantes

Vam pujar al Teide. (Quina estafa el tema telefèric!)
I vam anar al nord. On el totxo encara no ha aconseguit rebentar el paisatge. (Garachico)
Capítol receptes: (Imprescindible a qualsevol viatge)

Leche-Leche: Un cul de llet condensada. Cafè. Llet. Prendre’l sense barrejar. Recollint amb la cullareta des del fons, arrossegant cap amunt. Deliciós.

Mojo verde: Sal, oli, pebrot verd cru, molla de pa, cilantre, pebre, aigua. Passar-ho pel túrmix i llestos per sucar-hi pa!

Mojo rojo: sal, oli, pebrot vermell, molla de pa, aigua. Passar-ho pel turmix. I llestos per sucar-hi pa!

Reflexió final:

Qui diu que anar amb gent de la feina et fa impossible desconnectar? Ho vam fer. Vaig descansar. Molt. Vaig recuperar el gust per la lectura acabant el Rojo y el Negro d'Stendhal i em va acabar agradant. Va ser una setmana del gos en ple mes de desembre, en banyador, al mar. I amb dues noies! Laura i Eli. Eli i Laura. Mentre jo conduia, el sillón dormilón les adormia. O potser era jo. Ves a saber! Només sé que feia temps que no descansava tant. Que no desconnectava el mòbil (Sí, d'acord, l'engegava a les deu de la nit, no fos cas que hagués passat alguna cosa, i no de feina).
No sé que puc demanar més! Demanar? Me’n vaig a fer la carta als reis!

diumenge, 16 de desembre del 2007

UNA PRÈVIA PER TENERIFE (Excusa perquè encara no tinc fotos)

El desembre de 1959, el Ministre d’Economia del govern espanyol, va dirigir-se a la seu del Banc d’Espanya. Un cop va haver baixat del cotxe oficial, va entrar per la porta gran d’aquell magne edifici que com tots els bancs en aquella època, feia por només d’entrar-hi de l’alçada dels sostres, i aquelles passes que ressonaven per totes les estances. Un cop va haver arribat al despatx del president de la institució, tant o més gran, que el propi edifici del Banc, el Ministre va dir el següent: “Vull 10 pessetes per sufragar les despeses de transport d’un lot nadalenc que el General vol enviar a un cosí seu al Ferrol”. La resposta del president del Banc va ser, però: “Ja ho sap ministre que no queda ni un ral a la caixa del Govern. No li ha dit encara al General? Ara sí que no queda res de res”.

El ministre d’economia de l’època va sortir del banc pensarós. Havia arribat l’hora, potser, de dir-li al General la veritat. Espanya estava sense un duro al calaix. El ministre va sopesar la possibilitat de pagar ell mateix de la seva butxaca el transport del lot nadalenc al cosí del cap de l’estat. Però va adonar-se que això, en suma, retardaria la qüestió només unes hores, i ell perdria per tant, les 10 pessetes de la manera més inútil.

Va demanar al conductor del cotxe oficial que el portés al Pardo. Va entrar-hi amb el rostre temerós sabent que el General, sinó el feia afusellar, com a mínim el defenestraria del seu càrrec. “Valor!” va pensar el ministre. Va adonar-se que li feia més por l’edifici del Banc d’Espanya que el Palau del General. Però li feia més por el General que el president de l’entitat bancària.

Quan el van fer passar, el General estava al seu despatx llegint atentament un document. Sense aixecar la vista del paper, amb aquella veu aflautada li va preguntar: “Què desitja, Ministre?”. El Ministre, treient forces d’allà on podia, li va contestar: “General. Lamento dir-li que no podrem enviar el lot nadalenc al seu cosí”. “Quin és el motiu?” va inquirir encara sense aixecar la vista del document. “El motiu, General, és que Espanya és una, gran i lliure. Però ara mateix, a la caixa forta del Banc d’Espanya, no queda ni un ral. Espanya, General, deixi’m dir-ho en format tècnic, Espanya està en fallida tècnica”.

El Ministre, dempeus en aquell despatx, tenia la impressió que estava empetitint-se per moments. El General, encara amb la vista al document, va espetar-li: “Ho sé, Ministre, ho sé. Fa més d’una setmana que ho sé. La meva filla va demanar-me diners per una festa i no li’n vaig poder donar. Però no és cap problema”. “Ho sap General?” va inquirir el Ministre incrèdul, i a l’hora admirat que el guia d’Espanya ho sabés tot. “Sí. Però ja tinc la solució. No es preocupi.” va respondre lacònic des del seu despatx. “La solució Ministre, és molt fàcil. Es diu sol. El sol que ens il·lumina”

I aquesta és la història real de com Espanya s’ha convertit en el primer destí turístic del món.

divendres, 14 de desembre del 2007

Mimosina


Ja perdonareu per la tardança en escriure. Però havia de decidir què feia. Si un repàs de la meva estada a Tenerife que va acabar diumenge o una necrològica sentida. He decidit fer això últim en homenatge a algú que mereixeria més que quatre paraules.

Diumenge, a primera hora de la tarda, moria a Barcelona, al metge de Sant Andreu, la Mimosina. Aquells que tingueu animals i que se us hagi mort algun ja sabreu de què us parlo. Aquells que no en tingueu i que no ho enteneu, igual aquest escrit serveix per adonar-vos del carinyu que un li pot tenir a un punyeteru animal.

La Mimosina deuria tenir 8, 9 o 10 anys. El cert és que ningú de la família es va ocupar de saber la seva data de naixement i per tant, tampoc celebràvem el seu aniversari. Mon pare la tenia a casa, tot i que feia vida a les teulades del pati interior que neix en el marc de la illa que configuren uns edificis de principis del segle XX del barri de Sant Andreu. Potser per això, per aquesta vida de teulada, la Mimosina va donar a llum en incomptables ocasions fruit de la vida promíscua a la qual era arrossegada per bona part dels gats de baixa estofa (tots ells, però, amb aquell encant bandoler).

Però la Mimosina tenia un no sé què especial. Tal com l’agafaves, així se’t quedava. T’estiraves al sofà i ella venia a seure’s damunt del pit i s’adormia mirant els teus ulls i respirant profundament mentre feia un rum-rum que et feia impossible la siesta.

Venia a tu no només quan tenia gana, o si tenies menjar. Venia perquè l’acariciessis. Sí. Era una gata. Alguns direu que per això que explico era una “gata maula”. Era la mimosina. Ni més ni menys. I vulguis que no, perdurarà en el record de tota la meva família i de tots aquells que l’han coneguda.

PS, Una cançó per la Mimosina:

http://www.youtube.com/watch?v=Lp_HYRU42GU

Aquest cap de setmana miraré de fer la crònica de Tenerife. Que més que gata, serà la crònica gossa d’un hivern a 25 graus.

dimarts, 4 de desembre del 2007

A la tele encara s'aprenen coses

Edward Teller, catedràtic de física, inventor de la bomba d’hidrògen, li va dir a Robert Oppenheimer, catedràtic de física inventor de la bomba atòmica, que volia signar un document demanant a Harry S. Truman, president dels Estats Units d'Amèrica, que en comptes de llançar la bomba atòmica contra la població civil japonesa, la llancés sobre un espai inhabitat com a demostració de força.

El secretari d’estat de Truman va dir-li al president que pensés que l’any 46, el congrés li faria un procés d’impeachment (una mena de moció de censura) per no haver llançat la bomba en el lloc adequat i en el moment adequat, posant fi a la guerra i salvant així, milers de vides nordamericanes.

Oppenheimer li va dir a Teller que la política l’havien de fer els polítics. Els científics havien de fer ciència.

Truman va tenir por que els nordamericans el fessin culpable de les vides de milers de nordamericans.

El 6 d’agost, l’Enola Gay va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Dos dies després a Nagasaki.

Oppenheimer va demanar perdó a la població japonesa. Teller va acusar Oppenheimer d’espia comunista . I va fabricar la bomba d’hidrogen. La Bomba H.


Havia començat la carrera armamentística.


A la tele, encara s'aprenen coses. Aquí us podeu descarregar alguns programes si disposeu de l'E-Mule:

Segle XX. Canal 33.

Per cert: fa dies que no us ofereixo música. Aquí teniu a Vivaldi:

http://www.youtube.com/watch?v=5DWAdJKUlxo

diumenge, 2 de desembre del 2007

Receptes de Felicitat

  1. En una olla amb oli calent, passar-hi les galeres, les cigales i la sèpia (prèviament enfarinada) fins enrossir-ho.
    Reservar-ho.
  2. En el mateix oli, i a foc lent (mai amb pressa), posar-hi dues cebes tallades ben petites. Poseu-hi també sal, pebre, i una mica de llorer
  3. Tirar-hi un raig de vi blanc.
  4. Deixeu que faci xup-xup una bona estona.
  5. Tireu-hi les carxofes. Només heu de fer servir el cor. (Com a la cuina en general)
  6. Deixeu fer xup-xup. (Corregiu de sal)
  7. Si es va quedant sense suc, aneu-hi afegint caldo de peix. Quan el tireu, mireu que estigui calent. (Corregiu de sal)
  8. Tireu-hi l’arròs (una tassa de cafè per persona més una tassa per l’olla)
  9. Afegiu-hi més caldo de peix. (Corregiu de sal)
  10. Al cap de deu minuts, vigilant que no es quedi sense aigua, poseu-hi les galeres, les cigales i la sèpia.
    Deixeu-ho cinc minuts.
  11. Apagueu el foc.
  12. Pareu taula. Elegiu un bon vi. A l’estiu un blanc sense agulla molt fresquet. A l’hivern, amb el fred, un negre a temperatura ambient.
  13. Poseu-hi llavors el secret del plat. Envolteu la taula d’amics i amigues. Mengeu-vos-ho compartint que el món s’atura. I de tant en tant, mireu-vos als ulls per saber que esteu vius.
  14. Remateu-ho amb un gelat, un cafè, un whisky o un licor d’herbes ben gelat.

En realitat, la recepta de la felicitat consisteix només en un paràgraf de tot això aquí escrit. El 13. Per paradoxa dels supersticiosos.

Perquè amb una pizza demanada per telèfon, n’hi hauria prou també. Però la gràcia també, és complicar-se la vida una mica oi?

divendres, 30 de novembre del 2007

L’idiota. L’aigua. La Modernitat líquida.

“Deuria córrer l’any 1984 quan em vaig topar amb un idiota. D’idiotes, a la vida, te’n trobes a dojo. Sovint ensopegues amb ells. És més. Arribes a pensar sinó resultarà que tots som idiotes. Com una tribu. Però que no ens volem reconèixer com a tals, així que adoptem un posat de superioritat davant de tot allò que ens sembla ignorant. Deia, però, que l’any 1984, el mateix any d’Orwell, se’m va creuar aquest idiota del qual parlava. Imagineu-vos si era idiota, que a data d’avui, més de vint anys després, encara el recordo. Físicament, no. De caràcter tampoc. Només recordo que era un idiota, idiota. Amb carnet. Ni Dostoievski el va fer millor.”

Sempre he volgut començar una novel·la així. I per això us demano opinió. Creieu que paga la pena continuar? O pel contrari, més val que ho deixi? No em feu més preguntes de les habituals. El cert és que em pot la mandra, i em costa centrar-me en alguna cosa més temps. Dec ser un fill de la modernitat líquida de Bauman.

Déu n’hi doret amb el mes de novembre. Avui el tanco pensant en coses que he fet i que no he fet. Me’n surten moltes. Totes elles intenses. Les més intenses, però són segurament les viscudes al costat del Dani, la Laura, l’Eli, el Marc, el Jordi, el Xavi, la Mari Mares, i una nòvia que m’he tret en forma de normativa legal que em provoca grans satisfaccions i de moment, petites decepcions. Sé que podrem amb ella i que l’acabarem tirant endavant. (Perdoneu, de sobte el meu cervell torna a parlar de feina. Li he donat un copet, i torna ja a ser persona normal).

Algunes frases intenses de la setmana. “A la Mares, ni agua”. I ella, assedegada, emprenyada amb els del Caprabo perquè no li porten totes les ampolles que va demanar.

Un altre també que no li poso autoria, va anar més o menys així: “És que a casa no tinc espeju de sencera. I clar, si ma subu a una cadira, toco el sostre”. De la mateixa autora d’un altre gran moment de la setmana en forma de diàleg:

- “A qui convidem a la conferència?
- Podríem convidar als degans …
- & Roses?
- No, de les Facultats
- Si us plau (to imploratiu) No ho posis al blog!!!! I si ho poses no diguis que he estat jo.
- No ho faré.

I no ho faig. Per cert? Heu escoltat aquesta cançó?

http://www.youtube.com/watch?v=S-tYO_Bz4Xg

La setmana que ve és el pont de la puríssima. La putíssima deia la meva iaia Mercè. (De la iaia us en parlaré d’aquí a ben poc). Després d’alguns mesos he decidit emigrar. Busqueu-me a les illes afortunades. Si podeu. Malgrat la incredulitat de tots, us comunico que penso desconnectar el mòbil des de dimecres 5 fins dilluns 10. (Sé que podré, Sé que podré, Sé que podré, Sé que podré…)

Per cert. De vegades m’oblido de dir coses importants. Una d’elles, és agrair-vos que perdeu part del temps, llegint aquests trossos de vida que s’esmicolen via internet.

Acabo amb tres coses:

1.- “La lluvia sobre el mar es una redundancia”. Mario Benedetti.
2.- Miraré de fer alguns canvis al blog perquè sigui més còmode de llegir.
3- No us oblideu de dir-me que he de fer amb l’idiota de 1984. Igual entre entradeta i entradeta, us vaig fent arribar paràgrafs perquè em doneu l’opinió.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Postals de cap de setmana en frases curtes

Girona. Continua tenint l’encant d’aquella ciutat en la qual, passejar-se a la tardor, encara que sigui freda, ofereix la postal groguenca del parc de la devesa, vestit amb una catifa de fulles caigudes dels arbres.

Lluites. Mai estèrils. Però sempre amb un perquè al darrera. Saber mantenir-se al marge. Disposat a empentar. Esperant per recollir. Sempre al costat del soldat/da.

Cotxe. Nou de trinca. No pas meu. Sinó d’un altre gran amic,
favaritx, que algun dia, de la seva mà, m’ensenyarà les costes menorquines amb la seva única i irrepetible mirada.

Cinema.
Leones por Corderos. Americana. Una pel·lícula de tòpics contra la banalitat, per contrasentida que sembli l'explicació. Per no veure en moments de cansament. I amb la nova modalitat de doblatge de documents. Els que llegeixen els protagonistes.

Federalisme. Aquí no toca.

Una música per divertir-se.

http://www.youtube.com/watch?v=ihLgKPdCXQk&feature=related

Aquest matí, quan he sortit de l’hotel de Sarrià de Ter, tenia al costat el riu. Els núvols havien estat extradits a alguna altra part de Catalunya o més enllà. Segurament per algun assumpte delictiu o de permís de residència. Fred. Un passeig curtet travessant el pont per adonar-me que dels petits moments acaben naixent grans postals que mai ningú podrà posar a la venda.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Amics, Ell i la Llibertat del Crit

Tinc molta feina. No és cap notícia. Ni tampoc una queixa, ni una disculpa. Però és que en tinc molta. I la disfruto. La disfruto perquè tinc ilusió per un projecte. I això em fa està bé. Dormo poc. El meu cap no deixa de donar voltes a les coses una i altra vegada. I em fa sentir viu.

En els moments de desconnexió, penso en els meus amics i en ell. Amics que passen per moments difícils, durs, però que estaré al seu costat per dir-los que tot continúa. Que continuarà endavant. Que com va dir algú; sempre hi ha lloc al final del túnel. Encara que sigui per morir-se i descansar. Però mentrestant, tot es basa en ser feliç de la millor manera possible, que de vegades, passa per ser la millor de les pitjors opcions. Ell és algú que mai vol que se’n parli. I que de sobte s’ha trobat amb un imprevist que l’ha trasbalsat. Jo estic amb ell, perquè sé que som iguals en moltes coses, tot i que les expressem de manera diferent. I ens emprenyem perquè sovint tenim les coses clares del què volem fer. I al final acabes per empipar-te perquè ens expliquem el mateix, volem el mateix, però ho expliquem diferent. Cadascú a la seva manera. Ara m’adono que mai havia escrit d’ell. Perquè ell no vol sortir enlloc. És discret, malgrat no ser-ho amb els seus. I volia parlar-vos-en perquè jo n’estic i sempre he estat molt orgullós d’Ell.

Diumenge vaig anar a Tarragona. Vaig agafar el cotxe i vaig baixar via autopista. Feia temps que no havia desconnectat tant. Vaig posar-me Bruce Springsteen a tota llet i anava cantant qual Boss a punt de perdre la veu. M’agrada molt. Em dóna molta energia. I em va permetre, entre crit i crit, alliberar tensió acumulada. M’ho vaig passar molt bé. Sol. Amb la música. En el cotxe. Poca cosa, direu. Molta alegria us diré jo. Si esteu tristos escolteu això.

http://es.youtube.com/watch?v=8rGFfO5fUvE

I mentre ho escolteu penseu en una carretera llarga, al desert, un cotxe potent, que ni tan sols fa falta que sigui maco, un accelerador pitjat a fons, la finestra oberta, i el vent que us entra per la boca que crida a ple pulmó la necessitat d’alliberar-se de tot.

Per acabar avui, una frase. Crec que és l’emblema de la paradoxa portada a l’extrem, o del nihilisme més absolut del món informàtic. Fins i tot la defensa de la supremacía humana enfront de les màquines. O al contrari: l’expressió definitiva que la rebel·lió de les màquines és ja una realitat: Si yo lo pongo en un orden, ¿Por qué el ordenador me lo desordena? Marimares dixit.


Nanit

dissabte, 17 de novembre del 2007

Bons i dolents (Moments, persones, pensaments)

Ha estat una setmana realment dura. Estic cansat. Físicament i psicològica. (Sí, això últim sona estrany però els lingüistes m’han assegurat que l’ordre en el cas català és aquest malgrat ningú no el faci servir. Però jo sóc dels què aposto per la normalització lingüística en els blogs).
Parèntesi al parèntesi: només de l’assassinat de la sintaxi, gramàtica i també en alguns casos ortografia, el parèntesi anterior hauria de quedar anul·lat.

Moments dolents

En fi. Al què anava. Ha estat una setmana laboralment dura. Personalment estranya. Dic això, sense fer més sol·liloquis absurds, perquè he constatat un cop més, que quan una persona està nerviosa (com era el meu cas), durant molts dies seguits en estat de tensió, el dia que tot s’acaba o esclata l’objectiu final que motivava la tensió, el relax posterior encara és més perillós. I compte: perillós no per un mateix. Sinó perquè la relaxació produeix un esclat que el teu cos reacciona fotent crits a dojo. Però els pitjors crits són aquells que reben els qui menys s’ho mereixen, els qui més t’ajuden, els qui més et guien, i els qui més estan al teu costat. Aquest ha estat el meu cas aquesta setmana.

Quan era petit, d’això ja me’n vaig adonar. Ets més exigent amb qui més creus, confies i t’estimes. I per algun motiu desconegut, ho acabes fent davant de més gent. La qual cosa resulta cruel, feridor. Però no puc tornar enrera, més que demanar perdó quan un sap que s’ha equivocat. Sabent que el perdó no és suficient perquè el mal ja està fet.

Moments bons

Algunes frases de la setmana que m’han impactat realment. En Marc ens va dir a en Jordi i a mi: “Vosaltres sou molt selectius”. I en Jordi va contestar: “No, no. Tius, no. Nosaltres som selec-ties”. El més important de tenir en compte d’aquesta frase és que es va procunciar a les onze de la nit, sopant, i havent consumit mitja estrella. (Estàvem en un restaurant molt piju, això sí, piju però de bocates, i la cambrera, una noia molt joveneta, a la demanda d’una Voll-Damm, em va preguntar si la Voll-Damm era una cervesa sense alcohol?!!).

L’altre frase que m’ha impactat pel seu significat profund proper al Carpe Diem dels llatins és la d’en Marc, en un altre sopar. “La vida és la bomba! O sigui: que flipes, flipes!”. He estat buscant en Horaci, Ovidi, Ciceró i d’altres llatins il·lustres. Sospito que el Marc, abans de sortir de casa del matí, agafa del prestatge del seu estudi algun poema històric, fa la traducció llatina, i l’adapta als temps moderns.

Podria explicar més coses de la setmana. Algunes de gran interès. Alguna d’elles de gran satisfacció. Recuperació de diàlegs perduts, d’amigues desaparegudes fruit de decepcions personals. Drames com la pèrdua d’un guant molt calentet per la moto justament la setmana en què ha tornat el fred.

Estic preocupat per un assumpte important: em costa molt llegir. Llegeixo molt. Però només diaris, informes, articles … i quan agafo una novel·la tinc problemes per quedar-hi enganxat. També és cert que necessito una mica d’aire.

Donem-nos-en una mica amb una de les meves cançons preferides: (El podeu deixar de fons perquè l'única cosa que ens interessa és la música)


Conclusions després dels minuts musicals

Sé que no és una de les millors entrades que hagi escrit. Però a la vida hi ha de tot. Bo i dolent. Alegre i tràgic. Cada dia avanço. Però em nego a creure en la resignació. Si em resignés, si no m’enfadés, si no rigués, si no us fés riure, i en alguna ocasió plorar … penseu que estaríeu davant d’un esperit del més enllà.
(Voll-Damm és una cervesa sense alcohol? Santa Paciència s'ha de tenir per no engegar-ho tot a rodar!)

diumenge, 11 de novembre del 2007

L'art de la dissertació

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: “Dissertació: Acció de dissertar; l’efecte, una dissertació filosòfica, científica, històrica. Dissertar: Discórrer metòdicament sobre una matèria científica, artística. Discórrer: Desenvolupar una série d’idees deduint les unes de les altres per raonament, parlar sobre un assumpte amb cert mètode i alguna extensió.”

Sigui com sigui, i com a continuació de l'anterior entrada, la dissertació és també una manera de descobrir espais i personatges, amb l'afegitó que permet descobrir-les als altres. Per aquest motiu, ja fa temps que gràcies a les noves tecnologies, tot un equip de gent ha pogut elaborar una autèntica col·lecció de dissertacions, amb múltiples varietats temàtiques.

Tenim la dissertació gossil consistent a parlar dels grans plaers de la vida. Entre ells el de la gastronomia, l’enologia o el noferresologia. Aquesta última temàtica és de les meves preferides.

Tenim també la dissertació cultural. Consistent a explicar història, motivació, tècnica i objectiu d’algunes obres d’art importants per a la història de la humanitat i el seu desenvolupament. Tot i que també n’hi ha que han aportat molt a la història del subdesenvolupament cultural d’occident.

Tenim també la dissertació urbanística. Consisteix a fer una explicació àmplia, profunda i visual, de la història d’algun espai urbà. Avui, com a mostra us deixaré amb aquesta última aportació. Podreu admirar la història real del complex de la Defènse de París.
(Tingueu paciència. triga una mica en carregar. Deixeu-lo carregar fins el final i llavors premeu Play. El podreu veure tot seguit)

És obvi que també teniu dissertacions de caràcter musical, sanitari, educatiu i un ampli ventall. Queda aquí una finestra oberta a peticions que ja d’entrada us dic, que no seran totes acceptades. Perquè això de la dissertació, necessita del moment idoni d’inspiració. Es tracta d’està en el lloc just, i en el minut adequat. Però no sempre obtens el resultat idoni. De fet, mai obtens el resultat que volies.

dissabte, 10 de novembre del 2007

Descobrir espais

Passada la Festa del 3 (Gràcies a tots), miro de reprendre algunes coses. Algunes de les quals m’havia deixat de dir en anteriors post.

M’agrada molt la meva ciutat. Barcelona. I si m’agrada és perquè m’encanta passejar-hi. A aquestes alçades ho hauria de conèixer tot o gairebé tot. Fonamentalment de les zones per les quals m’he mogut sempre. Doncs vet aquí que apareix un marrec de Girona, i em planta al Passatge del Rellotge. Un passatge que té una entrada per la Plaça de Georges Orwell, i on el temps sembla aturar-se i la cridòria dels milers de persones desaparèixer com per art de màgia. I llavors vaig sentir-me viu, perquè estava descobrint un indret nou de la meva ciutat que sempre havia estat allà. Això també em va passar el dia que vaig veure, i no en fa massa, la plaça del districte de Nou Barris que va resultar ser l’escenari d’un concert de Jazz de Chano Domínguez el passat estiu.

A banda d’això. Ha tornat en Xavi. Assegura que va acabar la Marató de Nova Iork en menys de quatre hores. Que l’acabés en sí ja sona estrany oi? Que a més ho fes en menys de quatre hores ja comença a resultar sospitós. El que més m’estranya de tot plegat és que arribés dimecres al matí, a la tarda ja estigués a la feina, i que divendres desplegués una bona forma física en el marc de la Festa del 3. Ha anat a Nova Iork? O estava a Sant Cebrià de Vallalta i es va creure que allò era la ciutat nordamericana? Va ser una Marató o eren 100 metres? Menys de quatre hores vol dir el què vol dir? És a dir: vol dir que va fer 42 km i 195 metres sense que el cronòmetre marqués el 4 a les hores?

Jo no m’ho crec i per tant buscaré la documentació o proves que ho acreditin. Sigui com sigui, continua sense contestar a la pregunta: Quina finalitat té? Si volia veure NYC i no tenia pressupost per pagar el bus turístic i fer una volta a la ciutat, ens ho podria haver dit i hagúessim fet una col·lecta, oi?

Acabo. És dissabte, estic ressacós i he quedat per sopar amb en Marc. La història d’aquests sopars amb en Marc és intermitent però intensa. El tracte és que un cop al mes ens hem de descobrir algun restaurant de la ciutat. Qui convida paga, això vol dir que podem ajustar el sopar al pressupost del finançador. I així també coneixem espais de la ciutat. Ves, m’ha sortit un post tancat sense voler-ho. He començat parlant de descobrir espais i acabo tornant-hi.

Serà doncs que conèixer nous espais regenera?

dijous, 8 de novembre del 2007

De futbol, d'Stendhal, i de la son fugissera

M’agrada el futbol. Menteixo. M’agrada veure el futbol amb els amics. Si no el veig acompanyat em pot resultar tremendament avorrit. Amb els amics puc veure tranquil·lament un Barça-Getafe perquè sigui o no sigui un bon partit, podrem fer-la petar sobre mil i una coses, i a l’hora està atents per si marquen un gol o estan a punt de fer-lo. Al contrari del què passa al camp, per mi, i pels qui m’acompanyen, l’única cosa que no importa és el resultat. Si guanyen bé. Si empaten, també. I si perden, al cap de 10 minuts, de l’única cosa de la qual me’n recordaré és d’un determinat comentari que ens ha fet riure a tots. O del cambrer que preferiria està amb nosaltres perquè fa cara de mala llet contínua i està fastiguejat de la vida. Ni tan sols així, aconsegueix amargar-nos el sopar. És més: es converteix en la gran atracció.

En un altre ordre de coses, vull expressar la meva queixa davant la son. És injusta, inoportuna i absolutament capritxosa. Ahir a la nit, havia aconseguit sopar i llegir una estona al sofà (Rojo y Negro d’Stendhal, que sé que és un clàssic, que a la Cristina li agrada molt…però jo porto ja un any amb el llibre de marras; i ningú pot dubtar de la meva perseverança. Me l’he comprat dues vegades, ja que una la vaig perdre a un avió i ara mateix la deu està llegint en castellà algun llicenciat en filologia espanyola resident a Hèlsinki).

Per on anava…ah sí! Tot just havia agafat la son, vaig abandonar el sofà i vaig dirigir-me molt feliç al llit, disposat a no notar ni el segon rebot de la caiguda lliure damunt del matalàs. Però heus aquí que pel camí, vaig recordar que tenia roba estesa: quatre miserables peces. Vaig dir-me; no passarà res: Les vaig despenjar, les vaig posar a la muntanya de la roba per planxar (algú té resposta al fet que aquesta muntanya, per molt que planxis, mai no baixa?), i de sobte, la son, havia desaparegut! Vaig començar a cridar-la pel cel obert no fos cas que hagués caigut mentre recollia la roba estesa! Però no contestava. L’únic que ho va fer va ser un amable veí a qui no vaig tenir la sang freda de preguntar-li si ell se l’havia quedat, o com a mínim, si l’havia vist passar. No ho vaig fer. Me’n vaig adonar que la son, que és molt democràtica, havia decidit repartir-se entre tots els veins, i a mi, em deuria castigar per l’abstenció dels últims mesos, durant els quals, mal m’està dir-ho, l’havia menystingut, o si més no. Deixat de banda.

La son va perdonar-me a les tres tocades. Llavors va ser quan va tornar. Un cop havia llegit dues vegades un informe incomplet, i alguns articles d’opinió sobre l’evolució econòmica d’Uganda, i la seva influència sobre la crisi agrícola austríaca.

En fi. Mentre continuo buscant fòrmules per incloure música, una canço de son perquè la busqueu: Dream On, dels Aerosmith.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Compromís

Ara incompliré una promesa. Parlaré de feina. No, si us plau. No feu zapping-blog. Espereu-vos. Deixeu-me fer una defensa del perquè. Aquest dilluns he assistit als Premis Catalunya Educació 2007.
Més enllà de l'acte, perfectament organitzat, amb participació de IT Dansa, només vull destacar la figura d'un dels premiats. Es diu Joan Lluís Tous Àlvarez, nascut a Tàrrega, a l'Urgell, mestre d'escola rural que un dia va decidir emprendre el camí d'explicar a la Universitat què hi estava fent a l'Escola on donava classes.
En Joan Lluís ha fet un discurs emocionant pel to. Necessitava agafar aire per dir tot el què havia de dir. Dirigir-se a qui es volia dirigir, fonamentalment, a la seva família, als seus alumnes i als milers de mestres.
A la seva família per demanar excuses perquè la seva feina li agrada tant que és conscient que sovint ha deixat de banda aquells que més l'estimen o l'han estimat.
Als alumnes que ha tingut i té per dir-los que tothom troba el seu camí. Si hi ha esforç.
Als milers de mestres i professors per recordar-los que tenen una responsabilitat en l'educació.
I finalment, el missatge d'en Joan Lluís l'ha dirigit a tothom. Demanant vocació, responsabilitat, compromís i sobretot, ganes de tirar endevant els projectes. Vagi doncs el meu homenatge a en Joan Lluís per la manera com afronta els reptes (el de l'educació, particularment, sempre m'ha semblat cabdal).
Amb ell només he parlat tres vegades. I les tres han estat per copsar una persona profundament amable, carinyosa i absolutament compromesa en la seva feina des del respecte que li mereix la figura del mestre/a i del professor/a.

Apa-lis-lus-hi-en (Homenatge al Pronom feble)

diumenge, 4 de novembre del 2007

De Traduccions, Porters i Museus Tancats

Entrar en una llibreria és un exercici molt saludable i a l’hora molt perillós. Em podria passar hores i hores mirant els llibres dipositats a les prestatgeries, i amuntegats amb ordre simètric damunt les taules. És molt saludable perquè tens una dosi alimentària de cultura (o incultura). És molt perillós perquè hi ha una frase que diu que el mèrit d’alguns escriptors és escriure bé. I el mèrit de la majoria fora no escriure. L’exercici de destriar el gra de la palla és per tant, una altra costum saludable pel cos i per la ment.


Sigui com sigui, aquest divendres vaig quedar astorat, quan en una prestatgeria, com a novetat, vaig veure un llibre que duia per títol Cent anys de solitud. L’autor, un tal Gabriel García Márquez. Colombià. Em vaig posar vermell, no sé si d’ira o de vergonya. Era una traducció catalana realitzada fa temps per Avel·li Artís-Gener, Tísner. Segurament la traducció la deuria fer pel seu propi gust. Perquè no entenc l’objectiu ni empresarial ni cultural d’aquesta proposta. A no ser que se m’escapi, que algú a Catalunya no parli ni entengui el castellà. És com si jo sabés i dominés com a llengües pràcticament maternes l’anglès i el francès i em comprés un llibre d’un autor anglès, traduït al francès.

Absurd.

En aquestes estàvem (castellanada) quan vaig quedar amb l’Abril per fer una cervesa. Li vaig traslladar la meva preocupació i astorament al voltant del tema. Val a dir que ella va quedar colpida pel meu neguit. I em va dir textualment: “Campi qui pugui, l’últim que apagui el llum que sinó gastem a dojo”. Davant de la seva reflexió val a dir que, com no podia ser d’altra manera, la cervesa es va transformar en vàries cerveses. I amb un enfrontament verbal amb un porter de l’Ovella Negra quan serien les tres de la matinada. Per sort, el Dani i l’Abril es van encarregar que no em passés res. És important portar sempre al costat uns àngels de la guarda. Algun dia però se n’atiparan i em deixaran sol davant del perill. (De fet també em pregunto que fotia jo amb 35 anys dins de l’Ovella Negra). Per cert, al dia següent no me’n recordava ni de l’enfrontament verbal ni d’haver entrat al bar aquest. M’ho va recordar l’àngel de la guarda.

Fruit d’aquesta topada se’m va acudir en ple procés ressacós que havia d’escriure una novel·la. Que porti per títol alguna cosa així com El genocidio de los porteros. Però a mesura que passen les hores trobo que el títol engloba un grup massa ampli de gent i que no tothom del gremi ha de ser maleducat. (o sí?)

Com a resum us vull anunciar que a la tercera va la vençuda. El Dani, el Jordi i Jo vam poder entrar finalment ahir dissabte a l’Exposició del Museu d’Història de la Ciutat que repassa els anys de Juan Negrín com a president del Govern de la República. Una gran exposició que lamentablement us informo s’acaba avui diumenge.

Amenaces:

1.- Continuo buscant un sistema per posar música al Blog.

2.- Aquesta setmana rebreu un mail convocant-vos a la Festa del 3

dijous, 1 de novembre del 2007

Passejar


Aquesta tarda he estat passejant amb en Dani, després d’haver dinat amb ell i l’Anna, a un restaurant del carrer Princesa, del qual no en recordo el nom. Passejar és un dels exercicis més saludables. Sóc capaç de sorprendre’m amb qualsevol cosa i això em fa feliç. La sorpresa no és per definició positiva. Trobar-se el Museu d’Història de la ciutat (http://www.museuhistoria.bcn.es/) tancat perquè diumenges i festius només obre de 10 a 15h, no és en cap cas positiu. Més quan l’exposició que vols veure saps que s’acaba diumenge 4 de novembre. Això sí. En dies laborables està obert tot el dia. Perquè com tothom sap, els turistes tenen un gran interès per conèixer la Barcelona de la República i la figura de Juan Negrín. (A no ser que tots els turistes que venen a visitar-nos siguin rèpliques de Paul Preston).

Sí que he trobat obert la Documenta (http://www.documenta-bcn.com/), on he aprofitat per comprar Maquiavel en democràcia de Edouard Balladur (renuncieu-hi aquells que avorriu lapolítica), les botigues de Souvenirs (on per cert, no venen samarretes de l’Espanyol, sí d’Espanya, que dirà Sánchez Llibre al respecte?), i l’FNAC.

M’encanta passejar. Caminar. Embadalir-me amb qualsevol cosa que vegi. Descobrir que la meva ciutat i qualsevol altra, té dibuixos a les altures de les façanes, que mai m’havia aturat a veure. (Plaça de l’Àngel, figura d’un nen amb una creu al cap, mirant a Llibreteria a l’edifici de mà esquerra), o el xoc de la llum de mitja tarda contra les cúpules del passeig de Gràcia, algunes de les quals amb glorietes com si es tractés d’un espai a ull d’ocell per escoltar una orquestra.

Aquest estiu, els meus passejos van tenir per escenari París. I com a companyia aquestes dues noies.
Són la Sira i la Laura. Laura i Sira. I sense elles, sense els seus somriures, sense la seva responsabilitat, sense la seva manera de veure les coses, un es podria sentir més sol i més trist. Amb elles, a un li agrada agafar el toro per les banyes i envestir els reptes sense por. I sobretot, amb el sentit de l’humor necessari per poder afrontar-ho tot. (Per cert, elles creuen que en aquest blog no publicaré mai fotografies seves compromeses. Cosa que faré a petició popular).

Qui no passeja i no és capaç de riure’s d’un mateix, és carn de mal humor. Una epidèmia molt perillosa.

PS; estic buscant la manera de posar un link que us condueixi a alguna cançó. No sé si per molts, això pot resultar una informació. O una amenaça.

dimecres, 31 d’octubre del 2007

El meu regal

Avui és el meu aniversari. No té res d’especial perquè ja és el 35è cop que el celebro. I francament. Ha perdut una mica la gràcia. Però com diu un amic meu http://favaritx.illencs.com/, si no li poses passió a la vida i a les petites coses, fins i tot les què ja et poden resultar avorrides per monotonia o rutina, més val que et suïcidis. (Bé, diguem-ne que he agafat una frase similar i l’he reconvingut als meus interessos).

Així doncs, per posar-hi salsa, he decidit començar a publicar el blog que vaig obrir fa mes d’un mes. El vaig obrir acompanyat per un altre gran amic
http://gironabcn.blogspot.com/. Però el vaig deixar buit perquè com diu un altre gran amic meu, un savi: "El pecat ha fet forat. La catxé t’ha ben follat".

En fi. Aquest és el meu blog. Podria fer una declaració d’intencions d’aquelles fantàstiques per presentar i dir-vos quin és el meu objectiu amb aquest blog. Però en realitat només és un regal que m’he fet. Sóc com sóc. Com deia el filòsof, Jo sóc jo i les meves circumstàncies. Doncs això és el què trobareu. Jo i les meves circumstàncies.

També us dic una cosa: Ja us agradaria tenir unes circumstàncies que portessin per nom Fidel, Marc, Dani o Xavi C. (un paio que fa maratons i que encara és hora que em contesti la pregunta bàsica de la humanitat: Per què ho fa?). La vida us resultaria més fàcil. En els bons i en els mals moments.

Perdó, no podria oblidar-me d'en Rocco. Es presenta ell mateix.

Aquesta doncs és una presentació oficial del blog. De les meves circumstàncies actuals. Per aquest espai hi aniran passant molts personatges més, grans persones, persones grans, individus i altres elements que configuren l'espai. I també molta gent que no hi cabria en aquest primer post. Perquè les circumstàncies van canviant. Com diu el savi de la catxé: "La vida canvia i els llocs no en tenen la culpa".

Gràcies a tothom per avançat.