No és Garzón

Vagi per endavant: no tinc cap mena de simpatia ni antipatia per Baltasar Garzón. Ni he participat mai de l'entusiasme d'uns per la seva feina ni del rebuig d'altres pel seu protagonisme. Dit això:

1.- La sentència a 11 anys d'inhabilitació per les escoltes a acusats i advocats del cas Gurtel és, al meu parer, la cortina de fum per a tota la història.

2.- A Garzón l'han portat als tribunals per tres temes: 

a) Escoltes del cas Gúrtel. (Garzón prevarica perquè abusa de la seva feina)

b) Presumptes ingressos il·legals pagats per un Banc per uns cursos a Nova Iork. (Garzón s'enriqueix amb la seva feina)

c) Obrir una causa per investigar els assassinats i desaparició durant el franquisme vulnerant, segons els acusadors, la llei d'amnistia. (Garzón torna a abusar de la seva feina i a més es vol fer protagonista novament)

3.- Les tres causes ja han estat obertes amb la declaració del magistrat davant dels tribunals. 

4.- Curiosament, la primera sentència és la de la inhabilitació per les escoltes del cas Gurtel. 11 anys d'inhabilitació. A la seva edat, 57 anys, Garzón no podrà tornar a exercir. De rebot també, es debiliten les capacitats judicials dels magistrats per investigar casos de corrupció. (Em comenten amics doctes en afers judicials que el que va fer el magistrat d'enregistrar converses entre advocats i implicats en afers de corrupció es pot fer si hi ha indicis suficients com per acreditar que hi ha risc d'amagar o destruir proves). 

5. Espero equivocar-me però podria ser que també el comdennesin pel cas dels presumptes ingressos il·legals (demostrant així que a banda de xulesc és cobdiciós)

6. Sobre el cas del franquisme hi ha dues possibilitats. Que el comdennin i la justícia haga correr un "(es)tupido velo" sobre tots aquells crims (no presumptes) de manera que mai ningú més torni a fer res. 

7.- Si el cas és d'absolució la possibilitat de continuar investigant el sumari per la causa del franquisme queda del tot avortada. La "justícia" haurà eliminat l'incòmode magistrat i haurà deixat damunt la taula una advertència, un avís a navegants: si hi ha algun jutge que vulgui investigar el franquisme, que podrà fer si no m'equivoco, ja sap el que li espera. "Poder, se puede, però con permiso. Porque ya sabe, señor juez, haga como yo: no se meta en política."

El tema no és Garzón. I això és el pitjor de tot.

Renovació-Continuïtat/Sentiments-Política

S'ha acabat el congrés del PSOE que ha elegit Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general en substitució de José Luís Rodríguez Zapatero. Rubalcaba ha aconseguit imposar-se a la candidata Carme Chacón per 22 vots de diferència.

Aquestes són algunes reflexions al voltant d'aquest congrés.

1.- Guanya la vella política en un congrés de renovació.

2.- Perd el funcionariat de partit que tants mèrits disciplinats havia fet fins ara.

3.- No s'ha escoltat res de nou sobre el futur polític i en canvi s'han repetit aquelles paraules que de tant grans que són, és impossible vestir-les amb fets concrets al darrera.

4.- Es demostra que la política de les emocions que alguns assessors en comunicació política pregonen als quatre vents  fracassa especialment quan darrera de les emocions no hi ha més que buidor. 

5.- S'acompleix la dita: "Per més que un cridi, no tindrà més raó".

6.- Incomprensible aquesta maquinària de partits consistent a elegir primer els candidats (dissabte al migdia) i després fixar la política (esmenes a les comissions dissabte a la tarda i diumenge). 

7.- De la desorientació socialdemòcrata espanyola se'n deriva una encara més profunda desorientació socialdemòcrata catalana que havia apostat per una de les candidatures.

8.- Mentre Obama presenta un full de ruta i François Hollande un discurs d'emoció i esperança acompanyat de 60 mesures concretes, el congrés del PSOE surt amb un concepte "Unidad y cambio". 

9.- La "unidad" és un concepte que torna a està buit. Una nova executiva que no integra una candidatura que perd per 22 vots de diferència.

10.- El "cambio" també és buidor. Ni noves persones, ni nous discursos d'orientació socialdemòcrata (ah sí! canviarem els acords amb la santa seu! Sempre quedarà l'església!), ni en les noves maneres (tombada l'esmena que demanava que la secretaria general fos triada per sufragi universal de tots els militants).

Epíleg: Els congressos de renovació després de debacles electorals han de generar noves il·lusions encarnades per noves persones que fan nous discursos. Dels dos últims congressos socialistes no han sortit ni il·lusions, ni persones ni discursos. El temps anirà situant les coses.

 

Serà que a la socialdemocràcia se li han acabat el pensament, les idees i l'acció i a la societat que viu en la crisi i reclama solucions només li pot oferir emocions?