Tinc molta feina. No és cap notícia. Ni tampoc una queixa, ni una disculpa. Però és que en tinc molta. I la disfruto. La disfruto perquè tinc ilusió per un projecte. I això em fa està bé. Dormo poc. El meu cap no deixa de donar voltes a les coses una i altra vegada. I em fa sentir viu.
En els moments de desconnexió, penso en els meus amics i en ell. Amics que passen per moments difícils, durs, però que estaré al seu costat per dir-los que tot continúa. Que continuarà endavant. Que com va dir algú; sempre hi ha lloc al final del túnel. Encara que sigui per morir-se i descansar. Però mentrestant, tot es basa en ser feliç de la millor manera possible, que de vegades, passa per ser la millor de les pitjors opcions. Ell és algú que mai vol que se’n parli. I que de sobte s’ha trobat amb un imprevist que l’ha trasbalsat. Jo estic amb ell, perquè sé que som iguals en moltes coses, tot i que les expressem de manera diferent. I ens emprenyem perquè sovint tenim les coses clares del què volem fer. I al final acabes per empipar-te perquè ens expliquem el mateix, volem el mateix, però ho expliquem diferent. Cadascú a la seva manera. Ara m’adono que mai havia escrit d’ell. Perquè ell no vol sortir enlloc. És discret, malgrat no ser-ho amb els seus. I volia parlar-vos-en perquè jo n’estic i sempre he estat molt orgullós d’Ell.
Diumenge vaig anar a Tarragona. Vaig agafar el cotxe i vaig baixar via autopista. Feia temps que no havia desconnectat tant. Vaig posar-me Bruce Springsteen a tota llet i anava cantant qual Boss a punt de perdre la veu. M’agrada molt. Em dóna molta energia. I em va permetre, entre crit i crit, alliberar tensió acumulada. M’ho vaig passar molt bé. Sol. Amb la música. En el cotxe. Poca cosa, direu. Molta alegria us diré jo. Si esteu tristos escolteu això.
http://es.youtube.com/watch?v=8rGFfO5fUvE
I mentre ho escolteu penseu en una carretera llarga, al desert, un cotxe potent, que ni tan sols fa falta que sigui maco, un accelerador pitjat a fons, la finestra oberta, i el vent que us entra per la boca que crida a ple pulmó la necessitat d’alliberar-se de tot.
Per acabar avui, una frase. Crec que és l’emblema de la paradoxa portada a l’extrem, o del nihilisme més absolut del món informàtic. Fins i tot la defensa de la supremacía humana enfront de les màquines. O al contrari: l’expressió definitiva que la rebel·lió de les màquines és ja una realitat: Si yo lo pongo en un orden, ¿Por qué el ordenador me lo desordena? Marimares dixit.
Nanit
4 comentaris:
no se si anava per mi perquè tens una colla d'amics que són tots una trepa de desestructurats però en qualsevol cas gràcies per tot.Sincerament m'estic plantejant el fet de buscar pis no fos cas que tot fos culpa d'aquestes quatre parets. Rotllo la casa encantada.
Jo faig meu l'homenatge a ELL i vaig on calgui i faig el que calgui per ELL, amb el cap ben alt.
...i ha persones que són molt més que un nom, per mi ELL és el pilar més bàsic d'una vida que, en ocassions com aquesta, es trenca i ens desestructura el cap. Són moments que hem d'empasar-nos cadascu, però també moments en els que els altres som part important d'un procès difícil. Jo, no penso deixar que el meu ELL se senti sol...
Jo, si fos ELL, me n'aniria ara mateix a fer una birra amb tots NOSALTRES.
A ELL: Potser el que ens convé als desestructurats és donar un gran cop de porta, com el de la Nora.
Publica un comentari a l'entrada