Del 18 al 24 d'octubre: Cara a cara, Guns'n Roses i canvis vitals

1.- "Es la economía, Estúpido!" bramava James Carville, estratega de la campaña electoral de Bill Clinton, l'any 1992 a les portes de les eleccions que durien el demòcrata a la Casa Blanca el primer dimarts de novembre. 

Transformo la frase a propòsit del cara a cara Mas-Montilla: "Es el canal, estúpidos!". La importància d'un debat cara a cara entre els dos candidats no té res a veure amb la llengua que utilitzin. La llengua només és una excusa. I la llengua d'aquest segon debat l'ha d'elegir la televisió que el transmeti (que imagino que coneixerà el seu perfil d'audiència i voldrà conservar-la durant l'hora i mitja o dues hores que duri l'espectacle de confrontació política).

"Es el canal, estúpidos!" Perquè el que interessa és que el debat el vegi el màxim número de gent i de les diferents opcions polítiques. És cert que TV3 és líder d'audiència - ara ho ha recuperat però fa uns mesos no era així -. Però també és cert que la quota de pantalla d'altres televisions - per cert, també públiques com TVE que d'ençà que va treure la publicitat està guanyant posicions - o altres privades, no li van molt enrera. Podeu consultar a la pàgina 47 del Baròmetre de la comunicació i la cultura, 4a onada 2010, el share. Veureu que a Barcelona i Tarragona, TV3 és líder per molt poc i hi ha una distància lleugerament superior a Girona i Lleida. 

No descobrim res constatant que TV3 la veu un determinat percentatge d'espectadors que se senten més còmodes amb una visió "nacionalista" i/o "independentista" i que en canvi a les televisions privades i TVE aquest perfil és menor. 

Per tant, per un candidat que no tingui electors en aquesta audiència difícilment arribarà als seus possibles votants, més enllà dels que ja tenen decidit votar-lo per veure quin paper fa.

Al contrari passa el mateix amb un debat que se celebrés en una televisió pública o privada d'àmbit estatal pel qui defensa una visió "nacionalista" i/o "independentista". Per tant: empat.

Però aquest empat és una victòria perquè finalment els dos debats anirien a un conjunt d'espectadors que de l'altra manera només en veurien un. 

També és cert que vistes les coses i els pronòstics de desafecció política que es puguin plasmar en una abstenció - que de cap de les maneres és desitjable - acabin produint una doble derrota. La de les dues televisions que transmetin el debat perquè l'audiència, aquell dia sí, decideixi canviar a un altre canal si els primers minuts demostren que més que un cara a cara, es veu un diàleg de sords.

Debate entre Nixon y Kennedy en 1960

2.- Em reservo l'opinió sobre les direccions de campanya de tots i cadascun sense cap excepció de tots els partits polítics. La figura de les direccions de campanya - oficials i oficioses - estan adquirint nivells estrastofèrics.

3.- 3 és el número d'hores que Axl Rose i els Guns'n Roses van actuar ahir a la nit al Palau Olímpic de Badalona deleintant-nos amb tots els grans èxits: Gairebé van tocar íntegre el seu primer disc que té ja més de 20 anys i que des del meu punt de vista ha de figurar en qualsevol discoteca d'un amant del rock. 3 hores de potència amb algun recurs a balades perquè Axl pugués descansar i uns vídeos de karaoke per il·lustrar algunes cançons. Per una crítica completa us recomano el bloc rocknrollmotherfucker on en Fèlix farà la seva crítica molt més professional que la d'un simple aficionat com jo. Aquest va ser l'inici de "Sweet Child'o Mine":

4.- El canvi és absolut ara mateix perquè a casa està sonant "El matí" de Peer Gynt d'Edvard Grieg. 

5.- I parlant de canvis: la meva vida n'està ple. Em començo a acomiadar no sense una certa tristesa del lloc on he estat vivint els últims 9 anys de la meva vida. Canvi de pis, canvi de barri. La tristesa contrasta amb la il·lusió per fer un nou projecte en un altre lloc. 

Fins la setmana que ve 

De l'11 al 17 d'octubre: Coses inexplicables per molt que es vulguin explicar

1.- Dimecres, el conseller d'Educació, Ernest Maragall va visitar sis escoles d'Esparraguera. En la visita a una d'aquestes escoles, va succeir això que explicava dijous el Regió7. El més sorprenent a priori és que la notícia no és el que van fer els mestres sinó la reacció del conseller. Dita aquesta primera opinió personal val a destacar algunes de les raons adduïdes pels professionals (no ho poso en cursiva per respecte) de l'educació que van protagonitzar l'acció reivindicativa.

a) En primer lloc van adduir que "Fàstig" no és "Fàstic". Que "Fàstig" és en castellà "Hastío" i "Fàstic" és en castellà "Asco". És a dir. Que ells volien dir que estaven cansats, no fastiguejats.

a1) Llavors perquè la figura utilitzada per exemplificar el "fàstig" que diuen ells vomitava?

a2) El problema encara és més greu. Perquè en català "Fàstig" s'escriu "Fastig". És a dir; que no porta accent. Encara pitjor si és una falta d'ortografia.

b) En segon lloc, el més sorprenent és el motiu adduit per a fer la protesta. Deien que estaven tips que la figura del mestre estigui cada cop més desprestigiada. Bona manera de prestigiar-la

c) I bona manera de prestigiar-la també si resulta que els servidors públics es dediquen a declarar-se fastiguejats per una llei democràtica aprovada al Parlament de Catalunya amb el 90 per cent dels diputats. Si els qui han d'ensenyar els nostres fills/es el respecte i la els valors de la ciutadania en democràcia mostren aquest respecte anem espavilats.

Conclusió: Afortunadament, sostinc que a Catalunya hi ha grans mestres i grans professores i professors que es preocupen d'allò que s'han de preocupar: l'alumnat. Són servidors públics que no estan preocupats pel lloc on treballen i pels seus interessos particulars. Sinó pels resultats socials i acadèmics derivats de l'exercici de la seva feina.

2.- El PSC ha aprovat el seu programa electoral (aquí podria dir: Allelluhah!). Recomano a aquells que ho vulguin que se'l mirin perquè hi trobaran propostes interessants encaminades a enfortir Catalunya i a crear una societat més justa. Com que els mitjans de comunicació no explicaran aquest programa em proposo engegar tant aviat com estigui penjat al web el contingut general una série d'explicacions de les propostes que s'hi encabeixen. I ho dic perquè en el seu conjunt, les propostes són de caràcter reformista en un moment en què crec que aquest país necessita menys de prejudicis i més de decisions que en alguns casos poden no ser enteses. Això és governar. Decidir. Recomano molt especialment el discurs de Monserrat Tura de dissabte a la inauguració de la conferència nacional.

A la conferència nacional s'ha acabat introduint una esmena que recorda que l'executiva del PSC pot decidir quin és el millor mecanisme de relació parlamentària amb el PSOE a Madrid. He defensat públicament que cal tenir més visibilitat a Madrid. (Ho he fet perquè el PSC és un partit democràtic que permet a la seva militància expressar-se amb absoluta llibertat en els seus actes sense impedir mai que ningú pugui presentar i discutir esmenes que no agradin a la direcció). 

He vingut a dir: Jo vull saber què fan els diputats socialistes a Madrid. Que allò que aconsegueixen de la negociació a porta tancada amb el PSOE, se'n digui el resultat. Ara això no passa. Només sabem què és el què aconsegueix CiU, ERC i IC-V i tothom coneix els seus diputats a les Corts. Els socialistes no expliquen el què han aconseguit. I han d'acabar exercint el paper de defensa d'allò que el PSOE no ha concedit a la resta de grups parlamentaris.

La conferència ha acabat amb una apel·lació a l'optimisme. Pel meu gust un pèl massa forçat tot plegat. Crec que la gent demana serietat i rigor. Propostes concretes. No dirigents polítics ballant a damunt d'escena. El president ho ha explicat recorrent a una anècdota d'Obama. Però Obama va fer això en privat.

Jo crec que el socialisme català té per davant un camí difícil fins el 28 de novembre. Però difícil no vol dir impossible. Crec que la serietat de les receptes que el PSC proposa són una palanca per remuntar això que diuen les enquestes. Però fa falta explicar-ho.

3.- He anat a veure "El Americano" amb George Clooney. Fantàstica interpretació. Guió previsible. Es deixa veure. Especialment l'ambient dels pobles italians de l'Abruzzo (zona castigada fa tan sols un any per un fortíssim terratrèmol).

4.- Angela Merkel diu que la multiculturalitat a Alemanya s'ha de donar per liquidada. A Alemanya el debat de la immigració està cada cop més viu amb declaracions de personatges de primera fila que demanen mà dura. Merkel ha demanat a la immigració més integració en el país. 

En una visita a l'estat de Hesse, el ministre d'educació del Länder ens va explicar la seva política d'integració escolar. Quan arriben els nouvinguts, els posen en escoles on només se'ls ensenya la llengua alemanya. Quan la dominen (6 mesos-1any, depèn de la persona), van a l'escola ordinària. Justificació: mentre van a l'escola de llengua, aprenen també coses, fan activitats fora d'ella relacionant-se amb nois i noies autòctons/es  i el dia que arriben a l'escola ordinària van al curs que els pertoca segons els coneixements que tenen. El resultat és que aprofiten molt millor la seva estada a l'escola ordinària perquè hi van entenent allò que els expliquen. 

A Catalunya es van fer els EBE's, Espais de Benvinguda Educativa. Els prejudicis d'entrada van ser espectaculars. Ara s'han demostrat bona fòrmula. I això que els nois i noies hi van tan sols un mes (com a màxim) i que últimament ha baixat el nombre d'alumnat nouvingut que arriba com a conseqüència de la crisi. 

5.- Fins la setmana que ve. Trobo que avui m'ha quedat una "cosa" excessivament política i educativa. I la vida, afortunadament, son tantes altres coses...

Setmana del 4 al 10 d'octubre: Sobre actituds

1.- Mario Vargas Llosa ha estat guardonat amb el premi nobel de Literatura. Confesso que el personatge em provoca moltes contradiccions. No comparteixo algunes de les seves "obsessions" polítiques contra el nacionalisme en general - sovint exculpa els nacionalismes grans -, ni el seu liberalisme neocon esgrimit en els seus articles. Però de Vargas Llosa miro de no perdre'm els seus articles a El País encara que no hi estigui d'acord, perquè aprenc sobre la base dels fets del qual parteix. El mateix fet és una informació afegida. També guardo en el record la primera pàgina de la novel·la "La tia Julia y el escribidor" en la qual va retratar un moment de la meva vida professional en el periodisme, i que malhauradament, s'està transformant en una realitat cada cop més consolidada. "La fiesta del Chivo", on narra la història de la dictadura de Leónidas Trujillo a la República Dominicana, o la inicial "La ciudad y los perros", que es va portar al cinema, em van produir també gran impacte quan les vaig llegir amb algunes escenes crues que encara ho feien més pel mestratge en l'escriptura que exhibeix sempre Vargas Llosa.

2.- Més premis. Els Premis Catalunya educació 2010. Em vaig quedar gratament sorprès perquè la guanyadora del Marta Mata, Maria Joana Virgili, va declarar a la premsa assistent a l'acte (sempre poca, no fos cas que l'educació donés alguna notícia bona!) que l'educació en els últims 20 anys havia patit un canvi important. Mentre s'han multiplicat els recursos, la Maria Joana, deia, s'havia perdut la vocació. Hi ha molts i moltes mestres que estan a l'educació pel sou i per l'horari, que creuen tenir més drets que deures. És la seva opinió. A mi em sembla que això passa una mica a tots els sectors professionals. Perquè al país li falta una mica de responsabilitat i ambició. I parlo de l'ambició com una qualitat. No com un defecte. La Maria Joana és la directora del camp d'aprenentatge de la ciutat de Tarragona, és mestra, especialista en matemàtiques i filologia francesa i també és llicenciada en geografia i història. Un currículum petit, oi? I en canvi, el que més em sobta és la seva actitud. Vaig rebre un twitter de @ladumi dient-me "A Tarragona tenim molt bona gent i molt bons professionals". Li vaig contestar que "no és un assumpte de Tarragona. És un assumpte d'actituds. Les actituds no les marca el ius soli sinó la persona."

El Premi Catalunya Educació a centre educatius se'l va endur l'escola El Puig d'Esparraguera, una cooperativa de pares i mares nascuda fa 30 anys i que aposta pel trilingüisme. I el prem Institucions el van compartir dues entitats de lleure ACELLEC i AEISC dedicades a organitzar activitats com colònies i sortides educatives. Em guardo la meva opinió sobre les actituds d'alguns professionals - afortunadament pocs malgrat el soroll que fan -. Per cert, que TV3 va informar sobre els Nobel, els Ramon Margalef d'Ecologia i els premis FAD de disseny. Ni un sola menció al potencial educatiu del país...lamalla sí que en va informar:

3.- Segueixo cada dia amb més atenció el bloc i el twitter de Janquim. Em sembla molt interessant l'anàlisi que fa de la feina periodística i de com ha de ser a la xarxa. El segueixo perquè crec que té raó. Potser esgrimida des d'una certa ingenuitat o des d'una condició de freelance que li confereix el poder informar des de la tranquilitat de no haver d'anar a tres llocs a l'hora i relligar l'actualitat de la xarxa des de l'observació i la raó. El recomano. 

Al respecte, em va agradar molt també la piulada de @S_segurola on deia: "Cada vez estoy convencido de una idea aparentemente peregrina: en estos tiempos rápidos no hay nada más necesario que el periodismo lento." Per cert, que aquesta setmana he començat a fer de "professor" (és molt pretenciós això que acabo de dir perquè el meu respecte per aquesta figura depassa la simple admiració). Miro d'ensenyar teoria i tècnica de la ràdio informativa. La meva primera experiència amb els 15 alumnes ha estat satisfactòria - per a mi, falta el més important; que ho sigui també per a ells -.

4.- Diferència entre Precampanya i campanya electoral. A la primera no pots demanar directament el vot. A la segona sí. Absurditat jurídica. La realitat és que vivim en permanent campanya/precampanya. I això mateix és la causa de la desafecció.

5.- Amb un grup de sonats, hem dedicit anar d'excursió i pujar de Queralbs a Núria. Baixada, això sí, en cremallera. 3 horetes a un ritme no massa elevat. I un dia esplèndid. Per una vegada, els homes/dones del temps van encertar-la dient que començaria a ploure al vespre/nit/matinada. Aquesta nit passada, a les tres, ha començat a ploure a bots i barrals. It's raining cats and dogs que diuen en anglès.


6.- Fins la setmana que ve. Tanco l'ordinador mentre de fons sona Die Schöpfung de Haydn:

Del 27 de setembre al 3 d'octubre. D'enquesta a enquesta i tiro perquè em toca.

1.- El diumenge 27, dia en que El País publica una enquesta demolidora, he trobat - via diari El Punt - un escrit en un bloc que parla d'algunes qüestions que ja he apuntat en una rauxa en el meu twitter. El diumenge 3 d'octubre, El Periódico publica una altre enquesta amb la mateixa tendència. Falta saber si la tendència es modifica un cop el PSC publiqui llistes, els noms que les ocupen i si canvia una altra tendència: la de fer campanya com si fos oposició.

2.- M'agrada molt Ryan Adams - no, Bryan Adams, no -. Aquí és poc conegut. És un cantant nordamericà capaç de combinar el millor del rock, el country, el pop, el folk dylanesc i fins i tot en algun moment guitarres de ressonància heavy. És un enfant terrible. Fa el que li dóna la gana i té rampels de publicació que el fan treure dos discos en un any i quedar-se callat dos anys:

3.- Dimarts. Reunió a Madrid. Seu del Ministerio de Educación. Un edifici de principis del XX que se't cau al damunt de tant gran que és. Com el dels bancs. A més, tenen exposats a les parets els quadres de tots els ministres d'Educació (Instrucció Pública) des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.

4.- Dimecres. No faig vaga. Segur que hi ha punts de la reforma laboral que posen en risc moltes coses. Però curiosament, els sindicats no han organitzat mai una vaga sobre les realitats existents. On estaven quan no hi havia atur juvenil però si el concepte mileurista per a joves titulats? On estan els sindicats per defensar els drets dels autònoms dependents - figura il·legal d'altra banda -? Estic segur que els sindicats i els defensors de l'esquerra fan contractes escombraria i també paguen en negre en determinades ocasions. Fer vaga no porta enlloc. Per molt que diguin que amb les dues vagues anteriors van aconseguir canviar-ho. La reforma laboral ve imposada des de Brussel·les. La minimització dels punts més foscos de la reforma laboral s'haurà de fer en el desenvolupament del decret i estic convençut que es farà amb ordre i concert.

5.- Vaga: Brètols, normes i jutges. No s'entén que els Mossos no puguin desallotjar algú d'un edifici privat sinó acredita que és propietari, llogater o resident habitual. Serà legal pero és incomprensible per la majoria de mortals. Per cert; jo tampoc no entenc què feia el número 2 d'interior manifestant-se en contra de la reforma laboral a Girona mentre a Barcelona s'estovaven de valent.

6.- Un altre punt incomprensible de la vaga. Alguns que celebren tant que TV3 faci reportatges sobre la nostra història i en facin elogis d'un servei públic - que fa ficció -, també podrien posar el crit al cel perquè en un dia de vaga, quan és més necessari saber si es compleixen serveis mínims si hi ha o no hi ha normalitat i els ciutadans/es volem saber si podem o no podem sortir, la televisió i la ràdio pública emetin reportatges i séries reposats. El més absurd és que els sindicats pactin uns serveis mínims que incloguin les retransmissions futbolístiques. Això sí: una nova petició ciutadana ha aparegut com a conseqüència de la vaga. En el dual de la TDT haurien d'oferir el futbol amb el so ambient del camp i de l'estadi, sense locutors ni comentaristes.

7.- Dijous: el pais perd a Joan Triadu i a Jaume Vallcorba. Dos referents de la pedagogia, la poesia, la llengua i la cultura.

8.- Politica: Per molt que es reprodueixi un missatge de llistes, de persones, aquest pais està debatent sobre projectes de futur per superar la crisi. En canvi, continuem posant damunt la taula qui es el mes/menys independentista/federalista/autonomista. Quan en realitat no importa sino un altre isme que no veig en lloc: optimisme. Que ha d'anar acompanyat d'estratègia clara i inteligible. Ara mateix aixo no arriba. I el que es pitjor. Ni está, ni se le espera. (M'hauria d'aplicar jo l'optimisme?). El nomenament de Montserrat Tura com a número 2 de la llista del PSC em fa albirar alguna esperança que els socialistes puguin deixar de parlar dels seus rivals i concentrar-se en explicar-nos què faran en cas de poder formar govern després del 28 de novembre.

9.- Un cap de setmana meravellós. Visita amb moto a Olivella venint de Barcelona pel Parc Natural del Garraf, aturada al bar del monestir budista d'Olivella, dinar a Sitges i tornada per les costes. Diumenge, visita a l'exposició Antifotoperiodismo del Palau de la Virreina de Barcelona. Acaba diumenge vinent. Mostra amb alts i baixos i en la qual al visitant se li fa difícil contemplar les fotografies per la distribució elegida.

Fins la setmana que ve.