Ordre Establert: Ordre Mundial-Ordre Personal

Torno a tenir poques ganes d'escriure. Suposo que un escriu quan té alguna cosa a dir. I jo no és que en tingui cap a dir. Simplement. En tinc tantes que cada una s'entortolliga amb la del costat i acaba convertint-se en un poti-poti poca-solta, i que en comptes de clarificar cap objectiu, l'única cosa que provoca és posar pedres en el camí de les resolucions. He rebut alguna altra esbroncada en forma de comentari en aquest mateix blog perquè aquest és un blog mort/estàtic/inactiu. Segons els últims estudis, només l'1.5 % dels blogs s'actualitzen cada setmana. Alguns dels 750 milions de blogs existents i que podeu trobar a la xarxa. L'estadística però és estadística. La realitat és que fa temps que no escric. Podria al·legar en la meva defensa, més enlla de l'estadística, la mandra. Però he fet un repàs i resulta que la mandra és una excusa utilitzada ja en aquest mateix blog. O sigui que no val. He de ser imaginatiu. Va, imagina, Xavier, imagina, tu pots ...

Però és que imagino massa! I d'un tema passo a un altre i torna a produir-se un creuament de camins mentals que no deixen passar res més enllà d'una nebulosa que deixa entreveure paraules perdudes. Tot va tant de pressa! I jo vull parar una estona. Posar el fre i dir: va, escriuré sobre ... i treuré conclusions. Les que siguin. Però que siguin, sinó conclusions, almenys camins de reflexió oberts per poder treure'n alguna indicació de resolució.

Pero el problema persisteix. Sobre què? I si m'he cansat de dir bajanades? O d'explicar les coses simples que m'omplen el temps i les ganes? I si resulta que vull que aquest blog faci anàlisi política? O filosòfica? O Educativa? O que sigui una guia d'oci? Un compendi d'històries pujades de to? Sí, això últim elevaria sense cap mena de dubte el número de visites. Però la fama no m'interessa.

El meu dubte és: de què parlo? Si tot està escrit. I allò que no estava escrit, Shakespeare ho va acabar d'escriure. (Anglès Egoista! podries haver deixat alguna cosa sobre la qual escriure, oi?) Ja ho tinc, parlaré de literatura! Literatura comparada. Compararé l'Ulisses de Joyce amb l'Ulisses d'Homer. Cada dia un capítol. I a més ho lligaré tot plegat com si es tractés d'una maionesa amb Ulisses XXXI, aquella série de dibuixos animats que situava l'Odissea al quart mileni de la nostra era. No m'interessa la fama. Però tampoc m'interessa escriuré perquè ningú no ho llegeixi.

I és clar! Aquest és el tema principal de tot. Per què escric? Per què escrivim? Segur que cadascú ho fa per diferents motius: necessitat, gust, ego, cap altra cosa a fer ... però clar, quan et poses a escriure has d'escriure sobre alguna cosa. O sigui que torno a està com al principi. Sobre què? I si aconsegueixo parar la centrifugadora del meu cervell, el tema o preocupació que s'aturi davant del processador de pensaments i de reflexions, serà l'adequat i del qual em vingui de gust parlar-ne?

Algú m'ajuda si us plau? Alguna idea? I si escrivís a petició? Vosaltres em demaneu un tema, jo reflexiono, aporto dades, en busco i faig com una mena de consultori? (Ep! Pels més joves no val que us faci els deures).

Ordre. He de posar ordre. Quan era petit odiava aquesta paraula. Però és ben cert que sense ordre, resulta difícil avançar.

Un té la punyetera sensació ...

Un té la punyetera sensació que la mort ronda amb freqüència. Si la mort toca de prop, aquesta sensació se sent més sorollosa. Si a més, la mort arriba abans d'hora, es produeix una mena de paràlisi emocional que deixa un embrió d'angoixa col·locat al bell mig de l'estómac que despertarà com un part en el moment menys oportú en forma d'ansietat. El part és dolorós com més llarg és. Perquè no surt de cop, sinó en petits glops que esmorteixen qualsevol símptoma de racionalitat. En aquell moment, la mort ho és tot: guia, mentora, preocupació principal, destí sense remei...i el pitjor és que és veritat. Que cada minut viscut no és més que una quimera per enganyar-nos.

Però cada minut viscut, a banda de ser un engany a la mort, no és res més que un autèntic regal. Del que fem amb aquest minut, amb aquests 60 segons, només se'ns pot responsabilitzar a nosaltres mateixos. A ningú més. La joia, el dolor, la tristesa, la follia, tu, jo, ell, nosaltres, vosaltres, ells, el temor, l'alegria...tot ées meu, compartit, o en solitud. És meu. Fins el dia de la mort, propera o llunyana. I jo me'n sento orgullos de tot.

Perquè la mort ho robara tot. Menys l'orgull de viure, menys l'orgull d'haver viscut.