diumenge, 12 de desembre del 2010

Setmana del 6 al 12 de desembre: Sumar voluntats.

No puc estar-me de començar sense agrair als dos mitjans digitals (enoticies i crònica)que s'han fet ressò de l'anterior post. L'única cosa que espero és que el mes de gener tinguin el mateix interès pel que escric. Perquè més enllà de la meva feina penso el que penso. I l'altra cosa que espero és que si em tornen a esmentar, que em demanin una fotografia perquè la que van publicar està desfassada.(Ma mare està indignada amb la fotografia).

Dit això. Alguns apunts de la setmana:

Anàlisi personal:

1.- Escoltat i llegit el discurs del president Montilla i primer secretari del PSC al consell nacional. Totalment d'acord amb l'anàlisi que fa. Sí, també la relativa al paper del PSOE en tot plegat. I sí, també al paper dels dos socis de govern d'entesa. (Les dues coses apareixen en el meu últim post: el PSOE, i la política dirigida a captar parròquies). El primer secretari ha afegit que hi ha hagut mancança de lideratge. També d'acord; però el lideratge és compartit. I per tant no només ell és responsable d'aquesta mancança.

2.- La direcció del PSC ha fixat ja la seva posició a través dels mitjans de comunicació: congrés a la tardor, inexistència de debat fins a les municipals i desacreditació de la demanda de grup parlamentari propi a Madrid. (Imprescindible article d'avui de Rafael Nadal a La Vanguardia).

3.- Efectivament: el tema principal no és el grup parlamentari propi. Aquest és només un dels (grans) temes. Pero no l´únic. No és la solució. Al meu entendre, forma part de la solució. Compte amb la paradoxa perquè en canvi sí que resulta principal per:

  • mitjans de comunicació (per raons òbvies, naturals i legítimes de conflicte i posicions diferents).
  • aquells que no volen debat perquè sota aquesta premissa es refugien en no voler llegir ni escoltar res més del que realment s'està plantejant: quins són els camins que ha de prendre l'esquerra catalana.
  • aquells que no volen debatre sobre idees. D'aquesta manera es perpetuen en l'estratègia ja prefixada.
  • tots aquells que -paradoxalment- van dient que el debat ha de ser sobre idees, no sobre persones. 
  • tots aquells que diuen que no és el tema principal però que per força de repetir-ho acaben convertint-lo, efectivament, en tema principal. 

4. Estem debatent sobre si ara podem debatre? Un cercle viciós perfecte per mutil·lar qualsevol intent de parlar.  Naturalment, mai és el moment.

Mirant endavant:

1. Jo vull que el PSC guanyi les eleccions municipals a totes les ciutats i pobles de Catalunya.  Que ho faci en les millors condicions: demostrant i explicant als ciutadans que el PSC és qui millor té al cap la Catalunya del segle XXI. Els alcaldes són els qui expressen millor la política social i de projecció de la ciutat. Si no són capaços d'expressar-ho, la ciutadania els ho dirà molt clar: abans  i després.

2. El tema principal és: què pot oferir el PSC com a projecte polític global per superar la crisi (més enllà de mesures per garantir mínimes condicions), per regenerar la democràcia (que permetin recuperar el prestigi) i de relacions Catalunya-Espanya (que permetin un projecte nítidament catalanista).

3. La regeneració d'idees, continguts i persones passa per la preparació d'un congrés que ha de ser preparat sense tuteles ni direccions. Només algú que l'organitzi. Això garanteix al màxim l'obertura d'un debat sense prejudicis previs i ofertant a tots els militants i simpatitzants del PSC la possibilitat de parlar, proposar i pensar en veu alta.

Conclusió: 

El PSC ha de buscar la manera de governar per la societat i no governar pels socialistes. Serà capaç, doncs, de sumar socialment (detectant les inquietuds dels catalans i catalanes) en comptes de quedar atrapat en el discurs simplement partidista?