Setmana del 6 al 12 de desembre: Sumar voluntats.

No puc estar-me de començar sense agrair als dos mitjans digitals (enoticies i crònica)que s'han fet ressò de l'anterior post. L'única cosa que espero és que el mes de gener tinguin el mateix interès pel que escric. Perquè més enllà de la meva feina penso el que penso. I l'altra cosa que espero és que si em tornen a esmentar, que em demanin una fotografia perquè la que van publicar està desfassada.(Ma mare està indignada amb la fotografia).

Dit això. Alguns apunts de la setmana:

Anàlisi personal:

1.- Escoltat i llegit el discurs del president Montilla i primer secretari del PSC al consell nacional. Totalment d'acord amb l'anàlisi que fa. Sí, també la relativa al paper del PSOE en tot plegat. I sí, també al paper dels dos socis de govern d'entesa. (Les dues coses apareixen en el meu últim post: el PSOE, i la política dirigida a captar parròquies). El primer secretari ha afegit que hi ha hagut mancança de lideratge. També d'acord; però el lideratge és compartit. I per tant no només ell és responsable d'aquesta mancança.

2.- La direcció del PSC ha fixat ja la seva posició a través dels mitjans de comunicació: congrés a la tardor, inexistència de debat fins a les municipals i desacreditació de la demanda de grup parlamentari propi a Madrid. (Imprescindible article d'avui de Rafael Nadal a La Vanguardia).

3.- Efectivament: el tema principal no és el grup parlamentari propi. Aquest és només un dels (grans) temes. Pero no l´únic. No és la solució. Al meu entendre, forma part de la solució. Compte amb la paradoxa perquè en canvi sí que resulta principal per:

• mitjans de comunicació (per raons òbvies, naturals i legítimes de conflicte i posicions diferents).
• aquells que no volen debat perquè sota aquesta premissa es refugien en no voler llegir ni escoltar res més del que realment s'està plantejant: quins són els camins que ha de prendre l'esquerra catalana.
• aquells que no volen debatre sobre idees. D'aquesta manera es perpetuen en l'estratègia ja prefixada.
• tots aquells que -paradoxalment- van dient que el debat ha de ser sobre idees, no sobre persones. 
• tots aquells que diuen que no és el tema principal però que per força de repetir-ho acaben convertint-lo, efectivament, en tema principal. 

4. Estem debatent sobre si ara podem debatre? Un cercle viciós perfecte per mutil·lar qualsevol intent de parlar.  Naturalment, mai és el moment.

Mirant endavant:

1. Jo vull que el PSC guanyi les eleccions municipals a totes les ciutats i pobles de Catalunya.  Que ho faci en les millors condicions: demostrant i explicant als ciutadans que el PSC és qui millor té al cap la Catalunya del segle XXI. Els alcaldes són els qui expressen millor la política social i de projecció de la ciutat. Si no són capaços d'expressar-ho, la ciutadania els ho dirà molt clar: abans  i després.

2. El tema principal és: què pot oferir el PSC com a projecte polític global per superar la crisi (més enllà de mesures per garantir mínimes condicions), per regenerar la democràcia (que permetin recuperar el prestigi) i de relacions Catalunya-Espanya (que permetin un projecte nítidament catalanista).

3. La regeneració d'idees, continguts i persones passa per la preparació d'un congrés que ha de ser preparat sense tuteles ni direccions. Només algú que l'organitzi. Això garanteix al màxim l'obertura d'un debat sense prejudicis previs i ofertant a tots els militants i simpatitzants del PSC la possibilitat de parlar, proposar i pensar en veu alta.

Conclusió: 

El PSC ha de buscar la manera de governar per la societat i no governar pels socialistes. Serà capaç, doncs, de sumar socialment (detectant les inquietuds dels catalans i catalanes) en comptes de quedar atrapat en el discurs simplement partidista?

Primers comentaris ràpids als resultats del 28N: a la recerca del relat de l'esquerra

1.- Victòria clara de CiU.

• 261.000 vots més.
• Ni tan sols cap comentari a la participació com a excusa. Quasi el 60 per cent.

2.- Debacle socialista: 

• Més de 250.000 vots perduts.
• Ni una sola comarca on hagi guanyat (Baix Llobregat o Vallès Occidental incloses).
• Compte amb BCN: Només Nou Barris ha conservat la victòria socialista (només per tres punts quan guanyava de 19 ara fa 4 anys.
• Compte amb el municipalisme: Principals ciutats en mans de CiU, també feus socialistes tradicionals en eleccions autonòmiques.

3.- Alguns comentaris d'interpretació personal:

• Cal una opció d'esquerra catalana sense dependència de Madrid que agrupi totes les aspiracions catalanes (federalistes, sobiranistes, independentistes) que puguin ser l'opció clara a l'oferta de CiU. Unitat nacional, alternança democràtica.
• Avui, al meu entendre, s'ha acabat una manera de fer política a l'esquerra: la de fer campanya per a parròquies. Ha de començar la política del relat global que espera ser central i majoritària.
• El PSOE ha de tenir la seva pròpia oferta a Catalunya per competir amb el PP.
• Si això no és possible a les properes municipals, cal que el PSC tingui una direcció de campanya absolutament diferent a la que ha protagonitzat aquest desastre al qual hem assistit.
• Si el què publicava ahir dissabte el diari El País, entenent que la direcció de campanya del PSC va pactar els eixos de campanya amb el PSOE en una reunió, i això no va ser explicat a l'executiva dels socialistes catalans, la sospita convertida en realitat encara emprenya més desengany es transforma era més profund.
• Em quedo amb la crònica personal que Josep Ramoneda publicava avui al diari El País: "El PSC deberá decidir que quiere ser, porque funcionar como izquierda nacional catalana e izquierda nacional española a la vez, cada vez será más complicado, por no decir imposible. El PSC se jugará en los próximos años su futuro: ser la alternativa de CiU o quedar como un partido de influencia española de tamaño algo mayor que el Partido Popular...un apéndice del PSOE ..."

4.- Nota final:

• Qualsevol que em conegui sap que aquests comentaris no són fruit del desencís d'avui. La meva opinió sobre l'esquerra i el PSC ve de molt lluny.

Setmana del 15 al 21 de novembre: Enyorant Ernest Lluch, en contra del markèting dolent a la política

1. Ernest Lluch. El 21 de novembre de 2000 vaig decidir abandonar la ràdio a quarts de vuit del vespre per anar als cinemes Icària a veure l'última sessió d'una pel·lícula espanyola. "Historia de un beso" de José Luís Garci. 

A la sortida del cinema, vaig rebre dos missatges al mòbil i un avís de trucada. El missatge deia textualment: "Saps que ETA ha matat Ernest Lluch a Barcelona". Me l'enviava el Xavi, un amic meu també periodista. Immediatament vaig relacionar el missatge amb la trucada perduda de la ràdio. Amb la moto vaig anar directament a la ràdio. Aquell dia no vaig dormir. Va ser una de les nits professionals més frenètiques que recordo. Al matí, el president Pujol va convocar la premsa a la sala VIP de l'Aeroport del Prat. Finalment, a quarts de quatre de la tarda vaig arribar a casa.

Va ser llavors quan me'n vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. L'any 95 jo era un becari de la ràdio. Ernest Lluch, ja exministre i per tant, catedràtic universitari, col·laborava en el programa de Xavier Sardà. En Lluch passava per la redacció d'informatius. Un dia, veient-me enfrascat en la lectura d'un article - no recordo el tema - em va preguntar què n'opinava d'allò que llegia. Ell no em coneixia. Jo a ell de veure'l, escoltar-lo i del seu currículum. Em vaig quedar inicialment astorat de la pregunta perquè jo era molt jovenet i allà, aquell home, em preguntava a mi què n'opinava. Vaig dir-li. I ell no deixava de preguntar-me i repreguntar-me perquè i de posar en la conversa dades, arguments interrelacionats. A partir d'aquell dia, de tant en tant, quan Ernest Lluch passava per la ràdio teníem una conversa que sempre se'm feia curta. Vaig deixar aquella ràdio com a becari aquell estiu i no hi vaig tornar ja com a treballador fins a febrer del 99. Llavors ja el veia molt poc. 

El febrer de 2000, ETA em va prendre - i ens va prendre a tots - el seny, la paraula, l'argument, la discussió i la raó d'Ernest Lluch. 10 anys després continuo llegint-lo en els seus llibres, articles i conferències. És l'únic consol. Un llegat immens de qui no pretenia imposar la seva veritat sinó arribar a ella a través de l'obligació de pensar i raonar. 

És per això que no he pogut reprimir una certa emoció llegint l'article que Xavier Sardà li dedicava a El Periódico aquest diumenge passat i del qual en recomano la lectura.

2.- El record d'Ernest Lluch contrasta amb les sensacions que un té dos dies abans de les votacions a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un té el sentiment que en política ja no valen arguments. El markèting baratet s'ha apropiat de la política. No importa el què, sinó el qui i el com. Crec que hem assistit a la campanya electoral més covarda dels últims anys. Quan les raons de la campanya passen per si es fa un cara a cara, per veure qui omple el Palau Sant Jordi, o veure qui la diu més grossa és que hem confirmat, ja definitivament, que la política està "noriatzada". 

I malgrat això, aniré a votar. I ho faré perquè és l'única manera que em queda d'explicitar que la política no és dels polítics, sinó de la ciutadania en general. Jo votaré. I us demano que aneu a votar. I que ho feu sigui quina sigui la vostra opcio politica. Perquè la democràcia és justament això: la llibertat de pensar, elegir i decidir allò que un creu. 

Només espero que el 29N, sigui el dia en que les direccions de campanya s'adonin que tractar la ciutadania com ho han fet, genera més desafecció, que els experts o "spin doctors" que assessoren les direccions de les campanyes se'n vagin de vacances i amb una mica de sort es "prejubilin". 

Aniré a votar, sí. Amb la sensació que m'han ofès com a ciutadà, totes i cadascuna de les formacions polítiques que es presenten a les eleccions al Parlament. Unes més que d'altres, és cert. Però no deixaré que la mirada curta que uns i altres han mostrat durant aquest temps em robi l'única cosa que encara em queda: el meu vot i la meva llibertat.

Setmana del 8 al 14 de novembre: a misses dites, telefònica i Barcelona10.0

1.- El Sant pare ja ha vingut i ja ha marxat. En el seu pas lleuger ha deixat la Sagrada Família consagrada i ara ja és basílica. I ha deixat perles de l'estil: "Espanya viu anticlericalisme propi dels anys 30". "L'Estat ha de protegir la família cristiana i els nens i nenes des del moment de la seva concepció" i altres.

2.- Davant d'això, escarafalls i esquinçades per unes declaracions que molts consideren fora de lloc. Els catòlics practicants i seguidors, no. Un servidor, que no és catòlic - confesso que em van batejar i vaig fer la primera comunió sense que ningú no m'ho preguntés - i tampoc seguidor de la doctrina cristiana, tampoc està sorprès. Per vàries raons:

a) Les religions són dogmes. Infalibles. Inflexibles. Visions uniques. O algú esperava que Joseph Ratzinger no digués el què va dir?

b) L'església continua volent manar i per tant, fa declaracions i demostracions de força per recordar que durant dos mil anys ha estat qui ha donat benedicció dels governants - bons i dolents -.

c) Molts diners ha costat la festa catòlica a les arques públiques d'un estat que es declara no confessional. (Quants diners costen els 35 dies de partit del Barça al Camp Nou més les dues celebracions que ara toquen cada any).

d) TV3, la teva, va transmetre en directe les quasi 18 hores de papa a Catalunya, i va costar un dineral, és clar. Quant costen les hores i hores d'emissió més tots els enviats especials, satèl·lits que TV3 es gasta en una final de la Champions, o un Barça-Madrid...o mira, parlant de festes privades... les emissions de la festa independentista d'Arenys...

Conclusió: Jo no estic sorprès de les declaracions del Sant Pare, i tampoc no estic d'acord amb la demagògia de la despesa pública per la seva festa. Si Mr. Ratzinger (Papa Mazinger segons el Núñez de Crackòvia), vol tornar a Barcelona, que vingui. A mi em trobareu d'excursió o a casa, llegint tranquil·lament. La Bíblia segurament. La recomano especialment a tots els laics. És el millor llibre d'aventures mai escrit. Una mica dens de sintaxi i molts noms de famílies, però amb episodis que han inspirat moltes grans obres de la literatura i el cinema.

Mireu el 4t o 5è capítol de la segona temporada dels Tudor i el discurs des de la Plaça de Sant Pere del Vaticà que fa el Sant Pare d'aquell segle XVI. Demana a Europa que alliberi Anglaterra de l'heretge Enric VIII al qual no volia donar el divorci de Caterina d'Aragó. El discurs de Ratzinger ve a ser el mateix, mig mil·leni després. Han passat 500 anys i l'església continua igual. Igual? No. Ha perdut poder i ho sap.

3.- He donat de baixa el telèfon fix de casa. He trucat a l'antiga Telefònica. L'antiga telefònica, ara Movistar, utilitza la mateixa tècnica que abans ja feia servir. Truques, dius que et vols donar de baixa, i et deixen penjat al telèfon fins que et cansis. Quan he trucat la segona vegada, l'operador m'ha dit que em passava amb el Departament de baixes, i abans que ho fés, li he dit: "mira, si m'has de deixar penjat perquè t'ho ordena el protocol d'estafa de la companyia, m'ho dius, perquè tinc molta feina i poc temps a perdre". S'ha apiadat de mi, m'ha passat amb un operador i m'he pogut donar de baixa. Sempre es pot trucar a última hora a l'Agència Catalana de Consum per fer la denúncia corresponent, però molt em sembla a mi, que mentre ningú no utilitzi la via penal (per estafa i conspiració per cometre estafa), i no l'administrativa, aquest és un sistema que no s'arreglarà.

4.- S'ha posat en marxa BCN10.0 un web on cadascun de nosaltres pot enviar una idea per a la ciutat de Barcelona. Es tracta d'apoderar la ciutadania perquè puguin expressar què pensen de la seva ciutat. Però en positiu. Proposant. Imaginant. Jo ja ha fet la meva idea. Feu la vostra. Paga la pena. Com a mínim per desfogar-se. N'he llegit ja algunes de les què han penjat i es fan llegir. També la podeu seguir en el twitter @bcndeupuntzero

5.- A tot això; continua la campanya electoral que va començar dijous passat. Avorrida. Però jo aniré a votar, malgrat ells.

6.- Ja estic a la nova casa. He fet mig trasllat. Em queda l'altre mig que són els llibres i les coses petites però que tenen en realitat més valor. Un no s'adona de les coses i cosetes que arriba a acumular vivint en un lloc. I és difícil desprende-se'n.

Fins la setmana que ve.

Del 25 d'octubre a l'1 de novembre: Madrid, Obama, el Sant Pare i l'Ara

Intro: Em prenc la llicència de fer trampa. Hi ha trampa perquè avui és dijous i per tant porto 4 dies de retard. Serà que em faig gran. Diumenge en va caure un altre. Com més gran em faig, més jove em trobo. (La iaia va morir ja fa uns anys).

1.-  El cap de setmana vaig anar a Madrid. M'agrada Madrid per passar-hi uns dies. Cada cop que hi vaig i en el cas que no sigui un anar i venir tinc una mania. Anar al Reina Sofia a contemplar una estona el Guernika. Em dóna la impressió que cada vegada hi veig algun detall més que m'havia passat desapercebut. Una expressió que no havia copsat , un detall del cavall o del toro que no havia atinat a veure...

 

Aquest cop però, també vaig anar a El Prado on Goya i Velázquez però també Ribera, Murillo o El Greco em van tornar a captivar. La visita cultural es va completar amb una visita a la Fundació Thyssen amb una exposició de fotografia del peruà Mario Testino, dedicat fonamentalment al món de la moda.

De Madrid tinc dues passions gastronòmiques (bàsicament perquè no em dedico a investigar més perquè deuen haver-hi centenars de propostes interessants). El cocido madrileño de la Taberna La Bola i els ous estrellats d'Almendro 13.

2.- Els republicans han guanyat les legislatives als Estats Units obtenint la majoria a la cambra de representants però no al Senat, i han guanyat alguns governadors més als Estats. Obama reconeix que li han donat una pallissa.

No em puc imaginar un polític d'aquí dient això per més que la reacció d'Obama de reconèixer la derrota aclaparadora tingui alguna cosa d'impostura. Per aquells que auguren una victòria republicana a les eleccions dels 2012 cal recordar que els resultats de les eleccions mid-term acostumen a generar vot de càstig contra el president i que a les presidencials següents acostuma a revalidar victòria. D'ençà que jo en tinc consciència només Jimmy Carter i George H.W. Bush (el pare) no han revalidat.

Sigui com sigui, l'onada de la ultra-dreta representada pel Tea Party ha fet que aconseguissin representació a Washington. I això sí que és una molt mala notícia. 

3.- Aquests dies tinc la sensació de barrejar realitat i ficció. Per una banda estic veient la segona temporada d'una série fantàstica: Los Tudor. I per l'altre veig les notícies del Sant Pare i la seva visita a Barcelona. En el benentès que no aniré a veure'l ni a rebre'l he de dir que tinc un profund respecte per la fè de les persones, sigui aquesta quina sigui. 

Dic que tinc aquesta sensació de realitat i ficció perquè tal i com s'explica la visita em recorda a algunes de les escenes dels Tudor amb Enric VIII mantenint un pols amb el Sant Pare de l'època perquè volia divorciar-se de Caterina d'Aragó argumentant que el matrimoni no s'havia consumat i com el Sant Pare maniobra amb diferents potències de l'època - l'imperi espanyol o el Regne Francès - per aillar Enric VIII. 

Ara, el Sant Pare arriba aquí però el president del Govern no va a rebre'l i això alguns ho interpreten com una afronta d'un govern que ha fet lleis - avortament, matrimonis homosexuals - que van en contra del què pensen els catòlics - tot recordant que cap d'aquestes lleis prohibeix res als catòlics i en canvi dóna drets a a qui no pensa com ells i volen ser governats en base a criteris no religiosos. 

A uns i altres, expresso el meu respecte. Perquè efectivament jo no espero el Sant Pare, però sé que hi ha molta gent que sí i no puc més que entendre que ho vulguin. Al respecte recomano fervorosament una conferència de Claudio Magris. L'escriptor de Trieste va deixar escrit a "Les fronteres del diàleg" que la tolerància és molt fàcil defensar-la però molt difícil practicar-la en aquesta societat caracteritzada per la poca generositat que els individus estan disposats a aportar.

3.- Avishai Cohen és un dels meus músics preferits. Me'l va descobrir una bona amiga amb una cançó. Em va portar a un concert i aquell mateix dia em vaig comprar tots els seus discos.

4.- El 28 de novembre naixerà un nou diari a Catalunya. Es diu Ara. Val a dir que celebro la notícia perquè un nou mitjà de comunicació sempre és una bona notícia. Diuen que volen ser transparents i m'ho crec. Ja han explicat que han rebut una subvenció del Govern de la Generalitat de prop d'1 milió d'euros. I que diferents accionistes particulars han posat diners de la seva butxaca. 

Sobta de tota manera que entre els accionistes que presentin com a particulars quedi en lletra petita que la seva col·laboració és en nom d'institucions o grups empresarials que es nodreixen a la seva volta de subvencions del Govern de la Generalitat. És a dir que el diari compta amb una participació d'una subvenció directa per un mitjà que encara no existeix i subvencions indirectes a través de grups o entitats que reben. 

La transparència màxima seria saber del 100 per cent de capital injectat quan ha aportat cadascú i si ho ha fet a títol particular o ho ha fet a través d'entitat, grup o empresa subvencionat. Perquè sinó dóna la impressió que així tothom monta una empresa, oi? I no val a dir que a mi m'han donat el mateix que en el seu moment li van donar a un altre mitjà o coses per l'estil. Perquè els diners poden venir d'on siguin però si es vol lluir transparència, que aquesta ho sigui del tot, no la que convé. Dit això; desitjo molta sort a l'aventura periodística i naturalment el bloc està a disposició dels aclariments de qui convingui. 

5.- Molts projectes per endavant. Entre ells una mudança que em portarà a un nou habitatge. Tinc tanta il·lusió com mandra em fa el procés d'empaquetat i trasllat.

Fins la setmana que ve

Del 18 al 24 d'octubre: Cara a cara, Guns'n Roses i canvis vitals

1.- "Es la economía, Estúpido!" bramava James Carville, estratega de la campaña electoral de Bill Clinton, l'any 1992 a les portes de les eleccions que durien el demòcrata a la Casa Blanca el primer dimarts de novembre. 

Transformo la frase a propòsit del cara a cara Mas-Montilla: "Es el canal, estúpidos!". La importància d'un debat cara a cara entre els dos candidats no té res a veure amb la llengua que utilitzin. La llengua només és una excusa. I la llengua d'aquest segon debat l'ha d'elegir la televisió que el transmeti (que imagino que coneixerà el seu perfil d'audiència i voldrà conservar-la durant l'hora i mitja o dues hores que duri l'espectacle de confrontació política).

"Es el canal, estúpidos!" Perquè el que interessa és que el debat el vegi el màxim número de gent i de les diferents opcions polítiques. És cert que TV3 és líder d'audiència - ara ho ha recuperat però fa uns mesos no era així -. Però també és cert que la quota de pantalla d'altres televisions - per cert, també públiques com TVE que d'ençà que va treure la publicitat està guanyant posicions - o altres privades, no li van molt enrera. Podeu consultar a la pàgina 47 del Baròmetre de la comunicació i la cultura, 4a onada 2010, el share. Veureu que a Barcelona i Tarragona, TV3 és líder per molt poc i hi ha una distància lleugerament superior a Girona i Lleida. 

No descobrim res constatant que TV3 la veu un determinat percentatge d'espectadors que se senten més còmodes amb una visió "nacionalista" i/o "independentista" i que en canvi a les televisions privades i TVE aquest perfil és menor. 

Per tant, per un candidat que no tingui electors en aquesta audiència difícilment arribarà als seus possibles votants, més enllà dels que ja tenen decidit votar-lo per veure quin paper fa.

Al contrari passa el mateix amb un debat que se celebrés en una televisió pública o privada d'àmbit estatal pel qui defensa una visió "nacionalista" i/o "independentista". Per tant: empat.

Però aquest empat és una victòria perquè finalment els dos debats anirien a un conjunt d'espectadors que de l'altra manera només en veurien un. 

També és cert que vistes les coses i els pronòstics de desafecció política que es puguin plasmar en una abstenció - que de cap de les maneres és desitjable - acabin produint una doble derrota. La de les dues televisions que transmetin el debat perquè l'audiència, aquell dia sí, decideixi canviar a un altre canal si els primers minuts demostren que més que un cara a cara, es veu un diàleg de sords.

Debate entre Nixon y Kennedy en 1960

2.- Em reservo l'opinió sobre les direccions de campanya de tots i cadascun sense cap excepció de tots els partits polítics. La figura de les direccions de campanya - oficials i oficioses - estan adquirint nivells estrastofèrics.

3.- 3 és el número d'hores que Axl Rose i els Guns'n Roses van actuar ahir a la nit al Palau Olímpic de Badalona deleintant-nos amb tots els grans èxits: Gairebé van tocar íntegre el seu primer disc que té ja més de 20 anys i que des del meu punt de vista ha de figurar en qualsevol discoteca d'un amant del rock. 3 hores de potència amb algun recurs a balades perquè Axl pugués descansar i uns vídeos de karaoke per il·lustrar algunes cançons. Per una crítica completa us recomano el bloc rocknrollmotherfucker on en Fèlix farà la seva crítica molt més professional que la d'un simple aficionat com jo. Aquest va ser l'inici de "Sweet Child'o Mine":

4.- El canvi és absolut ara mateix perquè a casa està sonant "El matí" de Peer Gynt d'Edvard Grieg. 

5.- I parlant de canvis: la meva vida n'està ple. Em començo a acomiadar no sense una certa tristesa del lloc on he estat vivint els últims 9 anys de la meva vida. Canvi de pis, canvi de barri. La tristesa contrasta amb la il·lusió per fer un nou projecte en un altre lloc. 

Fins la setmana que ve 

De l'11 al 17 d'octubre: Coses inexplicables per molt que es vulguin explicar

1.- Dimecres, el conseller d'Educació, Ernest Maragall va visitar sis escoles d'Esparraguera. En la visita a una d'aquestes escoles, va succeir això que explicava dijous el Regió7. El més sorprenent a priori és que la notícia no és el que van fer els mestres sinó la reacció del conseller. Dita aquesta primera opinió personal val a destacar algunes de les raons adduïdes pels professionals (no ho poso en cursiva per respecte) de l'educació que van protagonitzar l'acció reivindicativa.

a) En primer lloc van adduir que "Fàstig" no és "Fàstic". Que "Fàstig" és en castellà "Hastío" i "Fàstic" és en castellà "Asco". És a dir. Que ells volien dir que estaven cansats, no fastiguejats.

a1) Llavors perquè la figura utilitzada per exemplificar el "fàstig" que diuen ells vomitava?

a2) El problema encara és més greu. Perquè en català "Fàstig" s'escriu "Fastig". És a dir; que no porta accent. Encara pitjor si és una falta d'ortografia.

b) En segon lloc, el més sorprenent és el motiu adduit per a fer la protesta. Deien que estaven tips que la figura del mestre estigui cada cop més desprestigiada. Bona manera de prestigiar-la

c) I bona manera de prestigiar-la també si resulta que els servidors públics es dediquen a declarar-se fastiguejats per una llei democràtica aprovada al Parlament de Catalunya amb el 90 per cent dels diputats. Si els qui han d'ensenyar els nostres fills/es el respecte i la els valors de la ciutadania en democràcia mostren aquest respecte anem espavilats.

Conclusió: Afortunadament, sostinc que a Catalunya hi ha grans mestres i grans professores i professors que es preocupen d'allò que s'han de preocupar: l'alumnat. Són servidors públics que no estan preocupats pel lloc on treballen i pels seus interessos particulars. Sinó pels resultats socials i acadèmics derivats de l'exercici de la seva feina.

2.- El PSC ha aprovat el seu programa electoral (aquí podria dir: Allelluhah!). Recomano a aquells que ho vulguin que se'l mirin perquè hi trobaran propostes interessants encaminades a enfortir Catalunya i a crear una societat més justa. Com que els mitjans de comunicació no explicaran aquest programa em proposo engegar tant aviat com estigui penjat al web el contingut general una série d'explicacions de les propostes que s'hi encabeixen. I ho dic perquè en el seu conjunt, les propostes són de caràcter reformista en un moment en què crec que aquest país necessita menys de prejudicis i més de decisions que en alguns casos poden no ser enteses. Això és governar. Decidir. Recomano molt especialment el discurs de Monserrat Tura de dissabte a la inauguració de la conferència nacional.

A la conferència nacional s'ha acabat introduint una esmena que recorda que l'executiva del PSC pot decidir quin és el millor mecanisme de relació parlamentària amb el PSOE a Madrid. He defensat públicament que cal tenir més visibilitat a Madrid. (Ho he fet perquè el PSC és un partit democràtic que permet a la seva militància expressar-se amb absoluta llibertat en els seus actes sense impedir mai que ningú pugui presentar i discutir esmenes que no agradin a la direcció). 

He vingut a dir: Jo vull saber què fan els diputats socialistes a Madrid. Que allò que aconsegueixen de la negociació a porta tancada amb el PSOE, se'n digui el resultat. Ara això no passa. Només sabem què és el què aconsegueix CiU, ERC i IC-V i tothom coneix els seus diputats a les Corts. Els socialistes no expliquen el què han aconseguit. I han d'acabar exercint el paper de defensa d'allò que el PSOE no ha concedit a la resta de grups parlamentaris.

La conferència ha acabat amb una apel·lació a l'optimisme. Pel meu gust un pèl massa forçat tot plegat. Crec que la gent demana serietat i rigor. Propostes concretes. No dirigents polítics ballant a damunt d'escena. El president ho ha explicat recorrent a una anècdota d'Obama. Però Obama va fer això en privat.

Jo crec que el socialisme català té per davant un camí difícil fins el 28 de novembre. Però difícil no vol dir impossible. Crec que la serietat de les receptes que el PSC proposa són una palanca per remuntar això que diuen les enquestes. Però fa falta explicar-ho.

3.- He anat a veure "El Americano" amb George Clooney. Fantàstica interpretació. Guió previsible. Es deixa veure. Especialment l'ambient dels pobles italians de l'Abruzzo (zona castigada fa tan sols un any per un fortíssim terratrèmol).

4.- Angela Merkel diu que la multiculturalitat a Alemanya s'ha de donar per liquidada. A Alemanya el debat de la immigració està cada cop més viu amb declaracions de personatges de primera fila que demanen mà dura. Merkel ha demanat a la immigració més integració en el país. 

En una visita a l'estat de Hesse, el ministre d'educació del Länder ens va explicar la seva política d'integració escolar. Quan arriben els nouvinguts, els posen en escoles on només se'ls ensenya la llengua alemanya. Quan la dominen (6 mesos-1any, depèn de la persona), van a l'escola ordinària. Justificació: mentre van a l'escola de llengua, aprenen també coses, fan activitats fora d'ella relacionant-se amb nois i noies autòctons/es  i el dia que arriben a l'escola ordinària van al curs que els pertoca segons els coneixements que tenen. El resultat és que aprofiten molt millor la seva estada a l'escola ordinària perquè hi van entenent allò que els expliquen. 

A Catalunya es van fer els EBE's, Espais de Benvinguda Educativa. Els prejudicis d'entrada van ser espectaculars. Ara s'han demostrat bona fòrmula. I això que els nois i noies hi van tan sols un mes (com a màxim) i que últimament ha baixat el nombre d'alumnat nouvingut que arriba com a conseqüència de la crisi. 

5.- Fins la setmana que ve. Trobo que avui m'ha quedat una "cosa" excessivament política i educativa. I la vida, afortunadament, son tantes altres coses...

Setmana del 4 al 10 d'octubre: Sobre actituds

1.- Mario Vargas Llosa ha estat guardonat amb el premi nobel de Literatura. Confesso que el personatge em provoca moltes contradiccions. No comparteixo algunes de les seves "obsessions" polítiques contra el nacionalisme en general - sovint exculpa els nacionalismes grans -, ni el seu liberalisme neocon esgrimit en els seus articles. Però de Vargas Llosa miro de no perdre'm els seus articles a El País encara que no hi estigui d'acord, perquè aprenc sobre la base dels fets del qual parteix. El mateix fet és una informació afegida. També guardo en el record la primera pàgina de la novel·la "La tia Julia y el escribidor" en la qual va retratar un moment de la meva vida professional en el periodisme, i que malhauradament, s'està transformant en una realitat cada cop més consolidada. "La fiesta del Chivo", on narra la història de la dictadura de Leónidas Trujillo a la República Dominicana, o la inicial "La ciudad y los perros", que es va portar al cinema, em van produir també gran impacte quan les vaig llegir amb algunes escenes crues que encara ho feien més pel mestratge en l'escriptura que exhibeix sempre Vargas Llosa.

2.- Més premis. Els Premis Catalunya educació 2010. Em vaig quedar gratament sorprès perquè la guanyadora del Marta Mata, Maria Joana Virgili, va declarar a la premsa assistent a l'acte (sempre poca, no fos cas que l'educació donés alguna notícia bona!) que l'educació en els últims 20 anys havia patit un canvi important. Mentre s'han multiplicat els recursos, la Maria Joana, deia, s'havia perdut la vocació. Hi ha molts i moltes mestres que estan a l'educació pel sou i per l'horari, que creuen tenir més drets que deures. És la seva opinió. A mi em sembla que això passa una mica a tots els sectors professionals. Perquè al país li falta una mica de responsabilitat i ambició. I parlo de l'ambició com una qualitat. No com un defecte. La Maria Joana és la directora del camp d'aprenentatge de la ciutat de Tarragona, és mestra, especialista en matemàtiques i filologia francesa i també és llicenciada en geografia i història. Un currículum petit, oi? I en canvi, el que més em sobta és la seva actitud. Vaig rebre un twitter de @ladumi dient-me "A Tarragona tenim molt bona gent i molt bons professionals". Li vaig contestar que "no és un assumpte de Tarragona. És un assumpte d'actituds. Les actituds no les marca el ius soli sinó la persona."

El Premi Catalunya Educació a centre educatius se'l va endur l'escola El Puig d'Esparraguera, una cooperativa de pares i mares nascuda fa 30 anys i que aposta pel trilingüisme. I el prem Institucions el van compartir dues entitats de lleure ACELLEC i AEISC dedicades a organitzar activitats com colònies i sortides educatives. Em guardo la meva opinió sobre les actituds d'alguns professionals - afortunadament pocs malgrat el soroll que fan -. Per cert, que TV3 va informar sobre els Nobel, els Ramon Margalef d'Ecologia i els premis FAD de disseny. Ni un sola menció al potencial educatiu del país...lamalla sí que en va informar:

3.- Segueixo cada dia amb més atenció el bloc i el twitter de Janquim. Em sembla molt interessant l'anàlisi que fa de la feina periodística i de com ha de ser a la xarxa. El segueixo perquè crec que té raó. Potser esgrimida des d'una certa ingenuitat o des d'una condició de freelance que li confereix el poder informar des de la tranquilitat de no haver d'anar a tres llocs a l'hora i relligar l'actualitat de la xarxa des de l'observació i la raó. El recomano. 

Al respecte, em va agradar molt també la piulada de @S_segurola on deia: "Cada vez estoy convencido de una idea aparentemente peregrina: en estos tiempos rápidos no hay nada más necesario que el periodismo lento." Per cert, que aquesta setmana he començat a fer de "professor" (és molt pretenciós això que acabo de dir perquè el meu respecte per aquesta figura depassa la simple admiració). Miro d'ensenyar teoria i tècnica de la ràdio informativa. La meva primera experiència amb els 15 alumnes ha estat satisfactòria - per a mi, falta el més important; que ho sigui també per a ells -.

4.- Diferència entre Precampanya i campanya electoral. A la primera no pots demanar directament el vot. A la segona sí. Absurditat jurídica. La realitat és que vivim en permanent campanya/precampanya. I això mateix és la causa de la desafecció.

5.- Amb un grup de sonats, hem dedicit anar d'excursió i pujar de Queralbs a Núria. Baixada, això sí, en cremallera. 3 horetes a un ritme no massa elevat. I un dia esplèndid. Per una vegada, els homes/dones del temps van encertar-la dient que començaria a ploure al vespre/nit/matinada. Aquesta nit passada, a les tres, ha començat a ploure a bots i barrals. It's raining cats and dogs que diuen en anglès.


6.- Fins la setmana que ve. Tanco l'ordinador mentre de fons sona Die Schöpfung de Haydn:

Del 27 de setembre al 3 d'octubre. D'enquesta a enquesta i tiro perquè em toca.

1.- El diumenge 27, dia en que El País publica una enquesta demolidora, he trobat - via diari El Punt - un escrit en un bloc que parla d'algunes qüestions que ja he apuntat en una rauxa en el meu twitter. El diumenge 3 d'octubre, El Periódico publica una altre enquesta amb la mateixa tendència. Falta saber si la tendència es modifica un cop el PSC publiqui llistes, els noms que les ocupen i si canvia una altra tendència: la de fer campanya com si fos oposició.

2.- M'agrada molt Ryan Adams - no, Bryan Adams, no -. Aquí és poc conegut. És un cantant nordamericà capaç de combinar el millor del rock, el country, el pop, el folk dylanesc i fins i tot en algun moment guitarres de ressonància heavy. És un enfant terrible. Fa el que li dóna la gana i té rampels de publicació que el fan treure dos discos en un any i quedar-se callat dos anys:

3.- Dimarts. Reunió a Madrid. Seu del Ministerio de Educación. Un edifici de principis del XX que se't cau al damunt de tant gran que és. Com el dels bancs. A més, tenen exposats a les parets els quadres de tots els ministres d'Educació (Instrucció Pública) des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.

4.- Dimecres. No faig vaga. Segur que hi ha punts de la reforma laboral que posen en risc moltes coses. Però curiosament, els sindicats no han organitzat mai una vaga sobre les realitats existents. On estaven quan no hi havia atur juvenil però si el concepte mileurista per a joves titulats? On estan els sindicats per defensar els drets dels autònoms dependents - figura il·legal d'altra banda -? Estic segur que els sindicats i els defensors de l'esquerra fan contractes escombraria i també paguen en negre en determinades ocasions. Fer vaga no porta enlloc. Per molt que diguin que amb les dues vagues anteriors van aconseguir canviar-ho. La reforma laboral ve imposada des de Brussel·les. La minimització dels punts més foscos de la reforma laboral s'haurà de fer en el desenvolupament del decret i estic convençut que es farà amb ordre i concert.

5.- Vaga: Brètols, normes i jutges. No s'entén que els Mossos no puguin desallotjar algú d'un edifici privat sinó acredita que és propietari, llogater o resident habitual. Serà legal pero és incomprensible per la majoria de mortals. Per cert; jo tampoc no entenc què feia el número 2 d'interior manifestant-se en contra de la reforma laboral a Girona mentre a Barcelona s'estovaven de valent.

6.- Un altre punt incomprensible de la vaga. Alguns que celebren tant que TV3 faci reportatges sobre la nostra història i en facin elogis d'un servei públic - que fa ficció -, també podrien posar el crit al cel perquè en un dia de vaga, quan és més necessari saber si es compleixen serveis mínims si hi ha o no hi ha normalitat i els ciutadans/es volem saber si podem o no podem sortir, la televisió i la ràdio pública emetin reportatges i séries reposats. El més absurd és que els sindicats pactin uns serveis mínims que incloguin les retransmissions futbolístiques. Això sí: una nova petició ciutadana ha aparegut com a conseqüència de la vaga. En el dual de la TDT haurien d'oferir el futbol amb el so ambient del camp i de l'estadi, sense locutors ni comentaristes.

7.- Dijous: el pais perd a Joan Triadu i a Jaume Vallcorba. Dos referents de la pedagogia, la poesia, la llengua i la cultura.

8.- Politica: Per molt que es reprodueixi un missatge de llistes, de persones, aquest pais està debatent sobre projectes de futur per superar la crisi. En canvi, continuem posant damunt la taula qui es el mes/menys independentista/federalista/autonomista. Quan en realitat no importa sino un altre isme que no veig en lloc: optimisme. Que ha d'anar acompanyat d'estratègia clara i inteligible. Ara mateix aixo no arriba. I el que es pitjor. Ni está, ni se le espera. (M'hauria d'aplicar jo l'optimisme?). El nomenament de Montserrat Tura com a número 2 de la llista del PSC em fa albirar alguna esperança que els socialistes puguin deixar de parlar dels seus rivals i concentrar-se en explicar-nos què faran en cas de poder formar govern després del 28 de novembre.

9.- Un cap de setmana meravellós. Visita amb moto a Olivella venint de Barcelona pel Parc Natural del Garraf, aturada al bar del monestir budista d'Olivella, dinar a Sitges i tornada per les costes. Diumenge, visita a l'exposició Antifotoperiodismo del Palau de la Virreina de Barcelona. Acaba diumenge vinent. Mostra amb alts i baixos i en la qual al visitant se li fa difícil contemplar les fotografies per la distribució elegida.

Fins la setmana que ve.

Del 20 al 26 de setembre

1.- La ponència presentada al congrés del Col·legi Oficial d'enginyers tècnics de telecomunicacions de Catalunya ha estat prou ben valorada per qui l'ha llegit. Guanya suports la teoria que cal (re)plantejar-se el model de negoci dels mitjans de comunicació via web.

2.- Dimecres al matí vaig viure un incident desagradable que podria culminar amb una carta al director a alguns diaris i que posa de manifest que hi ha energúmens que corren pel món amb total impunitat. La podeu llegir aquí. Estic a l'espera que em donin una resposta per decidir si l'envio als diaris.

3.- Afortunadament el món té persones meravelloses. Dijous vaig estar de visita a la Noguera (Artesa de Segre), Segrià (Alfarràs) i l'Urgell (Tàrrega). Vaig acompanyar el meu cap a la inauguració de 3 dels 400 centres educatius construits durant aquest mandat. Crec que l'allunyament del despatx, les converses amb els mestres i professors en primera línia demostren - com la vida real - que cada persona és un món. Imagineu doncs quants móns diferents hi ha en una escola. A l'hora de dinar ens van atendre els treballadors de l'Associació Alba de Tàrrega. Us recomano una visita al web perquè veieu la feina que fan.

4.- Dimecres: Conversa política que va començar a les 8 del vespre i que va acabar a la una de la matinada amb gent de diferents professions però interessats en parlar del futur del país, de Barcelona i de la política com a concepte. Moments d'acords i desacords que han de conduir a una o altra banda algun dia.

5.- Últim ple del Parlament d'aquesta legislatura. Última sessió de control. Quan en el futbol el partit és avorrit es diu que els dos equips es tenen molt de respecte. Al Parlament passa el mateix...però justament pel contrari.

6.- Festes de la Mercè: Ahir a la nit concert homenatge a Gato Pérez a la Plaça Sant Jaume - amb més gent que en les celebracions del Barça -. Avui a les 19h (demà també a la mateixa hora), espectacle de dansa tradicional i contemporània a la cascada del Parc de la Ciutadella on aniré a fer un reportatge fotogràfic. Segell de qualitat: mon germà,Montse Colomé i Carles Santos. Demà al migdia, tastet de vins al Moll de la Fusta i "Lost&Found" al Parc de Mar. 

7.- Escoltat a una persona amb estudis superiors: "Els nens perdran la vista perquè estar-se tantes hores a l'aula mirant la pantalla de l'ordinador els fa malbé els ulls". Com tothom sap quan feien servir llibres de text, es passaven les 5 hores lectives i l'hora complementària sense aixecar el cap de llibre, sense mirar el professor i sense parlar. Només llegien el llibre i prou.

Fins la setmana vinent.

A veure si m'animo...

El Col·legi Oficial d'Enginyers tècnics de telecomunicacions de Catalunya (Coettc) m'ha convidat a participar en una de les taules de la 9a diada de telecomunicacions sobre el periodisme digital.

Aquí trobareu la ponència que he presentat i que publicaran properament en el web. Sense ànims de pontificar i com a simple observador i professional del sector, exposo la meva visió de l'ofici de periodista, els entorns digitals, les relacions consumidor/usuari amb els productors/creadors d'informació, i altres qüestions com el fet de si el futur model de negoci del periodisme digital passa pel pagament o exclusivament per la publicitat.

Amb aquesta entrada miro d'encetar una tercera etapa d'aquest bloc per veure si d'una vegada per totes li dóno continuïtat.