1.
Ernest Lluch. El 21 de novembre de 2000 vaig decidir abandonar la ràdio a quarts de vuit del vespre per anar als cinemes Icària a veure l'última sessió d'una pel·lícula espanyola. "Historia de un beso" de José Luís Garci.
A la sortida del cinema, vaig rebre dos missatges al mòbil i un avís de trucada. El missatge deia textualment: "Saps que ETA ha matat Ernest Lluch a Barcelona". Me l'enviava el Xavi, un amic meu també periodista. Immediatament vaig relacionar el missatge amb la trucada perduda de la ràdio. Amb la moto vaig anar directament a la ràdio. Aquell dia no vaig dormir. Va ser una de les nits professionals més frenètiques que recordo. Al matí, el president Pujol va convocar la premsa a la sala VIP de l'Aeroport del Prat. Finalment, a quarts de quatre de la tarda vaig arribar a casa.
Va ser llavors quan me'n vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. L'any 95 jo era un becari de la ràdio. Ernest Lluch, ja exministre i per tant, catedràtic universitari, col·laborava en el programa de Xavier Sardà. En Lluch passava per la redacció d'informatius. Un dia, veient-me enfrascat en la lectura d'un article - no recordo el tema - em va preguntar què n'opinava d'allò que llegia. Ell no em coneixia. Jo a ell de veure'l, escoltar-lo i del seu currículum. Em vaig quedar inicialment astorat de la pregunta perquè jo era molt jovenet i allà, aquell home, em preguntava a mi què n'opinava. Vaig dir-li. I ell no deixava de preguntar-me i repreguntar-me perquè i de posar en la conversa dades, arguments interrelacionats. A partir d'aquell dia, de tant en tant, quan Ernest Lluch passava per la ràdio teníem una conversa que sempre se'm feia curta. Vaig deixar aquella ràdio com a becari aquell estiu i no hi vaig tornar ja com a treballador fins a febrer del 99. Llavors ja el veia molt poc.
El febrer de 2000, ETA em va prendre - i ens va prendre a tots - el seny, la paraula, l'argument, la discussió i la raó d'Ernest Lluch. 10 anys després continuo llegint-lo en els seus llibres, articles i conferències. És l'únic consol. Un llegat immens de qui no pretenia imposar la seva veritat sinó arribar a ella a través de l'obligació de pensar i raonar.
2.- El record d'Ernest Lluch contrasta amb les sensacions que un té dos dies abans de les votacions a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un té el sentiment que en política ja no valen arguments. El markèting baratet s'ha apropiat de la política. No importa el què, sinó el qui i el com. Crec que hem assistit a la campanya electoral més covarda dels últims anys. Quan les raons de la campanya passen per si es fa un cara a cara, per veure qui omple el Palau Sant Jordi, o veure qui la diu més grossa és que hem confirmat, ja definitivament, que la política està "noriatzada".
I malgrat això, aniré a votar. I ho faré perquè és l'única manera que em queda d'explicitar que la política no és dels polítics, sinó de la ciutadania en general. Jo votaré. I us demano que aneu a votar. I que ho feu sigui quina sigui la vostra opcio politica. Perquè la democràcia és justament això: la llibertat de pensar, elegir i decidir allò que un creu.
Només espero que el 29N, sigui el dia en que les direccions de campanya s'adonin que tractar la ciutadania com ho han fet, genera més desafecció, que els experts o "spin doctors" que assessoren les direccions de les campanyes se'n vagin de vacances i amb una mica de sort es "prejubilin".
Aniré a votar, sí. Amb la sensació que m'han ofès com a ciutadà, totes i cadascuna de les formacions polítiques que es presenten a les eleccions al Parlament. Unes més que d'altres, és cert. Però no deixaré que la mirada curta que uns i altres han mostrat durant aquest temps em robi l'única cosa que encara em queda: el meu vot i la meva llibertat.
