Paradoxes

Tant bon rotllo m'està fent entrar mala llet.

Tour i Toros; tanto monta, monta tanto

No m'ha agradat mai el món de la bicicleta. Em refereixo a les carreres. Admiro els ciclistes capaços de pujar muntanyes amb graus impossibles d'ascens. Tampoc m'agraden les emissions televisives del Tour, el Giro o la Vuelta. I molt menys les radiofòniques on un paio esperitat baladreja com un boig que 150 paios en calça curta van tots junts pedalant durant 60 kilòmetres.

Tot això ve "a cuent" perquè resulta que al Tour de França estan tornant a caçar ciclistes que consumeixen substàncies il·legals per poder retir millor a cada etapa. (Sí, sí, retir, no rendir, mireu el diccionari, ho he après avui, naturalment). La cosa és greu perquè si t'enxampen et poden caure fins a 5 anys de presó. Cosa que en d'altres països, com el nostre, això no passa.

Més enllà d'estar-hi d'acord o no, el que resulta més curiós és que vista la història dels últims anys, els ciclistes vagin encara al Tour. Perquè la gràcia del Tour, ja no és saber qui guanya al final, o qui guanya l'etapa reina de la muntanya. La gràcia és saber "a qui pillen". És com aquells que diuen que la gràcia dels toros, no és la mort del toro, o l'art del torero. La gràcia és l'art del toro a l'hora d'atrapar el torero que deixa muda la plaça.

Dit això, us deixo amb l'apassionant retransmissió de la carrera de la Ruta del Carrilet. Retransmissió en la qual caldria analitzar qui ha consumit substàncies il·legals. Si el corredor o el càmera. O potser tots dos.