Sigui com sigui, aquest divendres vaig quedar astorat, quan en una prestatgeria, com a novetat, vaig veure un llibre que duia per títol Cent anys de solitud. L’autor, un tal Gabriel García Márquez. Colombià. Em vaig posar vermell, no sé si d’ira o de vergonya. Era una traducció catalana realitzada fa temps per Avel·li Artís-Gener, Tísner. Segurament la traducció la deuria fer pel seu propi gust. Perquè no entenc l’objectiu ni empresarial ni cultural d’aquesta proposta. A no ser que se m’escapi, que algú a Catalunya no parli ni entengui el castellà. És com si jo sabés i dominés com a llengües pràcticament maternes l’anglès i el francès i em comprés un llibre d’un autor anglès, traduït al francès.
Absurd.
En aquestes estàvem (castellanada) quan vaig quedar amb l’Abril per fer una cervesa. Li vaig traslladar la meva preocupació i astorament al voltant del tema. Val a dir que ella va quedar colpida pel meu neguit. I em va dir textualment: “Campi qui pugui, l’últim que apagui el llum que sinó gastem a dojo”. Davant de la seva reflexió val a dir que, com no podia ser d’altra manera, la cervesa es va transformar en vàries cerveses. I amb un enfrontament verbal amb un porter de l’Ovella Negra quan serien les tres de la matinada. Per sort, el Dani i l’Abril es van encarregar que no em passés res. És important portar sempre al costat uns àngels de la guarda. Algun dia però se n’atiparan i em deixaran sol davant del perill. (De fet també em pregunto que fotia jo amb 35 anys dins de l’Ovella Negra). Per cert, al dia següent no me’n recordava ni de l’enfrontament verbal ni d’haver entrat al bar aquest. M’ho va recordar l’àngel de la guarda.
Fruit d’aquesta topada se’m va acudir en ple procés ressacós que havia d’escriure una novel·la. Que porti per títol alguna cosa així com El genocidio de los porteros. Però a mesura que passen les hores trobo que el títol engloba un grup massa ampli de gent i que no tothom del gremi ha de ser maleducat. (o sí?)
Com a resum us vull anunciar que a la tercera va la vençuda. El Dani, el Jordi i Jo vam poder entrar finalment ahir dissabte a l’Exposició del Museu d’Història de la Ciutat que repassa els anys de Juan Negrín com a president del Govern de la República. Una gran exposició que lamentablement us informo s’acaba avui diumenge.
Absurd.
En aquestes estàvem (castellanada) quan vaig quedar amb l’Abril per fer una cervesa. Li vaig traslladar la meva preocupació i astorament al voltant del tema. Val a dir que ella va quedar colpida pel meu neguit. I em va dir textualment: “Campi qui pugui, l’últim que apagui el llum que sinó gastem a dojo”. Davant de la seva reflexió val a dir que, com no podia ser d’altra manera, la cervesa es va transformar en vàries cerveses. I amb un enfrontament verbal amb un porter de l’Ovella Negra quan serien les tres de la matinada. Per sort, el Dani i l’Abril es van encarregar que no em passés res. És important portar sempre al costat uns àngels de la guarda. Algun dia però se n’atiparan i em deixaran sol davant del perill. (De fet també em pregunto que fotia jo amb 35 anys dins de l’Ovella Negra). Per cert, al dia següent no me’n recordava ni de l’enfrontament verbal ni d’haver entrat al bar aquest. M’ho va recordar l’àngel de la guarda.
Fruit d’aquesta topada se’m va acudir en ple procés ressacós que havia d’escriure una novel·la. Que porti per títol alguna cosa així com El genocidio de los porteros. Però a mesura que passen les hores trobo que el títol engloba un grup massa ampli de gent i que no tothom del gremi ha de ser maleducat. (o sí?)
Com a resum us vull anunciar que a la tercera va la vençuda. El Dani, el Jordi i Jo vam poder entrar finalment ahir dissabte a l’Exposició del Museu d’Història de la Ciutat que repassa els anys de Juan Negrín com a president del Govern de la República. Una gran exposició que lamentablement us informo s’acaba avui diumenge.
Amenaces:
1.- Continuo buscant un sistema per posar música al Blog.
2.- Aquesta setmana rebreu un mail convocant-vos a la Festa del 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada