Un text de l'anterior blog, una foto de diumenge

You're not but death

You born by death

You live for death

You're not but death

Enquesta. Cinema. Exposició. Pluja

1. Resultat de l'enquesta.

Amb una participació altíssima (23 vots) i per un ajustat 7-6-6-4, ha guanyat l'opció "Civada, és clar". Empaten els clàssics "Ball de la Civada" i "In the Navy" i en última posició, "Civada in the Navy".

2. Lectures de l'enquesta.

Segurament, els que heu votat "Civada, és clar", entre ells jo, heu patit una confusió. Heu traduït "Civada" per "Cebada", la qual cosa indefectiblement us porta a la cervesa. Però com bé m'ha fet observar una persona experta, la cervesa es fa amb ordi, que és la traduccio al català de "Cebada". La civada, en castellà és "Avena". Fet aquest aclariment conceptual, i tenint clar que jo mateix he estat víctima de la meva pròpia confusió, també vull deixar clar que tots els que hem votat aquesta opció, el que fèiem era votar per la cervesa. Sigui civada, ordi, cebada o avena, la cervesa és el nostre vot final, encara que no estigui en el llistat de les possibles respostes a donar.

Més lectures. M'adono que sigui com sigui, tinc lectors de caràcter clàssic i/o folklòric. Només així s'explica que més de la meitat dels vots han elegit el Ball de la civada o el In The Navy. Dos monuments kitsch per excel·lència d'èpoques diferents.

Per últim tambe em queda clar que els lectors d'aquest blog són contraris a la diversitat, a la integració i a la mescla de cultures, ja que només quatre vots han preferit la "Civada in The Navy".

3. La següent enquesta.

La següent enquesta té el seu origen en la conversa en un dinar en el marc d'una tercera cita. Vaig dir el següent entre els postres i els cafès: "Tinc una pregunta de caràcter diurètic: Jo ara tinc pipi. Però també em vull pendre un tè. Què és millor? Anar a fer el pipi ara? o després del tè?

4. Cinema.

A la meva vida he vist algunes pel·lícules; bones, dolentes, magnífiques, excel·lents, millorables, retallables, millors o pitjors. De totes elles, sempre me n'he quedat amb dues: "Cyrano" en versió Depardieu i "Como Agua para Chocolate". Ahir a la tarda, vaig incorporar una tercera pel·lícula. Es diu Caramel i és d'una directora libanesa que en el marc d'un saló de bellesa de Beirut, explica les històries quotidianes de quatre dones. Un film en el què no passa res d'especial més enllà de la vida mateixa. I passen coses tant normals que t'hi sents identificat amb cadascuna d'elles i d'ells. No us la perdeu. (Sí, ja sé que sona molt intel·lectual, però si podeu veure-la en versió original, molt millor). En el link trobareu la pàgina oficial del film que conté alguns tràilers. En una hora i mitja podeu riure, plorar, somriure, entristir-vos i alegrar-vos. Una muntanya russa.

5. Apartheid.

Ja no hi sou a temps perquè acabava avui. Molt completa l'exposició del CCCB sobre Sudàfrica, l'apartheid i el racisme. Per aquells que vulgueu llegir alguna cosa sobre la qüestió des d'un punt de vista personal "L'edat de Ferro" de J.M. Coetzee. Una gran història d'amor.

6. Plou

... l les gotes repiquen contra la finestra. Embrutaran els vidres quan el sol aparegui i les assequi. Deixaran les empremptes del xoc brutal entre el líquid i el sòlid. Deixaran escrit l'epitafi en forma d'empremptes transformades en pols. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Al meu país, la pluja no sap ploure. O plou poc, o plou molt i ho fot tot enlaire.

Realment som un país de maniqueus incapaços de llegir els grisos. Només queda preguntar-se si és per inconsciència o per mala fe.

PD; Una nova incorporació a la ruta dels blogs amics!!!!! El d'en Marc, acabat de sortir del forn. Per cert, us he dit que estic especialment orgullós de tenir els amics que tinc? I que el Marc i jo ens coneixem des de que tenim 3 anys i vam coincidir un dia a l'autocar que ens portava al parvulari? I que amb ell també tinc una història d'una bamba que mai va aparèixer i que no era groga?

2a cita

Que cadascú imagini la la seva història

Conversa sorprenent i deliciosa

- Què fas Carol? Et trobes malament? Mires que et toqui una mica l'aire i així se't passi?

- Ui no! em trobo molt bé. És que de tant en tant hem de mirar la llunyania una estona i això ajuda molt a relaxar-se.

Immediatament la Cristina i jo hem esclafit a riure. Ara han passat uns minuts de la conversa. Hem rigut. Estic més relaxat. De fet he fet una pausa en la feina per escriure això.

No sé si mirar la llunyania a la Via Augusta relaxa molt. Però sí que la Carol ens ha relaxat amb les rises.

Gràcies Carol.

Segurament ...

Segurament que ho digui jo no té cap valor. Jo en canvi, penso que té tot el valor del món.

Es diu Jordi. Està allà sempre. Allà on el necessito. No em té en compte totes les barrabassades de les quals era objecte quan era petit. I mira que les vaig fer grosses.

Amb els anys no només s'ha fet gran sinó que també s'ha fet savi. I per mi, és el millor actor que hi ha ara mateix a l'escena catalana.

Segurament que ho digui jo no té cap valor. Jo en canvi penso que té tot el valor del món.

És mon germà. Que té diversos noms que només sabem ell i jo i quatre més. I amb ell us deixo perquè admireu la seva feina.

Segurament que ho digui jo no té cap valor. Jo en canvi penso que té tot el valor del món.

Yellow Shoed Boy

Brown Eyed Girl

Estampes d'una primavera avançada

Llegir el diari un diumenge de bon matí a l'Arc del Triomf.

Recuperar un amic o amiga







Fer pràctiques de porter de discoteca. (Amb aquest no hi hauria problemes)






Cremar-se com la foto de l'ànec

Veure cavalls voladors

Veure el Parc de la ciutadella com si fos un palau de l'Índia

Llegir un llibre al sol

Ulls, cinemes, músiques. I un epíleg per mi.

Ulls: Blaus, grisos, verds, negres, color de mel, marronosos, verdgrisosos, de tots colors.

Ulls: retocats, vermells, miops, estràbics, tancats, oberts, mig oberts o mig tancats, grossos, estirats.

Ulls: il·lusionats, tensos, nerviosos, tristos, alegres, eufòrics, enfadats, cansats, derrotats, estressats, lluitadors, de gana, de son, de por, d'amor.

Quantes coses caben en els teus ulls que són capaços de dir-ho tot i més.

Capítol 2.

Després de l'homenatge visual, l'anàlisi de l'enquesta "To Be or Not to Be". Guanya de pallissa To Be (que jo també vaig votar). La qual cosa indica que tenim tots ganes de viure, perquè ningú no va votar Not To Be.

Déu n'hi do els vots de "Ni te vi, ni te quise ver" que vindria a explicar una certa ràbia, emprenyamenta amb el món en general. És bo expressar-la.

Tres vots per Tobi, el niño con alas. (Teniu fragment de pel·lícula en el link). A mi em queia fatal el nen en qüestió. I crec que des de llavors li tinc una certa tírria als coloms. No recordo però si la tírria ve per Tobi, o per Los Pájaros de Hitchcock (En Kiskóff deia la iaia).

Capítol 3.

Visita a Vic aquest divendres. Boira fins les 12 del migdia. Nens fent una coreografia del ball de la civada. El meu cervell ha quedat amarat de la cançoneta en qüestió. Per sort, el meu cos no, i no faig el ridícul ballant-la. Un home ens diu: "Estareu cantant-la tot el dia fins que a la nit escolteu In The Navy i llavors cantareu aquesta". L'home del comentari em va recordar el personatge de Kevin Kline a In&Out. Només fa falta l'històric vídeo dels Village People que teniu també en el link. Avui estic que em surto donant-vos material d'anàlisi.

Capítol 4.

Cine frustrat diumenge passat. Anàvem a veure "Los crímenes de Oxford" però en Dani pensava que com que només feia dos dies que l'havien estrenat, la sala seria per nosaltres. Decepció. Cua un diumenge a la tarda per una pel·lícula estrenada divendres. Que estrany oi? Marxem de la cua evidenciant el risc que tenim de sortir colpejats amablement gràcies als crits del Dani: "Jo aquí no hi entro. Hi ha més gent que persones!".

Capítol 5.

Cine amb èxit divendres a la nit. "Los crímenes de Oxford". Si fa no fa la mateixa gent, però avui deuen ser persones perquè en Dani accedeix a entrar-hi. Lamentablement. Perquè hagués preferit fer com diumenge passat. Fatal. Només paga la pena Leonor Watling. Quina gran operació de markèting. Fas una pel·lícula dolenta però la gent surt dient que les escenes de la Leonor són d'un erotisme brutal. I clar, tothom a fer cua.

Capítol 6.

Demà aniversari de l'Anna. Uns quants. Ni pocs (ui, que se m'escapa el riure). Ni molts. Els perfectes. Dinar a casa seva. Amanida amb espinacs i virutes de foie i picanton de camarón, plat peruà que contràriament a la seva nomenclatura, no pica. Però està molt bo. L'Anna està molt guapa. Se la veu relaxada. I la tranquilitat et fa ser savi.

Capítol 7.

El New Look capilar agrada. Jo encara no m'hi trobo. Especialment al final del dia quan com si fos el videoclip de Thriller, em transformo, sense necessitat de lluna plena, i torna Michael Jackson, cantant "ABC 1, 2, 3".

Epíleg.

Dimecres a la nit em vaig retrobar amb mi. Em van ajudar una mica.

Enquestes, gardènies, significats i canvis (Tot en un)

Realment tinc lectors insaciables. L'última enquesta així ho demostra. Davant la pregunta: Dos Gardenias? El 83 per cent ha votat per la totalitat de les tres opcions que donava: Para ti/con ellas quiero decir/te quiero, te adoro mi vida. Mentre que el 17 per cent restant ha votat només per la primera opció. He de confessar que jo represento el 50 per cent d'aquesta primera opció; Si regalo dues gardènies és lògic que siguin per a tu. El què volen dir ho sé jo i ningú més. Qui les rep té dret a imaginar perquè. És la meva opció. Respecto i fins i tot comparteixo la insaciabilitat.

Alguns apunt presos aquest matí:

• Proverbi: Abans d'emprenyar-te compta fins a deu i recorda que el món no és teu.
• Metro: Noi assegut davant meu. Mirada perduda. Noia al costat li ensenya SMS. Sense resposta. Ressaca? Tristesa? Cadascú amb la seva història.

Decisions ràpides diàlegs breus:

- Talla'm el cabell. Mentre ho facis no miraré el mirall. Avisa'm quan hagis acabat.

- Com vols que te'l deixi?

- Tu mateix. Només avisa'm quan estigui llest.

- Ja pots obrir els ulls.

Canvi d'aparença. Interior igual. (Almenys això sembla)

Espai cedit gratuïtament a Chispita

"El meu nom és Chispita. Vivia en un carrer a Bilbao. Allà sempre plou (de fet com aquí que sempre plou). Un xicot molt trempat em va està alimentant cada dia durant un any. Aquell any va ser dur. Vaig quedar embarassada i vaig tenir gatets. Tots es van morir. Malgrat que aquell xicotet trempat va intentar que l'acompanyés, no vaig voler aprofitar-me de la seva generositat. Finalment un dia d'agost, vaig decidir que li faria creure que m'agafava i que jo em resistiria. En realitat em vaig deixar portar. Vaig fer una mica el ronso per fer-ho veure, però la realitat és que no em trobava massa bé. Vaig pensar doncs que el millor era que em portessin a un metge privat de l'especialitat veterinària. Em va diagnosticar una leucèmia. Vaig fer cara de pena i el xicotet va decidir enviar-me a casa de la seva xicota, a Catalunya, en una població costanera. Imagineu-vos! Vaig passar del fred del carrer basc a la calor d'una localitat catalana vivint en un piset de soltera. Al principi la relació amb la inquilina va resultar difícil perquè jo estava una mica acollonida. A més, alguna cosa rara passava perquè la xicota em donava de menjar, sofà i manta i no em cobrava res de lloguer. De sobte, però, vam ser tres a la casa. Vaig reconèixer l'amic que em va treure del carrer a Euskadi. El meu pis, bé piset, era un apartamentet petitó però tenia moltes finestres. Així, podia practicar el meu esport preferit ben calentoneta: la xafarderia. Triava en tot moment quina finestra era la més adequada segons la llum, la gent que passejava, la companyia ... quan sonava el timbre de la porta fugia ràpidament cap a l´armari de l´habitació ... una de les portes del qual havia exigit que estigués permanentment oberta. L'armari era el meu refugi. Quan a la xicota en qüestió li vaig deixar agafar una mica de confiança, m'empotrava contra un moble i quan em miraven espantats per veure si m'havia fet mal aleshores em llençava a terra simulant-ho. Tothom estava per mi.

Una de les coses que més m'agraden és que em pentinin. M'agrada però, que ho facin les noies. D'altres són: sofà, beure aigua de l´aixeta mentre algú ha obert l'aixeta per posar-se un got d'aigua. Després d'un temps a Catalunya he decidit començar un altre viatge: el meu destí, Santander. Allà estic bé. Tinc una missió. Fer companyia. Enyoro però que em pentinin i els ocellets que passaven per davant de la finestra com podeu veure la foto. Us envio una salutació molt afectuosa, un meu simpàtic i un ronroneig saludable.

Atentament,

Chispita