"El meu nom és Chispita. Vivia en un carrer a Bilbao. Allà sempre plou (de fet com aquí que sempre plou). Un xicot molt trempat em va està alimentant cada dia durant un any. Aquell any va ser dur. Vaig quedar embarassada i vaig tenir gatets. Tots es van morir. Malgrat que aquell xicotet trempat va intentar que l'acompanyés, no vaig voler aprofitar-me de la seva generositat. Finalment un dia d'agost, vaig decidir que li faria creure que m'agafava i que jo em resistiria. En realitat em vaig deixar portar. Vaig fer una mica el ronso per fer-ho veure, però la realitat és que no em trobava massa bé. Vaig pensar doncs que el millor era que em portessin a un metge privat de l'especialitat veterinària. Em va diagnosticar una leucèmia. Vaig fer cara de pena i el xicotet va decidir enviar-me a casa de la seva xicota, a Catalunya, en una població costanera. Imagineu-vos! Vaig passar del fred del carrer basc a la calor d'una localitat catalana vivint en un piset de soltera. Al principi la relació amb la inquilina va resultar difícil perquè jo estava una mica acollonida. A més, alguna cosa rara passava perquè la xicota em donava de menjar, sofà i manta i no em cobrava res de lloguer. De sobte, però, vam ser tres a la casa. Vaig reconèixer l'amic que em va treure del carrer a Euskadi. El meu pis, bé piset, era un apartamentet petitó però tenia moltes finestres. Així, podia practicar el meu esport preferit ben calentoneta: la xafarderia. Triava en tot moment quina finestra era la més adequada segons la llum, la gent que passejava, la companyia ... quan sonava el timbre de la porta fugia ràpidament cap a l´armari de l´habitació ... una de les portes del qual havia exigit que estigués permanentment oberta. L'armari era el meu refugi. Quan a la xicota en qüestió li vaig deixar agafar una mica de confiança, m'empotrava contra un moble i quan em miraven espantats per veure si m'havia fet mal aleshores em llençava a terra simulant-ho. Tothom estava per mi.
Una de les coses que més m'agraden és que em pentinin. M'agrada però, que ho facin les noies. D'altres són: sofà, beure aigua de l´aixeta mentre algú ha obert l'aixeta per posar-se un got d'aigua. Després d'un temps a Catalunya he decidit començar un altre viatge: el meu destí, Santander. Allà estic bé. Tinc una missió. Fer companyia. Enyoro però que em pentinin i els ocellets que passaven per davant de la finestra com podeu veure la foto. Us envio una salutació molt afectuosa, un meu simpàtic i un ronroneig saludable.
Atentament,
Chispita
6 comentaris:
tremendu...es la dona perfecta per en rocco. Els podem tancar una cita?
Sr. Bloc li he d´agraír molt aquest espai que m´ha cedit i que hagi publicat la meva història.
I pel que veig el seu bloc té renom dins del món gatí... perque llegeixo que hi ha un tal Rocco que està interessat en mi.
I és guapo aquest Rocco?
Atentament
Chispeta
Benvolguda Chispeta. Soc en Rocco. Soc una mica gordet com tu, m'encanta dormir, menjar, fer companyia, com a tu, i que em facin mimos i em rasquin i em raspatllin, no tinc els mateixos colors però crec que els meus fan joc amb els teus. Quan ha vist la teva postura de repós i les teves dots de xafardeig a les fotografies he pensat que eres la gata de la meva vida. La que sempre he buscat. Sota el meu punt de vista crec que segurament al principi la relació seria difícil per una qüestió que tant tu com jo tenim molt de caràcter però crec que precisament per això estem fets l'un per l'altre. Crec que al final en sorgiria una bonica història de ronroneijos tremenda. De fet a mi m'encanten les gates amb caràcter. Espero poder coneixer-te algun dia. Jo per si de cas cada cop que surto al balcó a xafardejar miro aviam si et trobo.
Atentament
Rocco
ui, ui ui Rocco! com aneu els gats catalans!! em pensava que ereu més seriosos eh!
vols dir que això no els hi dius a totes les gates?
si creus de veritat que els nostres colors fan joc i algun dia vens per Santander, potser podríem sopar plegats i compartir una llauna de tonyina ... i qui sap ...
Chispeta
no chispeta jo aixo no li dic a totes i et diré una cosa això d'anar directe al gra ho he après del meu amo que sempre li he vist anar pel dret i dir les coses tal i com són. La veritat és que de vegades té problemes tipus com per exemple que de vegades el volen pegar. però com que jo estic aquí al meu pis de sagrada familia estic protegit. a mi m'agrada més la carn de caça, és tremenda, no sé si l'has provada mai, i m'agrada menjar-me-la al balcó, a l'estiu, amb el sol que em toca tot el llom i mentre miro la sagrada família. tu també pots venir quan vulgui a xafardejar a la plaça del davant de casa, també hi ha ocells i moltes coses que passen en un bar que hi ha just a sota. De vegades hi ha baralles. Però el millor les vistes de la sagrada familia.
Rocco
Ai Rocco! (chispeta suspirant)... perque no ens haurem conegut abans tu i jo...
la carn de caça dius que és tremenda? ... la veritat és que jo sóc més de peix... tonyina, llagostins, bacallà al pil pil (aquesta és una recepta de quan vivia a Bilbao)però si em convides una nit d´estiu al teu balcó sota la llum de la Sagrada Familia, doncs podem ronronejar plegats. Ja ens mirarem l´agenda
Un ronroneig afectuós
chispeta
PD1: digues li al teu company de pis que no es deixi pegar!
PD2: Si us plau Rocco, vigila la Sagrada Família, sobretot que no caigui...seria una pena
Publica un comentari a l'entrada