Sopar a casa mon pare. Tió. Dos Voll-Damm’s. Vi blanc. Tres lingotassus de Cardhu. Regals: pètals decoratius de l’Ikea, un llapisseru, un cendrer que anirà molt bé per les claus.
Tornada a casa caminant. Fred. Uns 50 cotxes estacionats a la vorera de la Plaça. Com cada any. Venen a celebrar la nitbona amb la família.
Avui fa un any va esclatar tot. Avui fa un any que tot va petar. Primer aniversari. És curiosa la fal·lera humana per donar-li al temps una mena de limitacions per poder commemorar.
I malgrat tot. Aquí estem. Sobrevivint. I buscant la manera de viure. De tirar endavant.
Feia dies que volia escriure. Però tenia dues coses pendents. Escrites ja fa temps.
Tornada a casa caminant. Fred. Uns 50 cotxes estacionats a la vorera de la Plaça. Com cada any. Venen a celebrar la nitbona amb la família.
Avui fa un any va esclatar tot. Avui fa un any que tot va petar. Primer aniversari. És curiosa la fal·lera humana per donar-li al temps una mena de limitacions per poder commemorar.
I malgrat tot. Aquí estem. Sobrevivint. I buscant la manera de viure. De tirar endavant.
Feia dies que volia escriure. Però tenia dues coses pendents. Escrites ja fa temps.
El 21-D va fer dos anys que la Iaia Mercè va decidir que en tenia prou. Vaig voler recuperar allò que vaig escriure fa dos anys. No ho he trobat. Però és igual. La lletra no evita que continuï viva. Aquí. Amb mi i amb nosaltres. Amb el seu “A beber, y a beber, y a apurar, las copas de licor. El vino ha de curar, las penas del amor”. O "Señorita! Señorita! Que nos linchan! I la gent, nen, una mà de riure!" Martí Pol diu en un poema que mentre les persones es recorden estan vives. I la iaia està viva permanentment. Sempre em surt ella. En qualsevol racó de la memòria. La Iaia em recorda que vol viure. Fa tres setmanes vaig escriure el segon paràgraf de la novel·la de la qual us vaig obsequiar amb primícia el primer paràgraf ara fa tres setmanes. Malhauradament, un canvi d’ordinador m’impedeix de localitzar el maleït escrit. Si el trobo, us el faré arribar. Sinó, la novel·la haurà de continuar sense el segon paràgraf.
Algunes frases que fan pujar l’ànim.En referència a aquest blog, “The seas” em va dir: “Eres mi nuevo entretenimiento de las noches”. Com creieu que m’ho he de prendre?
Marie Laure va cridar al cambrer: “Camarero! Este carpaccio está crudo!”
Un amic meu va fer una enquesta sobre el Nadal. A ell no li agrada gens. Diu que això del Nadal ho pot fer quan vulgui. Té raó. Però a mi em continua fent il·lusió veure a la meva família estossinant el Tió amb regals absurds, compartint a trossos dinars de Nadal i Sant Esteve, i obrint els regals de Reis a primera hora del matí amb la lleganya encastada a l’ull dret. Sí, papa, m’agrada molt. Per culpa teva. Ja sé que no t’agrada sortir a les fotos. Però vull que d’això en quedi constància almenys en un blog. En el MEU blog.
Perdoneu la nostàlgia. I les qüestions més personals. No acostumo a escriure així habitualment, ja ho sabeu. Però sempre hi ha un dia que un necessita esplaiar-se. I segurament, dos voll-Damm’s i tres Cardhus, ajuden.
Una cançó per culminar aquest post:
http://www.youtube.com/watch?v=ZXB8zeL73r4Algunes frases que fan pujar l’ànim.En referència a aquest blog, “The seas” em va dir: “Eres mi nuevo entretenimiento de las noches”. Com creieu que m’ho he de prendre?
Marie Laure va cridar al cambrer: “Camarero! Este carpaccio está crudo!”
Un amic meu va fer una enquesta sobre el Nadal. A ell no li agrada gens. Diu que això del Nadal ho pot fer quan vulgui. Té raó. Però a mi em continua fent il·lusió veure a la meva família estossinant el Tió amb regals absurds, compartint a trossos dinars de Nadal i Sant Esteve, i obrint els regals de Reis a primera hora del matí amb la lleganya encastada a l’ull dret. Sí, papa, m’agrada molt. Per culpa teva. Ja sé que no t’agrada sortir a les fotos. Però vull que d’això en quedi constància almenys en un blog. En el MEU blog.
Perdoneu la nostàlgia. I les qüestions més personals. No acostumo a escriure així habitualment, ja ho sabeu. Però sempre hi ha un dia que un necessita esplaiar-se. I segurament, dos voll-Damm’s i tres Cardhus, ajuden.
Una cançó per culminar aquest post:
Bon nadal.
5 comentaris:
aixxjò d''eesc0riure begut, hics, dispara la nosdàlgia ka no vveeghgis!
t'esdimu, ucellets del bosc, d,estimu, nadal fusfuresceeent.d,estimo, món cruel.
Llibre: "El arte de callar". Conté la següent frase: "Només has de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valiosa que el silenci". Gràcies anònim.
Vostè perdoni, no era la meva intenció ofendre, ni molt menys emocions sinceres familiars.
Només em referia a la part en què vos parlàveu del Cardhu.
Una abraçada nadalenca i que mai no oblidem allò essencial.
Per a emocions interessants, celebro poder anunciar el retorn d'un bon amic, el que hi escric és ben estimulant:
mundodurban.blogspot.com
A mi també m'agrada el Nadal. Pot semblar cursi i nyonya, però així és. Tampoc tinc clar perquè, ja que a casa no som d'aquells que fem massa festa. El meu avi és deia Nadal, de nom. I la meva mare sempre deia: "a casa no fa falta esperar el 25 de desembre per celebrar que ha arribat Nadal. És Nadal tot l'any". L'avi també va morir. I es troba a faltar. Com a tots aquells que marxen, a vegades a fer altres vides lluny de la nostra. Igualment, m'agrada pensar-hi.
Bones festes a tots!
Publica un comentari a l'entrada