El desembre de 1959, el Ministre d’Economia del govern espanyol, va dirigir-se a la seu del Banc d’Espanya. Un cop va haver baixat del cotxe oficial, va entrar per la porta gran d’aquell magne edifici que com tots els bancs en aquella època, feia por només d’entrar-hi de l’alçada dels sostres, i aquelles passes que ressonaven per totes les estances. Un cop va haver arribat al despatx del president de la institució, tant o més gran, que el propi edifici del Banc, el Ministre va dir el següent: “Vull 10 pessetes per sufragar les despeses de transport d’un lot nadalenc que el General vol enviar a un cosí seu al Ferrol”. La resposta del president del Banc va ser, però: “Ja ho sap ministre que no queda ni un ral a la caixa del Govern. No li ha dit encara al General? Ara sí que no queda res de res”.
El ministre d’economia de l’època va sortir del banc pensarós. Havia arribat l’hora, potser, de dir-li al General la veritat. Espanya estava sense un duro al calaix. El ministre va sopesar la possibilitat de pagar ell mateix de la seva butxaca el transport del lot nadalenc al cosí del cap de l’estat. Però va adonar-se que això, en suma, retardaria la qüestió només unes hores, i ell perdria per tant, les 10 pessetes de la manera més inútil.
Va demanar al conductor del cotxe oficial que el portés al Pardo. Va entrar-hi amb el rostre temerós sabent que el General, sinó el feia afusellar, com a mínim el defenestraria del seu càrrec. “Valor!” va pensar el ministre. Va adonar-se que li feia més por l’edifici del Banc d’Espanya que el Palau del General. Però li feia més por el General que el president de l’entitat bancària.
Quan el van fer passar, el General estava al seu despatx llegint atentament un document. Sense aixecar la vista del paper, amb aquella veu aflautada li va preguntar: “Què desitja, Ministre?”. El Ministre, treient forces d’allà on podia, li va contestar: “General. Lamento dir-li que no podrem enviar el lot nadalenc al seu cosí”. “Quin és el motiu?” va inquirir encara sense aixecar la vista del document. “El motiu, General, és que Espanya és una, gran i lliure. Però ara mateix, a la caixa forta del Banc d’Espanya, no queda ni un ral. Espanya, General, deixi’m dir-ho en format tècnic, Espanya està en fallida tècnica”.
El Ministre, dempeus en aquell despatx, tenia la impressió que estava empetitint-se per moments. El General, encara amb la vista al document, va espetar-li: “Ho sé, Ministre, ho sé. Fa més d’una setmana que ho sé. La meva filla va demanar-me diners per una festa i no li’n vaig poder donar. Però no és cap problema”. “Ho sap General?” va inquirir el Ministre incrèdul, i a l’hora admirat que el guia d’Espanya ho sabés tot. “Sí. Però ja tinc la solució. No es preocupi.” va respondre lacònic des del seu despatx. “La solució Ministre, és molt fàcil. Es diu sol. El sol que ens il·lumina”
I aquesta és la història real de com Espanya s’ha convertit en el primer destí turístic del món.
El ministre d’economia de l’època va sortir del banc pensarós. Havia arribat l’hora, potser, de dir-li al General la veritat. Espanya estava sense un duro al calaix. El ministre va sopesar la possibilitat de pagar ell mateix de la seva butxaca el transport del lot nadalenc al cosí del cap de l’estat. Però va adonar-se que això, en suma, retardaria la qüestió només unes hores, i ell perdria per tant, les 10 pessetes de la manera més inútil.
Va demanar al conductor del cotxe oficial que el portés al Pardo. Va entrar-hi amb el rostre temerós sabent que el General, sinó el feia afusellar, com a mínim el defenestraria del seu càrrec. “Valor!” va pensar el ministre. Va adonar-se que li feia més por l’edifici del Banc d’Espanya que el Palau del General. Però li feia més por el General que el president de l’entitat bancària.
Quan el van fer passar, el General estava al seu despatx llegint atentament un document. Sense aixecar la vista del paper, amb aquella veu aflautada li va preguntar: “Què desitja, Ministre?”. El Ministre, treient forces d’allà on podia, li va contestar: “General. Lamento dir-li que no podrem enviar el lot nadalenc al seu cosí”. “Quin és el motiu?” va inquirir encara sense aixecar la vista del document. “El motiu, General, és que Espanya és una, gran i lliure. Però ara mateix, a la caixa forta del Banc d’Espanya, no queda ni un ral. Espanya, General, deixi’m dir-ho en format tècnic, Espanya està en fallida tècnica”.
El Ministre, dempeus en aquell despatx, tenia la impressió que estava empetitint-se per moments. El General, encara amb la vista al document, va espetar-li: “Ho sé, Ministre, ho sé. Fa més d’una setmana que ho sé. La meva filla va demanar-me diners per una festa i no li’n vaig poder donar. Però no és cap problema”. “Ho sap General?” va inquirir el Ministre incrèdul, i a l’hora admirat que el guia d’Espanya ho sabés tot. “Sí. Però ja tinc la solució. No es preocupi.” va respondre lacònic des del seu despatx. “La solució Ministre, és molt fàcil. Es diu sol. El sol que ens il·lumina”
I aquesta és la història real de com Espanya s’ha convertit en el primer destí turístic del món.
2 comentaris:
Lo de les fotos no cola!
Volem la crònica de "Islas Canarias, Islas Canarias...(això amb musiqueta)
Publica un comentari a l'entrada