Ja perdonareu per la tardança en escriure. Però havia de decidir què feia. Si un repàs de la meva estada a Tenerife que va acabar diumenge o una necrològica sentida. He decidit fer això últim en homenatge a algú que mereixeria més que quatre paraules.
Diumenge, a primera hora de la tarda, moria a Barcelona, al metge de Sant Andreu, la Mimosina. Aquells que tingueu animals i que se us hagi mort algun ja sabreu de què us parlo. Aquells que no en tingueu i que no ho enteneu, igual aquest escrit serveix per adonar-vos del carinyu que un li pot tenir a un punyeteru animal.
La Mimosina deuria tenir 8, 9 o 10 anys. El cert és que ningú de la família es va ocupar de saber la seva data de naixement i per tant, tampoc celebràvem el seu aniversari. Mon pare la tenia a casa, tot i que feia vida a les teulades del pati interior que neix en el marc de la illa que configuren uns edificis de principis del segle XX del barri de Sant Andreu. Potser per això, per aquesta vida de teulada, la Mimosina va donar a llum en incomptables ocasions fruit de la vida promíscua a la qual era arrossegada per bona part dels gats de baixa estofa (tots ells, però, amb aquell encant bandoler).
Però la Mimosina tenia un no sé què especial. Tal com l’agafaves, així se’t quedava. T’estiraves al sofà i ella venia a seure’s damunt del pit i s’adormia mirant els teus ulls i respirant profundament mentre feia un rum-rum que et feia impossible la siesta.
Venia a tu no només quan tenia gana, o si tenies menjar. Venia perquè l’acariciessis. Sí. Era una gata. Alguns direu que per això que explico era una “gata maula”. Era la mimosina. Ni més ni menys. I vulguis que no, perdurarà en el record de tota la meva família i de tots aquells que l’han coneguda.
PS, Una cançó per la Mimosina:
http://www.youtube.com/watch?v=Lp_HYRU42GU
Aquest cap de setmana miraré de fer la crònica de Tenerife. Que més que gata, serà la crònica gossa d’un hivern a 25 graus.
Diumenge, a primera hora de la tarda, moria a Barcelona, al metge de Sant Andreu, la Mimosina. Aquells que tingueu animals i que se us hagi mort algun ja sabreu de què us parlo. Aquells que no en tingueu i que no ho enteneu, igual aquest escrit serveix per adonar-vos del carinyu que un li pot tenir a un punyeteru animal.
La Mimosina deuria tenir 8, 9 o 10 anys. El cert és que ningú de la família es va ocupar de saber la seva data de naixement i per tant, tampoc celebràvem el seu aniversari. Mon pare la tenia a casa, tot i que feia vida a les teulades del pati interior que neix en el marc de la illa que configuren uns edificis de principis del segle XX del barri de Sant Andreu. Potser per això, per aquesta vida de teulada, la Mimosina va donar a llum en incomptables ocasions fruit de la vida promíscua a la qual era arrossegada per bona part dels gats de baixa estofa (tots ells, però, amb aquell encant bandoler).
Però la Mimosina tenia un no sé què especial. Tal com l’agafaves, així se’t quedava. T’estiraves al sofà i ella venia a seure’s damunt del pit i s’adormia mirant els teus ulls i respirant profundament mentre feia un rum-rum que et feia impossible la siesta.
Venia a tu no només quan tenia gana, o si tenies menjar. Venia perquè l’acariciessis. Sí. Era una gata. Alguns direu que per això que explico era una “gata maula”. Era la mimosina. Ni més ni menys. I vulguis que no, perdurarà en el record de tota la meva família i de tots aquells que l’han coneguda.
PS, Una cançó per la Mimosina:
http://www.youtube.com/watch?v=Lp_HYRU42GU
Aquest cap de setmana miraré de fer la crònica de Tenerife. Que més que gata, serà la crònica gossa d’un hivern a 25 graus.
3 comentaris:
jo entenc perfectament el que és conviure amb un animal i com t'agraeixen i com et fan companyia si els cuides. Saps que crec? que hauríem de fer una cervesa per brindar per la mimosina.
una cançó molt adequada.
Llarga vida a la Mimosina!
tkt
entenc la teva pèrdua ...
jo un dia vaig recollir un gatet d´un mes fill d´una gata de carrer.
Viuria en una casa i no un pis i per tant amb un exterior molt llaminer... El veterinari em va dir que que el podíem lligar a un arbre amb una corda perque no s´escapés... i em vaig arriscar a que un dia no tornés ... coml´havia de lligar? i així va viure 10 anys entrant i sortint i va esdevenir el rei del carrer ... era feliç ... i un dia algú del veïnat va decidir que molestava ... i el va enverinar
... no cal que ´texpliqui què va significar per mi .. tot i així ell va viure potser només 10 anys però els va viure en llibertat i molt intensament...
i de ben segur que si hi ha un cel de gats el meu que era un sol ha obert les protes del cel i ha rebut la Mimosina com es mereix
EKUA
Publica un comentari a l'entrada