Posem per cas que ara ens canviéssim. Que tu fossis jo i que jo fos tu. Posem per cas que un cop canviats, envegéssim la posició de l'altre. Així que jo t'envejaria a tu que soc jo. I tu m'envejaries a mi que sóc tu. I ens adonaríem que hi ha coses de tu, que en realitat sóc jo, que no ens agraden. I tu te n'adonaries que hi ha coses de mi, que ets tu, que tampoc no t'agraden. Posem per cas que un cop fet aquest exercici, tu tornessis a ser tu. I jo tornés a ser jo. Tu t'entendries millor a tu? Jo m'entendria millor a mi? Tu m'entendries millor a mi? Jo t'entendria millor a tu?
Això és el què provo de fer sovint. No ho aconsegueixo mai. Ningú no es deixa canviar el paper. I el més preocupant és que llavors no em veig jo des de fora i llavors sóc incapaç d'entendre'm, comprendre'm, llegir-me i interpretar-me. Em transformo en un ignorant de mi mateix.
Però ja ho deia Andrés Hurtado a "El árbol de la ciencia" citant Schopenhauer i els primers existencialistes. Perquè sóc ignorant. Sóc feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada