S'ha acabat el congrés del PSOE que ha elegit Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general en substitució de José Luís Rodríguez Zapatero. Rubalcaba ha aconseguit imposar-se a la candidata Carme Chacón per 22 vots de diferència.
Aquestes són algunes reflexions al voltant d'aquest congrés.
1.- Guanya la vella política en un congrés de renovació.
2.- Perd el funcionariat de partit que tants mèrits disciplinats havia fet fins ara.
3.- No s'ha escoltat res de nou sobre el futur polític i en canvi s'han repetit aquelles paraules que de tant grans que són, és impossible vestir-les amb fets concrets al darrera.
4.- Es demostra que la política de les emocions que alguns assessors en comunicació política pregonen als quatre vents fracassa especialment quan darrera de les emocions no hi ha més que buidor.
5.- S'acompleix la dita: "Per més que un cridi, no tindrà més raó".
6.- Incomprensible aquesta maquinària de partits consistent a elegir primer els candidats (dissabte al migdia) i després fixar la política (esmenes a les comissions dissabte a la tarda i diumenge).
7.- De la desorientació socialdemòcrata espanyola se'n deriva una encara més profunda desorientació socialdemòcrata catalana que havia apostat per una de les candidatures.
8.- Mentre Obama presenta un full de ruta i François Hollande un discurs d'emoció i esperança acompanyat de 60 mesures concretes, el congrés del PSOE surt amb un concepte "Unidad y cambio".
9.- La "unidad" és un concepte que torna a està buit. Una nova executiva que no integra una candidatura que perd per 22 vots de diferència.
10.- El "cambio" també és buidor. Ni noves persones, ni nous discursos d'orientació socialdemòcrata (ah sí! canviarem els acords amb la santa seu! Sempre quedarà l'església!), ni en les noves maneres (tombada l'esmena que demanava que la secretaria general fos triada per sufragi universal de tots els militants).
Epíleg: Els congressos de renovació després de debacles electorals han de generar noves il·lusions encarnades per noves persones que fan nous discursos. Dels dos últims congressos socialistes no han sortit ni il·lusions, ni persones ni discursos. El temps anirà situant les coses.
Serà que a la socialdemocràcia se li han acabat el pensament, les idees i l'acció i a la societat que viu en la crisi i reclama solucions només li pot oferir emocions?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada