L'últim quadern de José Saramago

“L’últim quadern” de José Saramago.

Un llibre amb les anotacions que Saramago feia sobreliteratura, política, vida, justícia. Pel meu gust un llibre desigual amb impressions compartides sense discussió.Pel meu gust, també, anotacions que de tant breus esqueden algunes vegades en la superfície.

Us deixo amb algunes de les anotacions del llibre: (També les trobareu aquí en format PDF per descarregar)

“A mi em va semblar que parlar del mil·leni era massa ambició, per això vaig proposar parlar només del dia següent” Pàgina 22.

“Es tractaria de a) treballar des de la rereguarda, és a dir, apropar a les primeres línies de benestar la massa creixent de població deixada enrere pels models de desenvolupament en ús; b) suscitar un nou sentit dels deures humans, en paral·lel a l’exercici ple dels seus drets; c) viure com a supervivents, perquè els béns, les riqueses i els productes del planeta no són inesgotables; d) resoldre la contradicció entre l’afirmació que estem cada cop més a prop els uns dels altres i l’evidència que cada cop estem més aïllats; e) reduir la diferència, que augmenta dia rere dia, entre els qui saben moltes coses i els qui en saben poques.” Pàgina 23.

“El centre comercial ocupa un espai important en la formació de la mentalitat humana. El centre comercial és l’únic espai segur i el que crea la nova mentalitat”. Pàgina 35.

“Som la memòria que tenim, sense la memòria no sabríem qui som. ...Fins i tot les coses aparentment més òbvies, com semblava que ho era aquesta, poden ser qüestionades en qualsevol moment. I aquest és el cas de la nostra memòria, que, segons informacions molt recents, està purament i simplement en risc de desaparèixer i ha passat a formar part, per dir-ho d’alguna manera, del grup de les espècies en via d’extinció. Segons aquestes informacions publicades en revistes científiques tan respectables com Nature o Learn Men, s’ha descobert una molècula, anomenada ZIP (sembla una ironia), que és capaç d’esborrar totes les memòries, bones i dolentes, felices o nefastes, i deixa el cervell buit de la càrrega de records que es van acumulant al llarg de la vida. La criatura que acaba de néixer no té memòria i així quedaríem també nosaltres. Com deia algú, la ciència avança sense estar-se de res, però jo aquesta ciència no la vull. M’he acostumat a ser el que el que la meva memòria ha fet de mi i no estic del tot descontent del resultat, encara que els meus actes no sempre hagin estat els més lloables. Sóc un animal de la terra com qualsevol altre ésser humà, amb qualitats i defectes, amb errors i encerts, deixeu-me que continuï així. Amb la meva memòria, aquesta memòria que sóc jo. No vull oblidar res.” Pàgines 49-50.

“El viatge no acaba mai. Són els viatgers que acaben. I fins i tot aquests es poden prolongar en memòria, en record, en narrativa. Quan el viatger es va asseure a la sorra de la platja i va dir: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era veritat. El final d’un viatge no és altra cosa que el començament d’un altre viatge. Cal veure el que no s’ha vist, tornar a veure el que ja s’ha vist, veure a la primavera el que es va veure a l’estiu veure de dia el que s’ha vist de nit, veure amb sol el que abans era sota la pluja, veure els camps com verdegen, veure la fruita madura, la pedra que ha canviat de lloc, l’ombra que abans no era aquí. Cal tornar sobre els passos que s’han fet, per repetir-los, per traçar nous camins al costat del que ja hi havia. Cal recomençar el viatge. Sempre. El viatger sempre torna”. Pàgina 90.

“Escriure és traduir. Sempre ho serà. Fins i tot quan fem servir la nostra pròpia llengua. Transportem el que veiem i el que sentim (suposant que veure i sentir, com en general ho entenem, sigui més que les paraules amb les quals ens és relativament possible expressar el que veiem i el que sentim) a un codi convencional de signes, l’escriptura, i deixem a les circumstàncies i a l’atzar de la comunicació la responsabilitat de fer arribar a l’experiència del lector, no la integritat de l’experiència que ens proposem transmetre (inevitablement parcial amb relació a la realitat de què s’ha alimentat), però sí almenys una ombra del que en el fons del nostre esperit sabem que és intraduïble, per exemple, l’emoció pura d’una trobada, l’enlluernament davant d’una descoberta, l’instant fugaç de silenci anterior a la paraula que quedarà a la memòria com la resta d’un somni que el temps no esborrarà mai del tot”. Pàgina 117.

“Hi ha límits per a la indignació? És més: com es pot parlar d’excessos d’indignació en un país en què precisament, amb les conseqüències que salten a la vista, la indignació més aviat es troba a faltar?” Pàgina 120.

“No ens adonem que, negligint la nostra pròpia memòria, oblidant, per renúncia o per desídia mental, el que vam ser, el buit que així anem creant serà ocupat (de fet ja està ocupat) per memòries alienes que passarem a considerar nostres i que al final es convertiran en les úniques, de manera que ens faran còmplices, i al mateix temps víctimes, d’una colonització històrica i cultural sense retorn”. Pàgina 127.

“A tothom li hauria de ser fàcil triar entre la banda de la veritat i la banda de la mentida, entre el respecte humà i la manca de respecte envers l’altre, entre els qui estan a favor de la vida i els qui hi estan en contra. Però malauradament les coses no són sempre així. L’egoisme personal, l’acomodament, la manca de generositat, les petites covardies del dia a dia, tot això contribueix a fer augmentar aquesta perniciosa forma de ceguesa mental que consisteix a viure en aquest món i no veure’l, o veure-hi només el que, a cada moment, és susceptible de servir als nostres interessos. En aquests casos no podem desitjar sinó que la pròpia consciència ens sacsegi urgentment per un braç i ens pregunti a boca de canó: “On vas? Què fas? Qui et creus que ets?”. El que necessitaríem és una insurrecció de les consciències lliures. Encara és possible?” Pàgina 160.

“Tenint en compte que hem inventat Déu i Al·là, amb els desastrosos resultats que tots coneixem, la solució potser seria crear un tercer déu amb poders suficients per obligar els impertinents desavinguts a deposar les armes i a deixar la humanitat en pau. I que després d’aquest tercer déu ens fes el favor de retirar-se de l’escenari on es desenvolupa la tragèdia d’un inventor, l’home, esclavitzat per la seva pròpia creació, déu. El més probable, però, és que això no tingui remei i que les civilitzacions continuïn xocant les unes amb les altres”. Pàgina 168.