Posem per cas que ara ens canviéssim. Que tu fossis jo i que jo fos tu. Posem per cas que un cop canviats, envegéssim la posició de l'altre. Així que jo t'envejaria a tu que soc jo. I tu m'envejaries a mi que sóc tu. I ens adonaríem que hi ha coses de tu, que en realitat sóc jo, que no ens agraden. I tu te n'adonaries que hi ha coses de mi, que ets tu, que tampoc no t'agraden. Posem per cas que un cop fet aquest exercici, tu tornessis a ser tu. I jo tornés a ser jo. Tu t'entendries millor a tu? Jo m'entendria millor a mi? Tu m'entendries millor a mi? Jo t'entendria millor a tu?
Això és el què provo de fer sovint. No ho aconsegueixo mai. Ningú no es deixa canviar el paper. I el més preocupant és que llavors no em veig jo des de fora i llavors sóc incapaç d'entendre'm, comprendre'm, llegir-me i interpretar-me. Em transformo en un ignorant de mi mateix.
Però ja ho deia Andrés Hurtado a "El árbol de la ciencia" citant Schopenhauer i els primers existencialistes. Perquè sóc ignorant. Sóc feliç.
5 comentaris:
No cal que canviem de paper...
jo resumiria la teva excel.lent relfexió en una sola paraula.
EMPATIA.
De cara als altres, jo voto per buscar aquesta empatia.
De cara a mi, voto per sortir-se d´un mateix i observar-se tranquil.lament mentre, posem per cas fas una cerveseta...
... un pot aprendre un munt.
Ignorant? Del tot.
De fet cada dia en sóc una mica més.
Totalment d'acord amb l'empatia que descriu l'anònim.
Hi afegiria autoestima, perquè el llegir no faci perdre l'escriure: estimar-se un mateix és imprescindible per poder estimar i entendre i posar-se a la pell de l'altre.
Proïsme, també m'agrada.
I discrepo del final del text d'extrarradi:
No m'agrada la ignorància, en cap cas, per res. Saber, aprendre, escoltar, llegir, sempre compliquen el pensament, i no hi ha res millor que la complexitat ni res més perillós que el feliç ignorant, pas previ al irresponsable ignorant: "com que no ho sabia...".
Anònim, jo també estic totalment d´acord amb el teu darrer comentari.
De fet quan dic que cada dia sóc una mica més ignorant, és perque la meva curiositat per aprendre i saber fa que cada dia me n´adoni més que sé menys.
i no és en la ignorància on jo busco la felicitat...però així em va també
I jo em pregunto si el feliç ignorant és realment feliç o simplement tanca els ulls per no veure´hi més enllà.. i es repeteix a sí mateix per autoconvènce´s com n´és de feliç
Estic segura que l´amic de l´extrarradi també discrepa del final del seu text, i en el fons està d´acord amb tu i amb mi.
com sabem si el primer comentari i el tercer són del mateix anònim, o que el segon i el tercer són d'una mateixa persona, amb ganes de contestarse a si mateixa? o si aquest mateix text, que també és anònim, és obra de l,autor del primer anònim, o del mateix autor del blog, el senyor extrarradi?
com un anònim pot contestar a un altre?
què reflecteix un mirall que mira a un altre mirall?
està clar.
jo sóc jo
i tu ets tu
i el senyor extrarradi
no sóc jo
però podries ser tu...
o potser no i ell és ell
Jo sóc el primer, el tercer i el cinquè anònim tot i que no sóc "un" sino "una" anònim.
i tu que ets el quart/a
bé podries ser el segon/a
o no
Publica un comentari a l'entrada