Un té la punyetera sensació ...

Un té la punyetera sensació que la mort ronda amb freqüència. Si la mort toca de prop, aquesta sensació se sent més sorollosa. Si a més, la mort arriba abans d'hora, es produeix una mena de paràlisi emocional que deixa un embrió d'angoixa col·locat al bell mig de l'estómac que despertarà com un part en el moment menys oportú en forma d'ansietat. El part és dolorós com més llarg és. Perquè no surt de cop, sinó en petits glops que esmorteixen qualsevol símptoma de racionalitat. En aquell moment, la mort ho és tot: guia, mentora, preocupació principal, destí sense remei...i el pitjor és que és veritat. Que cada minut viscut no és més que una quimera per enganyar-nos.

Però cada minut viscut, a banda de ser un engany a la mort, no és res més que un autèntic regal. Del que fem amb aquest minut, amb aquests 60 segons, només se'ns pot responsabilitzar a nosaltres mateixos. A ningú més. La joia, el dolor, la tristesa, la follia, tu, jo, ell, nosaltres, vosaltres, ells, el temor, l'alegria...tot ées meu, compartit, o en solitud. És meu. Fins el dia de la mort, propera o llunyana. I jo me'n sento orgullos de tot.

Perquè la mort ho robara tot. Menys l'orgull de viure, menys l'orgull d'haver viscut.