Renovació-Continuïtat/Sentiments-Política

S'ha acabat el congrés del PSOE que ha elegit Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general en substitució de José Luís Rodríguez Zapatero. Rubalcaba ha aconseguit imposar-se a la candidata Carme Chacón per 22 vots de diferència.

Aquestes són algunes reflexions al voltant d'aquest congrés.

1.- Guanya la vella política en un congrés de renovació.

2.- Perd el funcionariat de partit que tants mèrits disciplinats havia fet fins ara.

3.- No s'ha escoltat res de nou sobre el futur polític i en canvi s'han repetit aquelles paraules que de tant grans que són, és impossible vestir-les amb fets concrets al darrera.

4.- Es demostra que la política de les emocions que alguns assessors en comunicació política pregonen als quatre vents  fracassa especialment quan darrera de les emocions no hi ha més que buidor. 

5.- S'acompleix la dita: "Per més que un cridi, no tindrà més raó".

6.- Incomprensible aquesta maquinària de partits consistent a elegir primer els candidats (dissabte al migdia) i després fixar la política (esmenes a les comissions dissabte a la tarda i diumenge). 

7.- De la desorientació socialdemòcrata espanyola se'n deriva una encara més profunda desorientació socialdemòcrata catalana que havia apostat per una de les candidatures.

8.- Mentre Obama presenta un full de ruta i François Hollande un discurs d'emoció i esperança acompanyat de 60 mesures concretes, el congrés del PSOE surt amb un concepte "Unidad y cambio". 

9.- La "unidad" és un concepte que torna a està buit. Una nova executiva que no integra una candidatura que perd per 22 vots de diferència.

10.- El "cambio" també és buidor. Ni noves persones, ni nous discursos d'orientació socialdemòcrata (ah sí! canviarem els acords amb la santa seu! Sempre quedarà l'església!), ni en les noves maneres (tombada l'esmena que demanava que la secretaria general fos triada per sufragi universal de tots els militants).

Epíleg: Els congressos de renovació després de debacles electorals han de generar noves il·lusions encarnades per noves persones que fan nous discursos. Dels dos últims congressos socialistes no han sortit ni il·lusions, ni persones ni discursos. El temps anirà situant les coses.

 

Serà que a la socialdemocràcia se li han acabat el pensament, les idees i l'acció i a la societat que viu en la crisi i reclama solucions només li pot oferir emocions?

El vi

Fa temps que tinc abandonat aquest racó de món digital. També és cert que allò que vaig escrivint ho vaig guardant. Com el vi, perquè reposi i d'aquesta manera, treure-ho del calaix i veure exactament si s'ha picat o encara té un punt d'aprofitable. 

Avui, com una mena de test, transcric a sota un paper que vaig escriure sense cap pretensió fa aproximadament un mes, abans del congrés del PSC. No he tocat ni una coma del que vaig escriure llavors. 

Només perquè ho sabeu, els comentaris d'aquest web es moderen. És a dir, que abans de publicar-se els veig jo. No per censurar, sinó, perquè un bon dia, i davant la inactivitat de l'espai, va començar a inundar-se d'intrusions en format spam. Si feu un comentari, el publicaré sempre, m'agradi o no, i sempre que no us dediqueu a insultar. Per això ja teniu els mitjans digitals que us permeten dir allò que vulgueu sense cap mena de criteri. En fi, allà va:

UN CONGRÉS DE MARCA

La teoria i pràctica bàsica del branding sosté que les marques comercials sustenten la seva imatge en la missió, visió i valors que projecten. Quan els exposem a través dels intruments de difusió com la publicitat, a partir del tractament previ de disseny i accions de comunicació experimentem una reacció positiva o negativa davant el producte que ens mostren. L'impacte publicitari persegueix trasbalsar-nos en positiu a fi i efecte d'identificar-nos amb la marca. A través de la identificació estarem més a prop d'adquirir el producte. S'haurà completat el procés iniciat amb la definició de la visió, la missió i els valors. El problema arriba si en el resultat final del procés la reacció no és ni tan sols negativa sinó neutre. La marca és invisible.

Aquest desembre el PSC celebra un congrés de marca. Els votants, simpatitzants i electors en general estaran pendents del resultat del congrés pel que fa al nou missatge que necessàriament ha de vestir la socialdemocràcia del segle XXI i qui representarà aquest nou missatge. Els últims anys el PSC ha fet una mala política de branding. La marca PSC s'ha vist afectada per elements exògens i endògens que han trastocat la seva capacitat de transmetre un missatge creible i coherent amb els valors que la representen.

Com a factors exògens, la crisi econòmica d'abast mundial ha arribat mentre els socialistes governaven a la majoria d'institucions. A totes elles, cal recordar-ho perquè ningú no sembla destacar-ho mai, que ho feia amb la feblesa de qui no disposa de majoria suficient per aplicar el seu programa.

Factors endògens són les seves reaccions a la mateixa crisi o a les qüestions denominades nacionals. Reaccions que la majoria d'electors que en algun moment van donar suport als socialistes catalans no van entendre. La resposta del PSC ha estat aquella tan manida de no haver-se sabut explicar. La realitat però és que la distorsió entre l'acció (el que es feia) i el missatge (el que es deia) causava més d'un embolic a qualsevol votant potencial.

Els experts en comunicació política, alguns d'ells prou experimentats com Xavier Roig, sostenen que els instruments han substituit el principal en qualsevol campanya: el missatge. Si el missatge viu en el marc (frame) d'un relat emocional coherent, serà molt fàcil elegir els instruments perquè la identificació de l'elector vindrà derivada de la seva vivència personal del relat. En aquest sentit, el PSC desorientat per la crisi econòmica, desbordat pels seus socis al govern i atrapat en la contradicció històrica del seu acord amb el socialisme espanyol va dissenyar missatges que no provocaven aquesta identificació. Ans al contrari. L'estudi de mercat de les inquietuds que preocupaven la ciutadania tampoc va resultar reeixit. conseqüència: el missatge era confús, contradictori, i sovint paradoxal, dient que es volia una cosa mentre se n'estava fent una altra. Imaginem que Apple, marca que tothom identifica amb disseny i innovació presentés com a nou dispositiu un Macintosh dels 80 i sostingués que és l'última generació de computadores. l'astorament general enfonsaria el prestigi de la marca.

El PSC afronta doncs un congrés de marca. Necessita fer tot el procés de branding 1. Renovar la missió, la visió i els valors que identifiquen la marca socialista combinant-la amb la seva adequació a la situació econòmica i política que ens ha tocat viure. 2. Elegir la persona que millor representi aquesta renovació. 3. Casar aquest nou missatge amb les actuacions que faci a partir d'ara. 4. Posar en marxa els instruments que permetin enviar el missatge clar i definit.

Començar el procés sense haver definit la nova missió, visió i valors del partit com s'ha vingut fent fins ara només pot deteriorar encara més la qualitat de la marca. En mans dels delegat i delegades del congrés resta l'encert d'iniciar correctament una política de branding que regeneri totalment la marca PSC castigada per no adaptar-se a les necessitats que reclama la ciutadania.

Tornant a l'exemple Apple: va estar a punt d'ensorrar-se els anys 80. Aquest 2011 ha estat la marca més valorada en borsa durant un dia i sempre es mou en els primers cinc llocs. Está allà, diuen els qui en són fans, perquè mira endavant assumint riscos preguntant-se de quina manera pot fer la vida més fàcil als seus usuaris, i parant atenció dissimuladament al que fan els seus competidors sense que això els desvïi del caràcter de marca.

Simonini

PSC i el congrés (?)

Si vulgués buidar el pap, avui aquí parlaria del PSC i del congrés que ha organitzat el proper mes d'octubre. Vistes les xifres sembla més aviat una trobada d'amics per continuar fent-lo malbé. 

Com que no en tinc ganes de parlar d'això perquè a molts us avorreixen aquests temes, prefereixo parlar d'altres qüestions. Podria parlar del moviment dels indignats però tampoc en tinc ganes. No puc aportar més reflexió que la que llegeixo a tots el diaris. Els uns a favor, els altres en contra. Només vull fer una reflexió periodistica: si en una manifestació hi ha incidents, els expliques perquè són notícia. Si no n'hi ha, no fa falta dir que "la manifestació ha transcorregut sense incidents". Si n'hi haguessin els diries. Però és allò que la jornada ha transcorregut amb normalitat, no hi ha hagut incidents ...

El capità Simonini

 

Aquest migdia he acabat de llegir l'últim llibre d'Umberto Eco "El cementerio de Praga". És enrevessat però un cop hi entres... no puc fer més que recomanar-lo. Una novel·la que explica a través dels diari del Capità Simonini la segona meitat del segle XIX, la unificació d'Itàlia, Garibaldi i Víctor Manuel II el París de Napoleón III, la revolta de la comuna, el cas Dreyfus. No deixa de ser un manual de l'espionatge, contraespionatge i la manca d'escrúpols que un ha de tenir per fer segons quines coses. No hi ha massa diferència amb la política d'avui.

"El enemigo para ser reconocible y temible debe estar en casa, o en el umbral de casa....la divina providencia nos ha dado los enemigos, usémoslos, por Dios, y oremos para que siempre tengamos un enemigo que temer y odiar. Es necesario un enemigo para darle al pueblo una esperanza. Alguien ha dicho que el patriotismo es el último refugio de los canallas: los que no tienen principios morales se suelen envolver en una bandera, y los bastardos se remiten siempre a la pureza de su raza...Hay que cultivar el odio como pasión civil. El enemigo es el amigo de los pueblos. Hace falta alguien a quien odiar para sentirse justificados en la propia miseria. Siempre. El odio es la verdadera pasión primordial. Es el amor el que es una situación anómala...no se ama a nadie toda la vida...en cambio se puede odiar a alguien toda la vida. Con tal de que lo tengamos a mano, para alimentar nuestro odio. El odio calienta el corazón". Pàgines 453-454. 

Adéu al Big Man

 

Aquest dissabte ha mort Clarence Clemons, the big man, el saxofonista de la E Street band. L'última vegada que el vaig veure va ser a Sevilla el juliol de 2010. Estava molt a prop.

En un twitter no recordo de qui, algú deia que "amb tots els respectes avui ens toca plorar a Víctor Torres abans que a Clarence Clemons". M'ha semblat la piulada més lletja i incomprensible que he llegit en temps. Perquè a mi em sap greu la mort de Víctor Torres i la de Clarence Clemons. Com qualsevol altra mort que s'hagi produit. Però posar ordre en la lamentació de les morts em sembla de mal gust. I a més posar-hi ordre per una qüestió de "patriotisme històric". 

Si hem de parlar d'història, prefereixo fer-ho amb la música de Clarence, la E Street Band i el Boss. "Bobby Jean"

 

No tinc ganes d'escriure més. Crec que és millor processar bé abans d'escriure. I no són hores.

Congrés des de baix

Després dels resultats de diumenge, via twitter, ha nascut la iniciativa #congresdesdebaix. També la podeu trobar a facebook. A molta de la gent no la conec, a d'altres sí, i a alguns altres els conec d'oides. (També hi ha alguns que ja se sap qui són i només volen parlar de la conveniència de debatre en públic en compte de fer-ho a l'agrupació, nucli sacrosant de l'estructura de partits de la qual tothom en rebutja la modalitat).

Aquest matí he demanat que comencéssim a fer debat i propostes en comptes de discutir si és o no és un bon sistema. Perquè al final importa el què i no tant el com. L'admirat @donaire havia fet ja les seves propostes en el seu bloc De bat a bat. Jo no les havia mirat abans de fer les meves. Amb els matisos corresponents (faltaria més!), hi estic fonamentalment d'acord. Les meves, tant discutibles com totes, són aquestes:

Propostes.

1. Un PSC propositiu, que no es defineixi per negació dels altres.

I si comencem a parlar de nosaltres. Us imagineu que les declaracions del PSC comencessin totes dient: nosaltres/El PSC/Jo, com a dirigent socialista...opino que .... en comptes de començar-les totes amb "CiU" o "El PP" o "els independentistes" són la bitxa ... Ho confesso: a mi la dreta no m'agrada, la independència no és la meva opció prioritària ... però d'aquí a fer-me por...hi un bon camí. I si expliquem què volem, què pensem, que desitgem des de l'esquerra? Us ho imagineu?

2. Congres també des de fora per impulsar una politica oberta i amplia. Prou de politiques de parroquia.

Em sembla que hi ha molta gent que votaria el PSC. El PSC que proposa, que vol i dol, que aspira, que planteja, que arrisca, que escolta ... però ara per ara no tenim més que un PSC conservador que només vol el vot dels "seus", que mica en mica es fa petit, i que només es planteja els debats des del punt de vista de si farà mal (molt o poc) a la militància. Estem allunyats del debat social.

3. Afegir a la igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat, l'eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públic.

Igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat perquè són l'emblema de l'esquerra. Eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públics perquè, perdoneu la gosadia, més no vol dir millor. Vol dir més: i prou. Millor significa eficient. Significa que hem de tenir en compte quina és la millor manera d'administrar els serveis públics perquè arribin al màxim número de gent.

4. La mateixa exigència de responsabilitat i compromís per a partits i per a entitats financeres.

La meva opinió sobre les acampades d'aquests dies és que han estat poc útils a curt termini. Ho poden ser a mig i llarg termini si aconseguim instal·lar la imatge que hi ha una indignació amb el sistema democràtic (més concretament amb les persones que governen el sistema democràtic) per no haver fet front al sistema econòmic. Cal doncs reformar el sistema democràtic per fer-lo més fort i amb capacitat de retre comptes (llei electoral?, llei territorial per evitar dispersió de competències entre ajuntaments, consells comarcals, diputacions, vegueries, Govern de la Generalitat?), i reformar el sistema financer per tenir-lo controlat. 

5. Casar actitud i discursos. Casar "fets i paraules" en assumptes socials i nacionals. Explicar en comptes de justificar.

Si fem propostes és perquè sabem que volem i que oferim. Mentre ens justifiquem per allò que fem, per les contradiccions sobre polítiques socials i nacionals amb votacions estranyes que molts no entenen i que justifiquem en base a l'actitud d'altres partits, la ciutadania - i molts socialistes -, no entenen quina és la posició.

Afegeixo aquí algunes qüestions purament instrumentals:

a- Jubilacions

Alguns diuen que les cares noves no fan res. D'acord, però ajuden. No es pot entendre un congrés on la gent arribi i elegeixi una executiva on les cares visibles siguin les que hi són des de fa deu, vint i en alguns casos, trenta anys. I que et diguin que és la veu de l'agrupació, i que a l'agrupació s'elegeixen delegats que voten esmenes lliurement. Esmenes sobre documents tancats, agrupacions aillades sense xarxa entre elles, tot controlat fins el més mínim detall.

b- Afiliacions: un amic meu explica que el Betis va obtenir la quota de socis més alta l'última vegada que va baixar a segona divisió. Cal que la gent vingui al PSC perquè la gent dirigeixi el PSC.

Continuem debatent i actuant. Fa molta falta.

Primers comentaris ràpids als resultats del 28N: a la recerca del relat de l'esquerra

1.- Victòria clara de CiU.

• 261.000 vots més.
• Ni tan sols cap comentari a la participació com a excusa. Quasi el 60 per cent.

2.- Debacle socialista: 

• Més de 250.000 vots perduts.
• Ni una sola comarca on hagi guanyat (Baix Llobregat o Vallès Occidental incloses).
• Compte amb BCN: Només Nou Barris ha conservat la victòria socialista (només per tres punts quan guanyava de 19 ara fa 4 anys.
• Compte amb el municipalisme: Principals ciutats en mans de CiU, també feus socialistes tradicionals en eleccions autonòmiques.

3.- Alguns comentaris d'interpretació personal:

• Cal una opció d'esquerra catalana sense dependència de Madrid que agrupi totes les aspiracions catalanes (federalistes, sobiranistes, independentistes) que puguin ser l'opció clara a l'oferta de CiU. Unitat nacional, alternança democràtica.
• Avui, al meu entendre, s'ha acabat una manera de fer política a l'esquerra: la de fer campanya per a parròquies. Ha de començar la política del relat global que espera ser central i majoritària.
• El PSOE ha de tenir la seva pròpia oferta a Catalunya per competir amb el PP.
• Si això no és possible a les properes municipals, cal que el PSC tingui una direcció de campanya absolutament diferent a la que ha protagonitzat aquest desastre al qual hem assistit.
• Si el què publicava ahir dissabte el diari El País, entenent que la direcció de campanya del PSC va pactar els eixos de campanya amb el PSOE en una reunió, i això no va ser explicat a l'executiva dels socialistes catalans, la sospita convertida en realitat encara emprenya més desengany es transforma era més profund.
• Em quedo amb la crònica personal que Josep Ramoneda publicava avui al diari El País: "El PSC deberá decidir que quiere ser, porque funcionar como izquierda nacional catalana e izquierda nacional española a la vez, cada vez será más complicado, por no decir imposible. El PSC se jugará en los próximos años su futuro: ser la alternativa de CiU o quedar como un partido de influencia española de tamaño algo mayor que el Partido Popular...un apéndice del PSOE ..."

4.- Nota final:

• Qualsevol que em conegui sap que aquests comentaris no són fruit del desencís d'avui. La meva opinió sobre l'esquerra i el PSC ve de molt lluny.

De l'11 al 17 d'octubre: Coses inexplicables per molt que es vulguin explicar

1.- Dimecres, el conseller d'Educació, Ernest Maragall va visitar sis escoles d'Esparraguera. En la visita a una d'aquestes escoles, va succeir això que explicava dijous el Regió7. El més sorprenent a priori és que la notícia no és el que van fer els mestres sinó la reacció del conseller. Dita aquesta primera opinió personal val a destacar algunes de les raons adduïdes pels professionals (no ho poso en cursiva per respecte) de l'educació que van protagonitzar l'acció reivindicativa.

a) En primer lloc van adduir que "Fàstig" no és "Fàstic". Que "Fàstig" és en castellà "Hastío" i "Fàstic" és en castellà "Asco". És a dir. Que ells volien dir que estaven cansats, no fastiguejats.

a1) Llavors perquè la figura utilitzada per exemplificar el "fàstig" que diuen ells vomitava?

a2) El problema encara és més greu. Perquè en català "Fàstig" s'escriu "Fastig". És a dir; que no porta accent. Encara pitjor si és una falta d'ortografia.

b) En segon lloc, el més sorprenent és el motiu adduit per a fer la protesta. Deien que estaven tips que la figura del mestre estigui cada cop més desprestigiada. Bona manera de prestigiar-la

c) I bona manera de prestigiar-la també si resulta que els servidors públics es dediquen a declarar-se fastiguejats per una llei democràtica aprovada al Parlament de Catalunya amb el 90 per cent dels diputats. Si els qui han d'ensenyar els nostres fills/es el respecte i la els valors de la ciutadania en democràcia mostren aquest respecte anem espavilats.

Conclusió: Afortunadament, sostinc que a Catalunya hi ha grans mestres i grans professores i professors que es preocupen d'allò que s'han de preocupar: l'alumnat. Són servidors públics que no estan preocupats pel lloc on treballen i pels seus interessos particulars. Sinó pels resultats socials i acadèmics derivats de l'exercici de la seva feina.

2.- El PSC ha aprovat el seu programa electoral (aquí podria dir: Allelluhah!). Recomano a aquells que ho vulguin que se'l mirin perquè hi trobaran propostes interessants encaminades a enfortir Catalunya i a crear una societat més justa. Com que els mitjans de comunicació no explicaran aquest programa em proposo engegar tant aviat com estigui penjat al web el contingut general una série d'explicacions de les propostes que s'hi encabeixen. I ho dic perquè en el seu conjunt, les propostes són de caràcter reformista en un moment en què crec que aquest país necessita menys de prejudicis i més de decisions que en alguns casos poden no ser enteses. Això és governar. Decidir. Recomano molt especialment el discurs de Monserrat Tura de dissabte a la inauguració de la conferència nacional.

A la conferència nacional s'ha acabat introduint una esmena que recorda que l'executiva del PSC pot decidir quin és el millor mecanisme de relació parlamentària amb el PSOE a Madrid. He defensat públicament que cal tenir més visibilitat a Madrid. (Ho he fet perquè el PSC és un partit democràtic que permet a la seva militància expressar-se amb absoluta llibertat en els seus actes sense impedir mai que ningú pugui presentar i discutir esmenes que no agradin a la direcció). 

He vingut a dir: Jo vull saber què fan els diputats socialistes a Madrid. Que allò que aconsegueixen de la negociació a porta tancada amb el PSOE, se'n digui el resultat. Ara això no passa. Només sabem què és el què aconsegueix CiU, ERC i IC-V i tothom coneix els seus diputats a les Corts. Els socialistes no expliquen el què han aconseguit. I han d'acabar exercint el paper de defensa d'allò que el PSOE no ha concedit a la resta de grups parlamentaris.

La conferència ha acabat amb una apel·lació a l'optimisme. Pel meu gust un pèl massa forçat tot plegat. Crec que la gent demana serietat i rigor. Propostes concretes. No dirigents polítics ballant a damunt d'escena. El president ho ha explicat recorrent a una anècdota d'Obama. Però Obama va fer això en privat.

Jo crec que el socialisme català té per davant un camí difícil fins el 28 de novembre. Però difícil no vol dir impossible. Crec que la serietat de les receptes que el PSC proposa són una palanca per remuntar això que diuen les enquestes. Però fa falta explicar-ho.

3.- He anat a veure "El Americano" amb George Clooney. Fantàstica interpretació. Guió previsible. Es deixa veure. Especialment l'ambient dels pobles italians de l'Abruzzo (zona castigada fa tan sols un any per un fortíssim terratrèmol).

4.- Angela Merkel diu que la multiculturalitat a Alemanya s'ha de donar per liquidada. A Alemanya el debat de la immigració està cada cop més viu amb declaracions de personatges de primera fila que demanen mà dura. Merkel ha demanat a la immigració més integració en el país. 

En una visita a l'estat de Hesse, el ministre d'educació del Länder ens va explicar la seva política d'integració escolar. Quan arriben els nouvinguts, els posen en escoles on només se'ls ensenya la llengua alemanya. Quan la dominen (6 mesos-1any, depèn de la persona), van a l'escola ordinària. Justificació: mentre van a l'escola de llengua, aprenen també coses, fan activitats fora d'ella relacionant-se amb nois i noies autòctons/es  i el dia que arriben a l'escola ordinària van al curs que els pertoca segons els coneixements que tenen. El resultat és que aprofiten molt millor la seva estada a l'escola ordinària perquè hi van entenent allò que els expliquen. 

A Catalunya es van fer els EBE's, Espais de Benvinguda Educativa. Els prejudicis d'entrada van ser espectaculars. Ara s'han demostrat bona fòrmula. I això que els nois i noies hi van tan sols un mes (com a màxim) i que últimament ha baixat el nombre d'alumnat nouvingut que arriba com a conseqüència de la crisi. 

5.- Fins la setmana que ve. Trobo que avui m'ha quedat una "cosa" excessivament política i educativa. I la vida, afortunadament, son tantes altres coses...

Del 27 de setembre al 3 d'octubre. D'enquesta a enquesta i tiro perquè em toca.

1.- El diumenge 27, dia en que El País publica una enquesta demolidora, he trobat - via diari El Punt - un escrit en un bloc que parla d'algunes qüestions que ja he apuntat en una rauxa en el meu twitter. El diumenge 3 d'octubre, El Periódico publica una altre enquesta amb la mateixa tendència. Falta saber si la tendència es modifica un cop el PSC publiqui llistes, els noms que les ocupen i si canvia una altra tendència: la de fer campanya com si fos oposició.

2.- M'agrada molt Ryan Adams - no, Bryan Adams, no -. Aquí és poc conegut. És un cantant nordamericà capaç de combinar el millor del rock, el country, el pop, el folk dylanesc i fins i tot en algun moment guitarres de ressonància heavy. És un enfant terrible. Fa el que li dóna la gana i té rampels de publicació que el fan treure dos discos en un any i quedar-se callat dos anys:

3.- Dimarts. Reunió a Madrid. Seu del Ministerio de Educación. Un edifici de principis del XX que se't cau al damunt de tant gran que és. Com el dels bancs. A més, tenen exposats a les parets els quadres de tots els ministres d'Educació (Instrucció Pública) des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.

4.- Dimecres. No faig vaga. Segur que hi ha punts de la reforma laboral que posen en risc moltes coses. Però curiosament, els sindicats no han organitzat mai una vaga sobre les realitats existents. On estaven quan no hi havia atur juvenil però si el concepte mileurista per a joves titulats? On estan els sindicats per defensar els drets dels autònoms dependents - figura il·legal d'altra banda -? Estic segur que els sindicats i els defensors de l'esquerra fan contractes escombraria i també paguen en negre en determinades ocasions. Fer vaga no porta enlloc. Per molt que diguin que amb les dues vagues anteriors van aconseguir canviar-ho. La reforma laboral ve imposada des de Brussel·les. La minimització dels punts més foscos de la reforma laboral s'haurà de fer en el desenvolupament del decret i estic convençut que es farà amb ordre i concert.

5.- Vaga: Brètols, normes i jutges. No s'entén que els Mossos no puguin desallotjar algú d'un edifici privat sinó acredita que és propietari, llogater o resident habitual. Serà legal pero és incomprensible per la majoria de mortals. Per cert; jo tampoc no entenc què feia el número 2 d'interior manifestant-se en contra de la reforma laboral a Girona mentre a Barcelona s'estovaven de valent.

6.- Un altre punt incomprensible de la vaga. Alguns que celebren tant que TV3 faci reportatges sobre la nostra història i en facin elogis d'un servei públic - que fa ficció -, també podrien posar el crit al cel perquè en un dia de vaga, quan és més necessari saber si es compleixen serveis mínims si hi ha o no hi ha normalitat i els ciutadans/es volem saber si podem o no podem sortir, la televisió i la ràdio pública emetin reportatges i séries reposats. El més absurd és que els sindicats pactin uns serveis mínims que incloguin les retransmissions futbolístiques. Això sí: una nova petició ciutadana ha aparegut com a conseqüència de la vaga. En el dual de la TDT haurien d'oferir el futbol amb el so ambient del camp i de l'estadi, sense locutors ni comentaristes.

7.- Dijous: el pais perd a Joan Triadu i a Jaume Vallcorba. Dos referents de la pedagogia, la poesia, la llengua i la cultura.

8.- Politica: Per molt que es reprodueixi un missatge de llistes, de persones, aquest pais està debatent sobre projectes de futur per superar la crisi. En canvi, continuem posant damunt la taula qui es el mes/menys independentista/federalista/autonomista. Quan en realitat no importa sino un altre isme que no veig en lloc: optimisme. Que ha d'anar acompanyat d'estratègia clara i inteligible. Ara mateix aixo no arriba. I el que es pitjor. Ni está, ni se le espera. (M'hauria d'aplicar jo l'optimisme?). El nomenament de Montserrat Tura com a número 2 de la llista del PSC em fa albirar alguna esperança que els socialistes puguin deixar de parlar dels seus rivals i concentrar-se en explicar-nos què faran en cas de poder formar govern després del 28 de novembre.

9.- Un cap de setmana meravellós. Visita amb moto a Olivella venint de Barcelona pel Parc Natural del Garraf, aturada al bar del monestir budista d'Olivella, dinar a Sitges i tornada per les costes. Diumenge, visita a l'exposició Antifotoperiodismo del Palau de la Virreina de Barcelona. Acaba diumenge vinent. Mostra amb alts i baixos i en la qual al visitant se li fa difícil contemplar les fotografies per la distribució elegida.

Fins la setmana que ve.