Renovació-Continuïtat/Sentiments-Política

S'ha acabat el congrés del PSOE que ha elegit Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general en substitució de José Luís Rodríguez Zapatero. Rubalcaba ha aconseguit imposar-se a la candidata Carme Chacón per 22 vots de diferència.

Aquestes són algunes reflexions al voltant d'aquest congrés.

1.- Guanya la vella política en un congrés de renovació.

2.- Perd el funcionariat de partit que tants mèrits disciplinats havia fet fins ara.

3.- No s'ha escoltat res de nou sobre el futur polític i en canvi s'han repetit aquelles paraules que de tant grans que són, és impossible vestir-les amb fets concrets al darrera.

4.- Es demostra que la política de les emocions que alguns assessors en comunicació política pregonen als quatre vents  fracassa especialment quan darrera de les emocions no hi ha més que buidor. 

5.- S'acompleix la dita: "Per més que un cridi, no tindrà més raó".

6.- Incomprensible aquesta maquinària de partits consistent a elegir primer els candidats (dissabte al migdia) i després fixar la política (esmenes a les comissions dissabte a la tarda i diumenge). 

7.- De la desorientació socialdemòcrata espanyola se'n deriva una encara més profunda desorientació socialdemòcrata catalana que havia apostat per una de les candidatures.

8.- Mentre Obama presenta un full de ruta i François Hollande un discurs d'emoció i esperança acompanyat de 60 mesures concretes, el congrés del PSOE surt amb un concepte "Unidad y cambio". 

9.- La "unidad" és un concepte que torna a està buit. Una nova executiva que no integra una candidatura que perd per 22 vots de diferència.

10.- El "cambio" també és buidor. Ni noves persones, ni nous discursos d'orientació socialdemòcrata (ah sí! canviarem els acords amb la santa seu! Sempre quedarà l'església!), ni en les noves maneres (tombada l'esmena que demanava que la secretaria general fos triada per sufragi universal de tots els militants).

Epíleg: Els congressos de renovació després de debacles electorals han de generar noves il·lusions encarnades per noves persones que fan nous discursos. Dels dos últims congressos socialistes no han sortit ni il·lusions, ni persones ni discursos. El temps anirà situant les coses.

 

Serà que a la socialdemocràcia se li han acabat el pensament, les idees i l'acció i a la societat que viu en la crisi i reclama solucions només li pot oferir emocions?

L'últim quadern de José Saramago

“L’últim quadern” de José Saramago.

Un llibre amb les anotacions que Saramago feia sobreliteratura, política, vida, justícia. Pel meu gust un llibre desigual amb impressions compartides sense discussió.Pel meu gust, també, anotacions que de tant breus esqueden algunes vegades en la superfície.

Us deixo amb algunes de les anotacions del llibre: (També les trobareu aquí en format PDF per descarregar)

“A mi em va semblar que parlar del mil·leni era massa ambició, per això vaig proposar parlar només del dia següent” Pàgina 22.

“Es tractaria de a) treballar des de la rereguarda, és a dir, apropar a les primeres línies de benestar la massa creixent de població deixada enrere pels models de desenvolupament en ús; b) suscitar un nou sentit dels deures humans, en paral·lel a l’exercici ple dels seus drets; c) viure com a supervivents, perquè els béns, les riqueses i els productes del planeta no són inesgotables; d) resoldre la contradicció entre l’afirmació que estem cada cop més a prop els uns dels altres i l’evidència que cada cop estem més aïllats; e) reduir la diferència, que augmenta dia rere dia, entre els qui saben moltes coses i els qui en saben poques.” Pàgina 23.

“El centre comercial ocupa un espai important en la formació de la mentalitat humana. El centre comercial és l’únic espai segur i el que crea la nova mentalitat”. Pàgina 35.

“Som la memòria que tenim, sense la memòria no sabríem qui som. ...Fins i tot les coses aparentment més òbvies, com semblava que ho era aquesta, poden ser qüestionades en qualsevol moment. I aquest és el cas de la nostra memòria, que, segons informacions molt recents, està purament i simplement en risc de desaparèixer i ha passat a formar part, per dir-ho d’alguna manera, del grup de les espècies en via d’extinció. Segons aquestes informacions publicades en revistes científiques tan respectables com Nature o Learn Men, s’ha descobert una molècula, anomenada ZIP (sembla una ironia), que és capaç d’esborrar totes les memòries, bones i dolentes, felices o nefastes, i deixa el cervell buit de la càrrega de records que es van acumulant al llarg de la vida. La criatura que acaba de néixer no té memòria i així quedaríem també nosaltres. Com deia algú, la ciència avança sense estar-se de res, però jo aquesta ciència no la vull. M’he acostumat a ser el que el que la meva memòria ha fet de mi i no estic del tot descontent del resultat, encara que els meus actes no sempre hagin estat els més lloables. Sóc un animal de la terra com qualsevol altre ésser humà, amb qualitats i defectes, amb errors i encerts, deixeu-me que continuï així. Amb la meva memòria, aquesta memòria que sóc jo. No vull oblidar res.” Pàgines 49-50.

“El viatge no acaba mai. Són els viatgers que acaben. I fins i tot aquests es poden prolongar en memòria, en record, en narrativa. Quan el viatger es va asseure a la sorra de la platja i va dir: “No hi ha res més a veure”, sabia que no era veritat. El final d’un viatge no és altra cosa que el començament d’un altre viatge. Cal veure el que no s’ha vist, tornar a veure el que ja s’ha vist, veure a la primavera el que es va veure a l’estiu veure de dia el que s’ha vist de nit, veure amb sol el que abans era sota la pluja, veure els camps com verdegen, veure la fruita madura, la pedra que ha canviat de lloc, l’ombra que abans no era aquí. Cal tornar sobre els passos que s’han fet, per repetir-los, per traçar nous camins al costat del que ja hi havia. Cal recomençar el viatge. Sempre. El viatger sempre torna”. Pàgina 90.

“Escriure és traduir. Sempre ho serà. Fins i tot quan fem servir la nostra pròpia llengua. Transportem el que veiem i el que sentim (suposant que veure i sentir, com en general ho entenem, sigui més que les paraules amb les quals ens és relativament possible expressar el que veiem i el que sentim) a un codi convencional de signes, l’escriptura, i deixem a les circumstàncies i a l’atzar de la comunicació la responsabilitat de fer arribar a l’experiència del lector, no la integritat de l’experiència que ens proposem transmetre (inevitablement parcial amb relació a la realitat de què s’ha alimentat), però sí almenys una ombra del que en el fons del nostre esperit sabem que és intraduïble, per exemple, l’emoció pura d’una trobada, l’enlluernament davant d’una descoberta, l’instant fugaç de silenci anterior a la paraula que quedarà a la memòria com la resta d’un somni que el temps no esborrarà mai del tot”. Pàgina 117.

“Hi ha límits per a la indignació? És més: com es pot parlar d’excessos d’indignació en un país en què precisament, amb les conseqüències que salten a la vista, la indignació més aviat es troba a faltar?” Pàgina 120.

“No ens adonem que, negligint la nostra pròpia memòria, oblidant, per renúncia o per desídia mental, el que vam ser, el buit que així anem creant serà ocupat (de fet ja està ocupat) per memòries alienes que passarem a considerar nostres i que al final es convertiran en les úniques, de manera que ens faran còmplices, i al mateix temps víctimes, d’una colonització històrica i cultural sense retorn”. Pàgina 127.

“A tothom li hauria de ser fàcil triar entre la banda de la veritat i la banda de la mentida, entre el respecte humà i la manca de respecte envers l’altre, entre els qui estan a favor de la vida i els qui hi estan en contra. Però malauradament les coses no són sempre així. L’egoisme personal, l’acomodament, la manca de generositat, les petites covardies del dia a dia, tot això contribueix a fer augmentar aquesta perniciosa forma de ceguesa mental que consisteix a viure en aquest món i no veure’l, o veure-hi només el que, a cada moment, és susceptible de servir als nostres interessos. En aquests casos no podem desitjar sinó que la pròpia consciència ens sacsegi urgentment per un braç i ens pregunti a boca de canó: “On vas? Què fas? Qui et creus que ets?”. El que necessitaríem és una insurrecció de les consciències lliures. Encara és possible?” Pàgina 160.

“Tenint en compte que hem inventat Déu i Al·là, amb els desastrosos resultats que tots coneixem, la solució potser seria crear un tercer déu amb poders suficients per obligar els impertinents desavinguts a deposar les armes i a deixar la humanitat en pau. I que després d’aquest tercer déu ens fes el favor de retirar-se de l’escenari on es desenvolupa la tragèdia d’un inventor, l’home, esclavitzat per la seva pròpia creació, déu. El més probable, però, és que això no tingui remei i que les civilitzacions continuïn xocant les unes amb les altres”. Pàgina 168.

De comiats

La vida son etapes, i quan en comença una, un ha de ser conscient que també té data de termini. De vegades, la data apareix perquè un mateix necessita renovar-se, d'altres perquè la data figura en el límit que posa el contracte signat. Després de 4 anys treballant al Departament d'Educació com a responsable de l'Oficina de Comunicació i Premsa en el que considero que han estat els 4 anys més intensos professionalment i personal, aquesta és la carta de comiat que vaig adreçar a quasibé totes les persones (alguna em dec haver deixat, segur), que en un o altre moment, més o menys intensament, ha hagut de tractar amb mi per una o altra raó. 

Benvolguts i Benvolgudes,

Quan ara fa quatre anys el conseller d’educació recentment nomenat em va encarregar la tasca de dirigir l’oficina de comunicació i premsa, no m’hagués imaginat mai que hauríem arribat a fer tot el que hem fet. Algunes coses bé, unes altres molt bé, i unes altres no tant bé. Però això sí, moltes coses.

Quan ara fa quatre anys, vaig entrar coix (ròtula partida fruit d’un accident de moto) amb un traje que m’anava gran i un cabell que m’arribava a mitja esquena, el conseller va decidir de fer un acte heroic (i temerari) i contractar-me sense pràcticament saber res de mi.  Han passat quatre anys, els trajes ja no em van tant grans, vesteixo una mica més sport, el genoll el tinc recuperat (però no faig esport no fos cas que se’n ressentís) i els cabells estan ara en una mesura més racional des del punt de vista estètic.

Quan ara fa quatre anys vaig arribar em van dir que s’havia de fer una llei, desplegar la sisena hora i tantes altres coses... S’ha fet tot. Amb més o menys encert. Però tot, amb convicció i voluntat de millora.

Demà dimecres deixo aquest despatx de la Via Augusta 202-226 planta 5 secció A. Amb alguns i algunes hem tingut una relació més estreta, amb d’altres més bona, amb d’altres no tant bona. Demano excuses si és el teu cas. El meu propòsit ha estat sempre pensar en la tasca que feia perquè això de la responsabilitat i l’esforç és una convicció personal. I crec també que ho és pels milers i milers de mestres i professors/es que treballen en aquest país nostre.

El que és més important, però, és que marxo de la conselleria d’educació en el que, sense cap mena de dubte, considero l’experiència professional més enriquidora que mai hagi tingut. He treballat en un equip formidable. Deixeu-me fer una especial menció de la Carol, la Cristina i la Sandra (en ordre alfabètic perquè les tres són absolutament imprescindibles pel bon funcionament de l’oficina) i de la Isabel, l’Alan i la Bianca que també van passar per aquí deixant emprempta de la seva professionalitat. Però aquí hauria d’afegir a tot el gabinet del conseller des de la Laura al capdavant a totes i cadascuna de les persones que han format part del projecte. No puc estar-me’n d’agrair al conseller i als dos secretaris (Dolors i Francesc) tot allò que m’han descobert i ensenyat durant tot aquest temps.  

Podria dir que marxo amb tristesa. Però no és veritat. Marxo convençut de tot allò que he fet, convençut que ho podria haver fet millor i convençut que he encertat i m’he equivocat moltes vegades. Desitjo que aquell que vingui a treballar aquí tingui tota la sort del món i tot el vostre suport per fer que l’educació del país avanci de la millor manera possible. I sé que el seu propòsit serà aquest. Marxo amb un sac ple de moments que més enllà de la nostàlgia, em seran molt útils a la vida. Puc dir que al Departament d’Educació, he ampliat el meu aprenentatge.

Estaré sempre a la vostra disposició des de la responsabilitat que em pertoqui ocupar.

Moltes gràcies a tots i totes per tot, una abraçada i molta sort en qualsevol de les aventures que emprenguis. Segur que en algun lloc o altre ens acabarem trobant.

Xavier

Setmana del 15 al 21 de novembre: Enyorant Ernest Lluch, en contra del markèting dolent a la política

1. Ernest Lluch. El 21 de novembre de 2000 vaig decidir abandonar la ràdio a quarts de vuit del vespre per anar als cinemes Icària a veure l'última sessió d'una pel·lícula espanyola. "Historia de un beso" de José Luís Garci. 

A la sortida del cinema, vaig rebre dos missatges al mòbil i un avís de trucada. El missatge deia textualment: "Saps que ETA ha matat Ernest Lluch a Barcelona". Me l'enviava el Xavi, un amic meu també periodista. Immediatament vaig relacionar el missatge amb la trucada perduda de la ràdio. Amb la moto vaig anar directament a la ràdio. Aquell dia no vaig dormir. Va ser una de les nits professionals més frenètiques que recordo. Al matí, el president Pujol va convocar la premsa a la sala VIP de l'Aeroport del Prat. Finalment, a quarts de quatre de la tarda vaig arribar a casa.

Va ser llavors quan me'n vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. L'any 95 jo era un becari de la ràdio. Ernest Lluch, ja exministre i per tant, catedràtic universitari, col·laborava en el programa de Xavier Sardà. En Lluch passava per la redacció d'informatius. Un dia, veient-me enfrascat en la lectura d'un article - no recordo el tema - em va preguntar què n'opinava d'allò que llegia. Ell no em coneixia. Jo a ell de veure'l, escoltar-lo i del seu currículum. Em vaig quedar inicialment astorat de la pregunta perquè jo era molt jovenet i allà, aquell home, em preguntava a mi què n'opinava. Vaig dir-li. I ell no deixava de preguntar-me i repreguntar-me perquè i de posar en la conversa dades, arguments interrelacionats. A partir d'aquell dia, de tant en tant, quan Ernest Lluch passava per la ràdio teníem una conversa que sempre se'm feia curta. Vaig deixar aquella ràdio com a becari aquell estiu i no hi vaig tornar ja com a treballador fins a febrer del 99. Llavors ja el veia molt poc. 

El febrer de 2000, ETA em va prendre - i ens va prendre a tots - el seny, la paraula, l'argument, la discussió i la raó d'Ernest Lluch. 10 anys després continuo llegint-lo en els seus llibres, articles i conferències. És l'únic consol. Un llegat immens de qui no pretenia imposar la seva veritat sinó arribar a ella a través de l'obligació de pensar i raonar. 

És per això que no he pogut reprimir una certa emoció llegint l'article que Xavier Sardà li dedicava a El Periódico aquest diumenge passat i del qual en recomano la lectura.

2.- El record d'Ernest Lluch contrasta amb les sensacions que un té dos dies abans de les votacions a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un té el sentiment que en política ja no valen arguments. El markèting baratet s'ha apropiat de la política. No importa el què, sinó el qui i el com. Crec que hem assistit a la campanya electoral més covarda dels últims anys. Quan les raons de la campanya passen per si es fa un cara a cara, per veure qui omple el Palau Sant Jordi, o veure qui la diu més grossa és que hem confirmat, ja definitivament, que la política està "noriatzada". 

I malgrat això, aniré a votar. I ho faré perquè és l'única manera que em queda d'explicitar que la política no és dels polítics, sinó de la ciutadania en general. Jo votaré. I us demano que aneu a votar. I que ho feu sigui quina sigui la vostra opcio politica. Perquè la democràcia és justament això: la llibertat de pensar, elegir i decidir allò que un creu. 

Només espero que el 29N, sigui el dia en que les direccions de campanya s'adonin que tractar la ciutadania com ho han fet, genera més desafecció, que els experts o "spin doctors" que assessoren les direccions de les campanyes se'n vagin de vacances i amb una mica de sort es "prejubilin". 

Aniré a votar, sí. Amb la sensació que m'han ofès com a ciutadà, totes i cadascuna de les formacions polítiques que es presenten a les eleccions al Parlament. Unes més que d'altres, és cert. Però no deixaré que la mirada curta que uns i altres han mostrat durant aquest temps em robi l'única cosa que encara em queda: el meu vot i la meva llibertat.