Setmana del 15 al 21 de novembre: Enyorant Ernest Lluch, en contra del markèting dolent a la política

1. Ernest Lluch. El 21 de novembre de 2000 vaig decidir abandonar la ràdio a quarts de vuit del vespre per anar als cinemes Icària a veure l'última sessió d'una pel·lícula espanyola. "Historia de un beso" de José Luís Garci. 

A la sortida del cinema, vaig rebre dos missatges al mòbil i un avís de trucada. El missatge deia textualment: "Saps que ETA ha matat Ernest Lluch a Barcelona". Me l'enviava el Xavi, un amic meu també periodista. Immediatament vaig relacionar el missatge amb la trucada perduda de la ràdio. Amb la moto vaig anar directament a la ràdio. Aquell dia no vaig dormir. Va ser una de les nits professionals més frenètiques que recordo. Al matí, el president Pujol va convocar la premsa a la sala VIP de l'Aeroport del Prat. Finalment, a quarts de quatre de la tarda vaig arribar a casa.

Va ser llavors quan me'n vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. L'any 95 jo era un becari de la ràdio. Ernest Lluch, ja exministre i per tant, catedràtic universitari, col·laborava en el programa de Xavier Sardà. En Lluch passava per la redacció d'informatius. Un dia, veient-me enfrascat en la lectura d'un article - no recordo el tema - em va preguntar què n'opinava d'allò que llegia. Ell no em coneixia. Jo a ell de veure'l, escoltar-lo i del seu currículum. Em vaig quedar inicialment astorat de la pregunta perquè jo era molt jovenet i allà, aquell home, em preguntava a mi què n'opinava. Vaig dir-li. I ell no deixava de preguntar-me i repreguntar-me perquè i de posar en la conversa dades, arguments interrelacionats. A partir d'aquell dia, de tant en tant, quan Ernest Lluch passava per la ràdio teníem una conversa que sempre se'm feia curta. Vaig deixar aquella ràdio com a becari aquell estiu i no hi vaig tornar ja com a treballador fins a febrer del 99. Llavors ja el veia molt poc. 

El febrer de 2000, ETA em va prendre - i ens va prendre a tots - el seny, la paraula, l'argument, la discussió i la raó d'Ernest Lluch. 10 anys després continuo llegint-lo en els seus llibres, articles i conferències. És l'únic consol. Un llegat immens de qui no pretenia imposar la seva veritat sinó arribar a ella a través de l'obligació de pensar i raonar. 

És per això que no he pogut reprimir una certa emoció llegint l'article que Xavier Sardà li dedicava a El Periódico aquest diumenge passat i del qual en recomano la lectura.

2.- El record d'Ernest Lluch contrasta amb les sensacions que un té dos dies abans de les votacions a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un té el sentiment que en política ja no valen arguments. El markèting baratet s'ha apropiat de la política. No importa el què, sinó el qui i el com. Crec que hem assistit a la campanya electoral més covarda dels últims anys. Quan les raons de la campanya passen per si es fa un cara a cara, per veure qui omple el Palau Sant Jordi, o veure qui la diu més grossa és que hem confirmat, ja definitivament, que la política està "noriatzada". 

I malgrat això, aniré a votar. I ho faré perquè és l'única manera que em queda d'explicitar que la política no és dels polítics, sinó de la ciutadania en general. Jo votaré. I us demano que aneu a votar. I que ho feu sigui quina sigui la vostra opcio politica. Perquè la democràcia és justament això: la llibertat de pensar, elegir i decidir allò que un creu. 

Només espero que el 29N, sigui el dia en que les direccions de campanya s'adonin que tractar la ciutadania com ho han fet, genera més desafecció, que els experts o "spin doctors" que assessoren les direccions de les campanyes se'n vagin de vacances i amb una mica de sort es "prejubilin". 

Aniré a votar, sí. Amb la sensació que m'han ofès com a ciutadà, totes i cadascuna de les formacions polítiques que es presenten a les eleccions al Parlament. Unes més que d'altres, és cert. Però no deixaré que la mirada curta que uns i altres han mostrat durant aquest temps em robi l'única cosa que encara em queda: el meu vot i la meva llibertat.

Del 25 d'octubre a l'1 de novembre: Madrid, Obama, el Sant Pare i l'Ara

Intro: Em prenc la llicència de fer trampa. Hi ha trampa perquè avui és dijous i per tant porto 4 dies de retard. Serà que em faig gran. Diumenge en va caure un altre. Com més gran em faig, més jove em trobo. (La iaia va morir ja fa uns anys).

1.-  El cap de setmana vaig anar a Madrid. M'agrada Madrid per passar-hi uns dies. Cada cop que hi vaig i en el cas que no sigui un anar i venir tinc una mania. Anar al Reina Sofia a contemplar una estona el Guernika. Em dóna la impressió que cada vegada hi veig algun detall més que m'havia passat desapercebut. Una expressió que no havia copsat , un detall del cavall o del toro que no havia atinat a veure...

 

Aquest cop però, també vaig anar a El Prado on Goya i Velázquez però també Ribera, Murillo o El Greco em van tornar a captivar. La visita cultural es va completar amb una visita a la Fundació Thyssen amb una exposició de fotografia del peruà Mario Testino, dedicat fonamentalment al món de la moda.

De Madrid tinc dues passions gastronòmiques (bàsicament perquè no em dedico a investigar més perquè deuen haver-hi centenars de propostes interessants). El cocido madrileño de la Taberna La Bola i els ous estrellats d'Almendro 13.

2.- Els republicans han guanyat les legislatives als Estats Units obtenint la majoria a la cambra de representants però no al Senat, i han guanyat alguns governadors més als Estats. Obama reconeix que li han donat una pallissa.

No em puc imaginar un polític d'aquí dient això per més que la reacció d'Obama de reconèixer la derrota aclaparadora tingui alguna cosa d'impostura. Per aquells que auguren una victòria republicana a les eleccions dels 2012 cal recordar que els resultats de les eleccions mid-term acostumen a generar vot de càstig contra el president i que a les presidencials següents acostuma a revalidar victòria. D'ençà que jo en tinc consciència només Jimmy Carter i George H.W. Bush (el pare) no han revalidat.

Sigui com sigui, l'onada de la ultra-dreta representada pel Tea Party ha fet que aconseguissin representació a Washington. I això sí que és una molt mala notícia. 

3.- Aquests dies tinc la sensació de barrejar realitat i ficció. Per una banda estic veient la segona temporada d'una série fantàstica: Los Tudor. I per l'altre veig les notícies del Sant Pare i la seva visita a Barcelona. En el benentès que no aniré a veure'l ni a rebre'l he de dir que tinc un profund respecte per la fè de les persones, sigui aquesta quina sigui. 

Dic que tinc aquesta sensació de realitat i ficció perquè tal i com s'explica la visita em recorda a algunes de les escenes dels Tudor amb Enric VIII mantenint un pols amb el Sant Pare de l'època perquè volia divorciar-se de Caterina d'Aragó argumentant que el matrimoni no s'havia consumat i com el Sant Pare maniobra amb diferents potències de l'època - l'imperi espanyol o el Regne Francès - per aillar Enric VIII. 

Ara, el Sant Pare arriba aquí però el president del Govern no va a rebre'l i això alguns ho interpreten com una afronta d'un govern que ha fet lleis - avortament, matrimonis homosexuals - que van en contra del què pensen els catòlics - tot recordant que cap d'aquestes lleis prohibeix res als catòlics i en canvi dóna drets a a qui no pensa com ells i volen ser governats en base a criteris no religiosos. 

A uns i altres, expresso el meu respecte. Perquè efectivament jo no espero el Sant Pare, però sé que hi ha molta gent que sí i no puc més que entendre que ho vulguin. Al respecte recomano fervorosament una conferència de Claudio Magris. L'escriptor de Trieste va deixar escrit a "Les fronteres del diàleg" que la tolerància és molt fàcil defensar-la però molt difícil practicar-la en aquesta societat caracteritzada per la poca generositat que els individus estan disposats a aportar.

3.- Avishai Cohen és un dels meus músics preferits. Me'l va descobrir una bona amiga amb una cançó. Em va portar a un concert i aquell mateix dia em vaig comprar tots els seus discos.

4.- El 28 de novembre naixerà un nou diari a Catalunya. Es diu Ara. Val a dir que celebro la notícia perquè un nou mitjà de comunicació sempre és una bona notícia. Diuen que volen ser transparents i m'ho crec. Ja han explicat que han rebut una subvenció del Govern de la Generalitat de prop d'1 milió d'euros. I que diferents accionistes particulars han posat diners de la seva butxaca. 

Sobta de tota manera que entre els accionistes que presentin com a particulars quedi en lletra petita que la seva col·laboració és en nom d'institucions o grups empresarials que es nodreixen a la seva volta de subvencions del Govern de la Generalitat. És a dir que el diari compta amb una participació d'una subvenció directa per un mitjà que encara no existeix i subvencions indirectes a través de grups o entitats que reben. 

La transparència màxima seria saber del 100 per cent de capital injectat quan ha aportat cadascú i si ho ha fet a títol particular o ho ha fet a través d'entitat, grup o empresa subvencionat. Perquè sinó dóna la impressió que així tothom monta una empresa, oi? I no val a dir que a mi m'han donat el mateix que en el seu moment li van donar a un altre mitjà o coses per l'estil. Perquè els diners poden venir d'on siguin però si es vol lluir transparència, que aquesta ho sigui del tot, no la que convé. Dit això; desitjo molta sort a l'aventura periodística i naturalment el bloc està a disposició dels aclariments de qui convingui. 

5.- Molts projectes per endavant. Entre ells una mudança que em portarà a un nou habitatge. Tinc tanta il·lusió com mandra em fa el procés d'empaquetat i trasllat.

Fins la setmana que ve