El vi

Fa temps que tinc abandonat aquest racó de món digital. També és cert que allò que vaig escrivint ho vaig guardant. Com el vi, perquè reposi i d'aquesta manera, treure-ho del calaix i veure exactament si s'ha picat o encara té un punt d'aprofitable. 

Avui, com una mena de test, transcric a sota un paper que vaig escriure sense cap pretensió fa aproximadament un mes, abans del congrés del PSC. No he tocat ni una coma del que vaig escriure llavors. 

Només perquè ho sabeu, els comentaris d'aquest web es moderen. És a dir, que abans de publicar-se els veig jo. No per censurar, sinó, perquè un bon dia, i davant la inactivitat de l'espai, va començar a inundar-se d'intrusions en format spam. Si feu un comentari, el publicaré sempre, m'agradi o no, i sempre que no us dediqueu a insultar. Per això ja teniu els mitjans digitals que us permeten dir allò que vulgueu sense cap mena de criteri. En fi, allà va:

UN CONGRÉS DE MARCA

La teoria i pràctica bàsica del branding sosté que les marques comercials sustenten la seva imatge en la missió, visió i valors que projecten. Quan els exposem a través dels intruments de difusió com la publicitat, a partir del tractament previ de disseny i accions de comunicació experimentem una reacció positiva o negativa davant el producte que ens mostren. L'impacte publicitari persegueix trasbalsar-nos en positiu a fi i efecte d'identificar-nos amb la marca. A través de la identificació estarem més a prop d'adquirir el producte. S'haurà completat el procés iniciat amb la definició de la visió, la missió i els valors. El problema arriba si en el resultat final del procés la reacció no és ni tan sols negativa sinó neutre. La marca és invisible.

Aquest desembre el PSC celebra un congrés de marca. Els votants, simpatitzants i electors en general estaran pendents del resultat del congrés pel que fa al nou missatge que necessàriament ha de vestir la socialdemocràcia del segle XXI i qui representarà aquest nou missatge. Els últims anys el PSC ha fet una mala política de branding. La marca PSC s'ha vist afectada per elements exògens i endògens que han trastocat la seva capacitat de transmetre un missatge creible i coherent amb els valors que la representen.

Com a factors exògens, la crisi econòmica d'abast mundial ha arribat mentre els socialistes governaven a la majoria d'institucions. A totes elles, cal recordar-ho perquè ningú no sembla destacar-ho mai, que ho feia amb la feblesa de qui no disposa de majoria suficient per aplicar el seu programa.

Factors endògens són les seves reaccions a la mateixa crisi o a les qüestions denominades nacionals. Reaccions que la majoria d'electors que en algun moment van donar suport als socialistes catalans no van entendre. La resposta del PSC ha estat aquella tan manida de no haver-se sabut explicar. La realitat però és que la distorsió entre l'acció (el que es feia) i el missatge (el que es deia) causava més d'un embolic a qualsevol votant potencial.

Els experts en comunicació política, alguns d'ells prou experimentats com Xavier Roig, sostenen que els instruments han substituit el principal en qualsevol campanya: el missatge. Si el missatge viu en el marc (frame) d'un relat emocional coherent, serà molt fàcil elegir els instruments perquè la identificació de l'elector vindrà derivada de la seva vivència personal del relat. En aquest sentit, el PSC desorientat per la crisi econòmica, desbordat pels seus socis al govern i atrapat en la contradicció històrica del seu acord amb el socialisme espanyol va dissenyar missatges que no provocaven aquesta identificació. Ans al contrari. L'estudi de mercat de les inquietuds que preocupaven la ciutadania tampoc va resultar reeixit. conseqüència: el missatge era confús, contradictori, i sovint paradoxal, dient que es volia una cosa mentre se n'estava fent una altra. Imaginem que Apple, marca que tothom identifica amb disseny i innovació presentés com a nou dispositiu un Macintosh dels 80 i sostingués que és l'última generació de computadores. l'astorament general enfonsaria el prestigi de la marca.

El PSC afronta doncs un congrés de marca. Necessita fer tot el procés de branding 1. Renovar la missió, la visió i els valors que identifiquen la marca socialista combinant-la amb la seva adequació a la situació econòmica i política que ens ha tocat viure. 2. Elegir la persona que millor representi aquesta renovació. 3. Casar aquest nou missatge amb les actuacions que faci a partir d'ara. 4. Posar en marxa els instruments que permetin enviar el missatge clar i definit.

Començar el procés sense haver definit la nova missió, visió i valors del partit com s'ha vingut fent fins ara només pot deteriorar encara més la qualitat de la marca. En mans dels delegat i delegades del congrés resta l'encert d'iniciar correctament una política de branding que regeneri totalment la marca PSC castigada per no adaptar-se a les necessitats que reclama la ciutadania.

Tornant a l'exemple Apple: va estar a punt d'ensorrar-se els anys 80. Aquest 2011 ha estat la marca més valorada en borsa durant un dia i sempre es mou en els primers cinc llocs. Está allà, diuen els qui en són fans, perquè mira endavant assumint riscos preguntant-se de quina manera pot fer la vida més fàcil als seus usuaris, i parant atenció dissimuladament al que fan els seus competidors sense que això els desvïi del caràcter de marca.

Setmana del 15 al 21 de novembre: Enyorant Ernest Lluch, en contra del markèting dolent a la política

1. Ernest Lluch. El 21 de novembre de 2000 vaig decidir abandonar la ràdio a quarts de vuit del vespre per anar als cinemes Icària a veure l'última sessió d'una pel·lícula espanyola. "Historia de un beso" de José Luís Garci. 

A la sortida del cinema, vaig rebre dos missatges al mòbil i un avís de trucada. El missatge deia textualment: "Saps que ETA ha matat Ernest Lluch a Barcelona". Me l'enviava el Xavi, un amic meu també periodista. Immediatament vaig relacionar el missatge amb la trucada perduda de la ràdio. Amb la moto vaig anar directament a la ràdio. Aquell dia no vaig dormir. Va ser una de les nits professionals més frenètiques que recordo. Al matí, el president Pujol va convocar la premsa a la sala VIP de l'Aeroport del Prat. Finalment, a quarts de quatre de la tarda vaig arribar a casa.

Va ser llavors quan me'n vaig adonar de la magnitud de la tragèdia. L'any 95 jo era un becari de la ràdio. Ernest Lluch, ja exministre i per tant, catedràtic universitari, col·laborava en el programa de Xavier Sardà. En Lluch passava per la redacció d'informatius. Un dia, veient-me enfrascat en la lectura d'un article - no recordo el tema - em va preguntar què n'opinava d'allò que llegia. Ell no em coneixia. Jo a ell de veure'l, escoltar-lo i del seu currículum. Em vaig quedar inicialment astorat de la pregunta perquè jo era molt jovenet i allà, aquell home, em preguntava a mi què n'opinava. Vaig dir-li. I ell no deixava de preguntar-me i repreguntar-me perquè i de posar en la conversa dades, arguments interrelacionats. A partir d'aquell dia, de tant en tant, quan Ernest Lluch passava per la ràdio teníem una conversa que sempre se'm feia curta. Vaig deixar aquella ràdio com a becari aquell estiu i no hi vaig tornar ja com a treballador fins a febrer del 99. Llavors ja el veia molt poc. 

El febrer de 2000, ETA em va prendre - i ens va prendre a tots - el seny, la paraula, l'argument, la discussió i la raó d'Ernest Lluch. 10 anys després continuo llegint-lo en els seus llibres, articles i conferències. És l'únic consol. Un llegat immens de qui no pretenia imposar la seva veritat sinó arribar a ella a través de l'obligació de pensar i raonar. 

És per això que no he pogut reprimir una certa emoció llegint l'article que Xavier Sardà li dedicava a El Periódico aquest diumenge passat i del qual en recomano la lectura.

2.- El record d'Ernest Lluch contrasta amb les sensacions que un té dos dies abans de les votacions a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un té el sentiment que en política ja no valen arguments. El markèting baratet s'ha apropiat de la política. No importa el què, sinó el qui i el com. Crec que hem assistit a la campanya electoral més covarda dels últims anys. Quan les raons de la campanya passen per si es fa un cara a cara, per veure qui omple el Palau Sant Jordi, o veure qui la diu més grossa és que hem confirmat, ja definitivament, que la política està "noriatzada". 

I malgrat això, aniré a votar. I ho faré perquè és l'única manera que em queda d'explicitar que la política no és dels polítics, sinó de la ciutadania en general. Jo votaré. I us demano que aneu a votar. I que ho feu sigui quina sigui la vostra opcio politica. Perquè la democràcia és justament això: la llibertat de pensar, elegir i decidir allò que un creu. 

Només espero que el 29N, sigui el dia en que les direccions de campanya s'adonin que tractar la ciutadania com ho han fet, genera més desafecció, que els experts o "spin doctors" que assessoren les direccions de les campanyes se'n vagin de vacances i amb una mica de sort es "prejubilin". 

Aniré a votar, sí. Amb la sensació que m'han ofès com a ciutadà, totes i cadascuna de les formacions polítiques que es presenten a les eleccions al Parlament. Unes més que d'altres, és cert. Però no deixaré que la mirada curta que uns i altres han mostrat durant aquest temps em robi l'única cosa que encara em queda: el meu vot i la meva llibertat.