El vi

Fa temps que tinc abandonat aquest racó de món digital. També és cert que allò que vaig escrivint ho vaig guardant. Com el vi, perquè reposi i d'aquesta manera, treure-ho del calaix i veure exactament si s'ha picat o encara té un punt d'aprofitable. 

Avui, com una mena de test, transcric a sota un paper que vaig escriure sense cap pretensió fa aproximadament un mes, abans del congrés del PSC. No he tocat ni una coma del que vaig escriure llavors. 

Només perquè ho sabeu, els comentaris d'aquest web es moderen. És a dir, que abans de publicar-se els veig jo. No per censurar, sinó, perquè un bon dia, i davant la inactivitat de l'espai, va començar a inundar-se d'intrusions en format spam. Si feu un comentari, el publicaré sempre, m'agradi o no, i sempre que no us dediqueu a insultar. Per això ja teniu els mitjans digitals que us permeten dir allò que vulgueu sense cap mena de criteri. En fi, allà va:

UN CONGRÉS DE MARCA

La teoria i pràctica bàsica del branding sosté que les marques comercials sustenten la seva imatge en la missió, visió i valors que projecten. Quan els exposem a través dels intruments de difusió com la publicitat, a partir del tractament previ de disseny i accions de comunicació experimentem una reacció positiva o negativa davant el producte que ens mostren. L'impacte publicitari persegueix trasbalsar-nos en positiu a fi i efecte d'identificar-nos amb la marca. A través de la identificació estarem més a prop d'adquirir el producte. S'haurà completat el procés iniciat amb la definició de la visió, la missió i els valors. El problema arriba si en el resultat final del procés la reacció no és ni tan sols negativa sinó neutre. La marca és invisible.

Aquest desembre el PSC celebra un congrés de marca. Els votants, simpatitzants i electors en general estaran pendents del resultat del congrés pel que fa al nou missatge que necessàriament ha de vestir la socialdemocràcia del segle XXI i qui representarà aquest nou missatge. Els últims anys el PSC ha fet una mala política de branding. La marca PSC s'ha vist afectada per elements exògens i endògens que han trastocat la seva capacitat de transmetre un missatge creible i coherent amb els valors que la representen.

Com a factors exògens, la crisi econòmica d'abast mundial ha arribat mentre els socialistes governaven a la majoria d'institucions. A totes elles, cal recordar-ho perquè ningú no sembla destacar-ho mai, que ho feia amb la feblesa de qui no disposa de majoria suficient per aplicar el seu programa.

Factors endògens són les seves reaccions a la mateixa crisi o a les qüestions denominades nacionals. Reaccions que la majoria d'electors que en algun moment van donar suport als socialistes catalans no van entendre. La resposta del PSC ha estat aquella tan manida de no haver-se sabut explicar. La realitat però és que la distorsió entre l'acció (el que es feia) i el missatge (el que es deia) causava més d'un embolic a qualsevol votant potencial.

Els experts en comunicació política, alguns d'ells prou experimentats com Xavier Roig, sostenen que els instruments han substituit el principal en qualsevol campanya: el missatge. Si el missatge viu en el marc (frame) d'un relat emocional coherent, serà molt fàcil elegir els instruments perquè la identificació de l'elector vindrà derivada de la seva vivència personal del relat. En aquest sentit, el PSC desorientat per la crisi econòmica, desbordat pels seus socis al govern i atrapat en la contradicció històrica del seu acord amb el socialisme espanyol va dissenyar missatges que no provocaven aquesta identificació. Ans al contrari. L'estudi de mercat de les inquietuds que preocupaven la ciutadania tampoc va resultar reeixit. conseqüència: el missatge era confús, contradictori, i sovint paradoxal, dient que es volia una cosa mentre se n'estava fent una altra. Imaginem que Apple, marca que tothom identifica amb disseny i innovació presentés com a nou dispositiu un Macintosh dels 80 i sostingués que és l'última generació de computadores. l'astorament general enfonsaria el prestigi de la marca.

El PSC afronta doncs un congrés de marca. Necessita fer tot el procés de branding 1. Renovar la missió, la visió i els valors que identifiquen la marca socialista combinant-la amb la seva adequació a la situació econòmica i política que ens ha tocat viure. 2. Elegir la persona que millor representi aquesta renovació. 3. Casar aquest nou missatge amb les actuacions que faci a partir d'ara. 4. Posar en marxa els instruments que permetin enviar el missatge clar i definit.

Començar el procés sense haver definit la nova missió, visió i valors del partit com s'ha vingut fent fins ara només pot deteriorar encara més la qualitat de la marca. En mans dels delegat i delegades del congrés resta l'encert d'iniciar correctament una política de branding que regeneri totalment la marca PSC castigada per no adaptar-se a les necessitats que reclama la ciutadania.

Tornant a l'exemple Apple: va estar a punt d'ensorrar-se els anys 80. Aquest 2011 ha estat la marca més valorada en borsa durant un dia i sempre es mou en els primers cinc llocs. Está allà, diuen els qui en són fans, perquè mira endavant assumint riscos preguntant-se de quina manera pot fer la vida més fàcil als seus usuaris, i parant atenció dissimuladament al que fan els seus competidors sense que això els desvïi del caràcter de marca.

Congrés des de baix

Després dels resultats de diumenge, via twitter, ha nascut la iniciativa #congresdesdebaix. També la podeu trobar a facebook. A molta de la gent no la conec, a d'altres sí, i a alguns altres els conec d'oides. (També hi ha alguns que ja se sap qui són i només volen parlar de la conveniència de debatre en públic en compte de fer-ho a l'agrupació, nucli sacrosant de l'estructura de partits de la qual tothom en rebutja la modalitat).

Aquest matí he demanat que comencéssim a fer debat i propostes en comptes de discutir si és o no és un bon sistema. Perquè al final importa el què i no tant el com. L'admirat @donaire havia fet ja les seves propostes en el seu bloc De bat a bat. Jo no les havia mirat abans de fer les meves. Amb els matisos corresponents (faltaria més!), hi estic fonamentalment d'acord. Les meves, tant discutibles com totes, són aquestes:

Propostes.

1. Un PSC propositiu, que no es defineixi per negació dels altres.

I si comencem a parlar de nosaltres. Us imagineu que les declaracions del PSC comencessin totes dient: nosaltres/El PSC/Jo, com a dirigent socialista...opino que .... en comptes de començar-les totes amb "CiU" o "El PP" o "els independentistes" són la bitxa ... Ho confesso: a mi la dreta no m'agrada, la independència no és la meva opció prioritària ... però d'aquí a fer-me por...hi un bon camí. I si expliquem què volem, què pensem, que desitgem des de l'esquerra? Us ho imagineu?

2. Congres també des de fora per impulsar una politica oberta i amplia. Prou de politiques de parroquia.

Em sembla que hi ha molta gent que votaria el PSC. El PSC que proposa, que vol i dol, que aspira, que planteja, que arrisca, que escolta ... però ara per ara no tenim més que un PSC conservador que només vol el vot dels "seus", que mica en mica es fa petit, i que només es planteja els debats des del punt de vista de si farà mal (molt o poc) a la militància. Estem allunyats del debat social.

3. Afegir a la igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat, l'eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públic.

Igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat perquè són l'emblema de l'esquerra. Eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públics perquè, perdoneu la gosadia, més no vol dir millor. Vol dir més: i prou. Millor significa eficient. Significa que hem de tenir en compte quina és la millor manera d'administrar els serveis públics perquè arribin al màxim número de gent.

4. La mateixa exigència de responsabilitat i compromís per a partits i per a entitats financeres.

La meva opinió sobre les acampades d'aquests dies és que han estat poc útils a curt termini. Ho poden ser a mig i llarg termini si aconseguim instal·lar la imatge que hi ha una indignació amb el sistema democràtic (més concretament amb les persones que governen el sistema democràtic) per no haver fet front al sistema econòmic. Cal doncs reformar el sistema democràtic per fer-lo més fort i amb capacitat de retre comptes (llei electoral?, llei territorial per evitar dispersió de competències entre ajuntaments, consells comarcals, diputacions, vegueries, Govern de la Generalitat?), i reformar el sistema financer per tenir-lo controlat. 

5. Casar actitud i discursos. Casar "fets i paraules" en assumptes socials i nacionals. Explicar en comptes de justificar.

Si fem propostes és perquè sabem que volem i que oferim. Mentre ens justifiquem per allò que fem, per les contradiccions sobre polítiques socials i nacionals amb votacions estranyes que molts no entenen i que justifiquem en base a l'actitud d'altres partits, la ciutadania - i molts socialistes -, no entenen quina és la posició.

Afegeixo aquí algunes qüestions purament instrumentals:

a- Jubilacions

Alguns diuen que les cares noves no fan res. D'acord, però ajuden. No es pot entendre un congrés on la gent arribi i elegeixi una executiva on les cares visibles siguin les que hi són des de fa deu, vint i en alguns casos, trenta anys. I que et diguin que és la veu de l'agrupació, i que a l'agrupació s'elegeixen delegats que voten esmenes lliurement. Esmenes sobre documents tancats, agrupacions aillades sense xarxa entre elles, tot controlat fins el més mínim detall.

b- Afiliacions: un amic meu explica que el Betis va obtenir la quota de socis més alta l'última vegada que va baixar a segona divisió. Cal que la gent vingui al PSC perquè la gent dirigeixi el PSC.

Continuem debatent i actuant. Fa molta falta.