Congrés des de baix

Després dels resultats de diumenge, via twitter, ha nascut la iniciativa #congresdesdebaix. També la podeu trobar a facebook. A molta de la gent no la conec, a d'altres sí, i a alguns altres els conec d'oides. (També hi ha alguns que ja se sap qui són i només volen parlar de la conveniència de debatre en públic en compte de fer-ho a l'agrupació, nucli sacrosant de l'estructura de partits de la qual tothom en rebutja la modalitat).

Aquest matí he demanat que comencéssim a fer debat i propostes en comptes de discutir si és o no és un bon sistema. Perquè al final importa el què i no tant el com. L'admirat @donaire havia fet ja les seves propostes en el seu bloc De bat a bat. Jo no les havia mirat abans de fer les meves. Amb els matisos corresponents (faltaria més!), hi estic fonamentalment d'acord. Les meves, tant discutibles com totes, són aquestes:

Propostes.

1. Un PSC propositiu, que no es defineixi per negació dels altres.

I si comencem a parlar de nosaltres. Us imagineu que les declaracions del PSC comencessin totes dient: nosaltres/El PSC/Jo, com a dirigent socialista...opino que .... en comptes de començar-les totes amb "CiU" o "El PP" o "els independentistes" són la bitxa ... Ho confesso: a mi la dreta no m'agrada, la independència no és la meva opció prioritària ... però d'aquí a fer-me por...hi un bon camí. I si expliquem què volem, què pensem, que desitgem des de l'esquerra? Us ho imagineu?

2. Congres també des de fora per impulsar una politica oberta i amplia. Prou de politiques de parroquia.

Em sembla que hi ha molta gent que votaria el PSC. El PSC que proposa, que vol i dol, que aspira, que planteja, que arrisca, que escolta ... però ara per ara no tenim més que un PSC conservador que només vol el vot dels "seus", que mica en mica es fa petit, i que només es planteja els debats des del punt de vista de si farà mal (molt o poc) a la militància. Estem allunyats del debat social.

3. Afegir a la igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat, l'eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públic.

Igualtat d'oportunitats, solidaritat i llibertat perquè són l'emblema de l'esquerra. Eficiència i responsabilitat en l'administració dels serveis públics perquè, perdoneu la gosadia, més no vol dir millor. Vol dir més: i prou. Millor significa eficient. Significa que hem de tenir en compte quina és la millor manera d'administrar els serveis públics perquè arribin al màxim número de gent.

4. La mateixa exigència de responsabilitat i compromís per a partits i per a entitats financeres.

La meva opinió sobre les acampades d'aquests dies és que han estat poc útils a curt termini. Ho poden ser a mig i llarg termini si aconseguim instal·lar la imatge que hi ha una indignació amb el sistema democràtic (més concretament amb les persones que governen el sistema democràtic) per no haver fet front al sistema econòmic. Cal doncs reformar el sistema democràtic per fer-lo més fort i amb capacitat de retre comptes (llei electoral?, llei territorial per evitar dispersió de competències entre ajuntaments, consells comarcals, diputacions, vegueries, Govern de la Generalitat?), i reformar el sistema financer per tenir-lo controlat. 

5. Casar actitud i discursos. Casar "fets i paraules" en assumptes socials i nacionals. Explicar en comptes de justificar.

Si fem propostes és perquè sabem que volem i que oferim. Mentre ens justifiquem per allò que fem, per les contradiccions sobre polítiques socials i nacionals amb votacions estranyes que molts no entenen i que justifiquem en base a l'actitud d'altres partits, la ciutadania - i molts socialistes -, no entenen quina és la posició.

Afegeixo aquí algunes qüestions purament instrumentals:

a- Jubilacions

Alguns diuen que les cares noves no fan res. D'acord, però ajuden. No es pot entendre un congrés on la gent arribi i elegeixi una executiva on les cares visibles siguin les que hi són des de fa deu, vint i en alguns casos, trenta anys. I que et diguin que és la veu de l'agrupació, i que a l'agrupació s'elegeixen delegats que voten esmenes lliurement. Esmenes sobre documents tancats, agrupacions aillades sense xarxa entre elles, tot controlat fins el més mínim detall.

b- Afiliacions: un amic meu explica que el Betis va obtenir la quota de socis més alta l'última vegada que va baixar a segona divisió. Cal que la gent vingui al PSC perquè la gent dirigeixi el PSC.

Continuem debatent i actuant. Fa molta falta.

Ordre Establert: Ordre Mundial-Ordre Personal

Torno a tenir poques ganes d'escriure. Suposo que un escriu quan té alguna cosa a dir. I jo no és que en tingui cap a dir. Simplement. En tinc tantes que cada una s'entortolliga amb la del costat i acaba convertint-se en un poti-poti poca-solta, i que en comptes de clarificar cap objectiu, l'única cosa que provoca és posar pedres en el camí de les resolucions. He rebut alguna altra esbroncada en forma de comentari en aquest mateix blog perquè aquest és un blog mort/estàtic/inactiu. Segons els últims estudis, només l'1.5 % dels blogs s'actualitzen cada setmana. Alguns dels 750 milions de blogs existents i que podeu trobar a la xarxa. L'estadística però és estadística. La realitat és que fa temps que no escric. Podria al·legar en la meva defensa, més enlla de l'estadística, la mandra. Però he fet un repàs i resulta que la mandra és una excusa utilitzada ja en aquest mateix blog. O sigui que no val. He de ser imaginatiu. Va, imagina, Xavier, imagina, tu pots ...

Però és que imagino massa! I d'un tema passo a un altre i torna a produir-se un creuament de camins mentals que no deixen passar res més enllà d'una nebulosa que deixa entreveure paraules perdudes. Tot va tant de pressa! I jo vull parar una estona. Posar el fre i dir: va, escriuré sobre ... i treuré conclusions. Les que siguin. Però que siguin, sinó conclusions, almenys camins de reflexió oberts per poder treure'n alguna indicació de resolució.

Pero el problema persisteix. Sobre què? I si m'he cansat de dir bajanades? O d'explicar les coses simples que m'omplen el temps i les ganes? I si resulta que vull que aquest blog faci anàlisi política? O filosòfica? O Educativa? O que sigui una guia d'oci? Un compendi d'històries pujades de to? Sí, això últim elevaria sense cap mena de dubte el número de visites. Però la fama no m'interessa.

El meu dubte és: de què parlo? Si tot està escrit. I allò que no estava escrit, Shakespeare ho va acabar d'escriure. (Anglès Egoista! podries haver deixat alguna cosa sobre la qual escriure, oi?) Ja ho tinc, parlaré de literatura! Literatura comparada. Compararé l'Ulisses de Joyce amb l'Ulisses d'Homer. Cada dia un capítol. I a més ho lligaré tot plegat com si es tractés d'una maionesa amb Ulisses XXXI, aquella série de dibuixos animats que situava l'Odissea al quart mileni de la nostra era. No m'interessa la fama. Però tampoc m'interessa escriuré perquè ningú no ho llegeixi.

I és clar! Aquest és el tema principal de tot. Per què escric? Per què escrivim? Segur que cadascú ho fa per diferents motius: necessitat, gust, ego, cap altra cosa a fer ... però clar, quan et poses a escriure has d'escriure sobre alguna cosa. O sigui que torno a està com al principi. Sobre què? I si aconsegueixo parar la centrifugadora del meu cervell, el tema o preocupació que s'aturi davant del processador de pensaments i de reflexions, serà l'adequat i del qual em vingui de gust parlar-ne?

Algú m'ajuda si us plau? Alguna idea? I si escrivís a petició? Vosaltres em demaneu un tema, jo reflexiono, aporto dades, en busco i faig com una mena de consultori? (Ep! Pels més joves no val que us faci els deures).

Ordre. He de posar ordre. Quan era petit odiava aquesta paraula. Però és ben cert que sense ordre, resulta difícil avançar.