Del 20 al 26 de setembre

1.- La ponència presentada al congrés del Col·legi Oficial d'enginyers tècnics de telecomunicacions de Catalunya ha estat prou ben valorada per qui l'ha llegit. Guanya suports la teoria que cal (re)plantejar-se el model de negoci dels mitjans de comunicació via web.

2.- Dimecres al matí vaig viure un incident desagradable que podria culminar amb una carta al director a alguns diaris i que posa de manifest que hi ha energúmens que corren pel món amb total impunitat. La podeu llegir aquí. Estic a l'espera que em donin una resposta per decidir si l'envio als diaris.

3.- Afortunadament el món té persones meravelloses. Dijous vaig estar de visita a la Noguera (Artesa de Segre), Segrià (Alfarràs) i l'Urgell (Tàrrega). Vaig acompanyar el meu cap a la inauguració de 3 dels 400 centres educatius construits durant aquest mandat. Crec que l'allunyament del despatx, les converses amb els mestres i professors en primera línia demostren - com la vida real - que cada persona és un món. Imagineu doncs quants móns diferents hi ha en una escola. A l'hora de dinar ens van atendre els treballadors de l'Associació Alba de Tàrrega. Us recomano una visita al web perquè veieu la feina que fan.

4.- Dimecres: Conversa política que va començar a les 8 del vespre i que va acabar a la una de la matinada amb gent de diferents professions però interessats en parlar del futur del país, de Barcelona i de la política com a concepte. Moments d'acords i desacords que han de conduir a una o altra banda algun dia.

5.- Últim ple del Parlament d'aquesta legislatura. Última sessió de control. Quan en el futbol el partit és avorrit es diu que els dos equips es tenen molt de respecte. Al Parlament passa el mateix...però justament pel contrari.

6.- Festes de la Mercè: Ahir a la nit concert homenatge a Gato Pérez a la Plaça Sant Jaume - amb més gent que en les celebracions del Barça -. Avui a les 19h (demà també a la mateixa hora), espectacle de dansa tradicional i contemporània a la cascada del Parc de la Ciutadella on aniré a fer un reportatge fotogràfic. Segell de qualitat: mon germà,Montse Colomé i Carles Santos. Demà al migdia, tastet de vins al Moll de la Fusta i "Lost&Found" al Parc de Mar. 

7.- Escoltat a una persona amb estudis superiors: "Els nens perdran la vista perquè estar-se tantes hores a l'aula mirant la pantalla de l'ordinador els fa malbé els ulls". Com tothom sap quan feien servir llibres de text, es passaven les 5 hores lectives i l'hora complementària sense aixecar el cap de llibre, sense mirar el professor i sense parlar. Només llegien el llibre i prou.

Fins la setmana vinent.

A veure si m'animo...

El Col·legi Oficial d'Enginyers tècnics de telecomunicacions de Catalunya (Coettc) m'ha convidat a participar en una de les taules de la 9a diada de telecomunicacions sobre el periodisme digital.

Aquí trobareu la ponència que he presentat i que publicaran properament en el web. Sense ànims de pontificar i com a simple observador i professional del sector, exposo la meva visió de l'ofici de periodista, els entorns digitals, les relacions consumidor/usuari amb els productors/creadors d'informació, i altres qüestions com el fet de si el futur model de negoci del periodisme digital passa pel pagament o exclusivament per la publicitat.

Amb aquesta entrada miro d'encetar una tercera etapa d'aquest bloc per veure si d'una vegada per totes li dóno continuïtat.

Vacances

I si les vacances són un bon moment per tornar a provar-ho? Ja ho vaig escriure en una entrada anterior que això demana ordre, imaginació i disciplina.

Canvi? De campanya sí, de política ... ara ho veurem

Obama ha guanyat. Molta il·lusió, molta retòrica, molt discurs ben trabat, molta esperança i molt canvi. Però mireu, què voleu que us digui: més enllà d'acostar els joves a la política, més enllà de la utilització del llenguatge digital, més enllà de l'ús de facebook, twitter, webs, video-clips fantàstics que han renovat la manera de dirigir-se a la gent per contagiar ara toca traduir això en política i en gestió. I aquesta, en realitat és la meva "hope". Que tot allò viscut a la campanya que ha durat un any i mig (jo n'he acabat una mica tip, de veritat), es transformi ara en decisions apassionants. Obama ho té ara més difícil: perquè el llistó està molt alt, la frustració pot ser encara pitjor i com diu el filòsof: més dura serà la caiguda. Això sí, confiança en una nova manera de fer tota.

Us deixo amb un vídeo-entrevista (en anglès) amb Colin Powell -exsecretari d'estat amb Bush jr - i que va dir a la campanya que votaria per Obama. L'entrevista a la CNN me l'ha fet arribar la Cristina. Parla de tot això que dic i acaba dient que els republicans hauran de fer una deep introspection.

http://edition.cnn.com/video/#/video/politics/2008/11/05/colin.powell.reaction.cnn?iref=mpvideosview

Per cert, per introspecció la què contradiu aquesta mateixa manera de fer política. Els assessors d'Obama anaven fent comentaris que la mort de la seva àvia el primer dilluns abans del dimarts, li comportaria beneficis electorals. (Aquest és el nou llenguatge de la política? El del cost-benefici calculant també danys colaterals fins i tot sent aquest danys materials els familiars?)

Parar-se. Arrencar.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Les cadències quotidianes. Imprescincibles per no caure en cap pou del qual no sortir-ne perquè no hi ha corda a la qual agafar-se.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Com un rellotge. Un tic-tac. Un altre. I així, de forma permanent mentre ets conscient d'estar viu.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

A ritme acompassat. Sense perdre'l.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Sense accelerar. Sense més pressa que la que marca el propi ritme d'un cor sense taquicàrdia.

I de tant, en tant, alguna que altre acceleració per poder demostrar-se a un mateix el miratge que tot està sota control.

I sota control resulta que no hi ha absolutament res.

Dites líquides

"Per educar un nen fa falta una tribu." Però que passa si la tribu ha perdut el seny? Si la tribu educa sense està educada prèviament? La dita africana exprimida fins la sacietat per tothom en èpoques de valors fungibles no té cap sentit per a nosaltres. Perque la tribu no tan sols no educa, sinó que en el cas de fer-ho, ho fa ideològicament o dirigint el menor cap el consum líquid: ràpid, fulgurant i fugisser per ser substituit per una altra satisfacció ràpida, fulgurant i fugissera. La dita africana doncs, per nosaltres té el mateix valor que un consumible. La diem en veu alta com un descobriment i un cop anunciada l'útima paraula, passa al calaix dels oblits per ser recordada només en moments solemnes o de lamentació.

Montpeller

Per feina, aquest divendres vaig viatjar a Montpeller (A 3h 1/2 de Barcelona). Montpeller és una ciutat certament curiosa per la meva memòria. Un cop, tornant d'Avignon (ciutat inoblidable, recomanable i absolutament recomanable), a l'arribar a Montpeller amb el cotxe, vaig endinsar-me en la seva "ronda". No sé com ho vaig fer, però aquell dia, vaig donar fins a 4 voltes a la ronda. Comentàvem llavors que aquella ciutat era molt moderna però que tenia edificis molt semblants. Tan semblants que resultaven ser els mateixos perquè no me'n vaig adonar fins a la tercera ronda. Vaig entrar a la ciutat per mirar de trobar el camí de tornada a Perpignan. I vaig quedar sorprès amb el passeig motoritzat per la zona més moderna que llavors no coneixia.

Amb el viatge aquest divendres vaig descobrir un altre Montpeller apassionant. Moderna en el "quartier" nou, un edifici de Ricardo Bofill tot de vidre al costat del riu, des de l'última de planta del qual, es pot veure tota la ciutat, i el mig arc, militar.


Però també la Rue de la Université amb diverses llibreries d'antiguitats - i llibreters francesos darrera d'un taulell que fan la seva feina: llegir -, i establiments especialitzats en dret i sociologia. Tot això al costat de la Plaça de la Comedie i l'església-Catedral amb dues torres que presideixen l'entrada. (a la foto).

Per Montpeller passa el tranvia. Un Tram modern que travessa els carrers històrics d'una ciutat on va néixer Jaume I "el conqueridor" després que Maria de Montpeller tipa que Pere III el cerimoniós no li fés cas, es disfressés de cortesana, enganyés al monarca, i aquest fes diana creient que s'estava beneficiant una noia de la cort. I tot això mentre els criats observessin la feina des de darrera de la cortina per acreditar que allà estava neixent el successor de la corona. Successor que va conquerir Mallorca, València, i bona part del mediterrani.

Montpeller. Un lloc per passar-hi com a mínim un dia.

Ordre Establert: Ordre Mundial-Ordre Personal

Torno a tenir poques ganes d'escriure. Suposo que un escriu quan té alguna cosa a dir. I jo no és que en tingui cap a dir. Simplement. En tinc tantes que cada una s'entortolliga amb la del costat i acaba convertint-se en un poti-poti poca-solta, i que en comptes de clarificar cap objectiu, l'única cosa que provoca és posar pedres en el camí de les resolucions. He rebut alguna altra esbroncada en forma de comentari en aquest mateix blog perquè aquest és un blog mort/estàtic/inactiu. Segons els últims estudis, només l'1.5 % dels blogs s'actualitzen cada setmana. Alguns dels 750 milions de blogs existents i que podeu trobar a la xarxa. L'estadística però és estadística. La realitat és que fa temps que no escric. Podria al·legar en la meva defensa, més enlla de l'estadística, la mandra. Però he fet un repàs i resulta que la mandra és una excusa utilitzada ja en aquest mateix blog. O sigui que no val. He de ser imaginatiu. Va, imagina, Xavier, imagina, tu pots ...

Però és que imagino massa! I d'un tema passo a un altre i torna a produir-se un creuament de camins mentals que no deixen passar res més enllà d'una nebulosa que deixa entreveure paraules perdudes. Tot va tant de pressa! I jo vull parar una estona. Posar el fre i dir: va, escriuré sobre ... i treuré conclusions. Les que siguin. Però que siguin, sinó conclusions, almenys camins de reflexió oberts per poder treure'n alguna indicació de resolució.

Pero el problema persisteix. Sobre què? I si m'he cansat de dir bajanades? O d'explicar les coses simples que m'omplen el temps i les ganes? I si resulta que vull que aquest blog faci anàlisi política? O filosòfica? O Educativa? O que sigui una guia d'oci? Un compendi d'històries pujades de to? Sí, això últim elevaria sense cap mena de dubte el número de visites. Però la fama no m'interessa.

El meu dubte és: de què parlo? Si tot està escrit. I allò que no estava escrit, Shakespeare ho va acabar d'escriure. (Anglès Egoista! podries haver deixat alguna cosa sobre la qual escriure, oi?) Ja ho tinc, parlaré de literatura! Literatura comparada. Compararé l'Ulisses de Joyce amb l'Ulisses d'Homer. Cada dia un capítol. I a més ho lligaré tot plegat com si es tractés d'una maionesa amb Ulisses XXXI, aquella série de dibuixos animats que situava l'Odissea al quart mileni de la nostra era. No m'interessa la fama. Però tampoc m'interessa escriuré perquè ningú no ho llegeixi.

I és clar! Aquest és el tema principal de tot. Per què escric? Per què escrivim? Segur que cadascú ho fa per diferents motius: necessitat, gust, ego, cap altra cosa a fer ... però clar, quan et poses a escriure has d'escriure sobre alguna cosa. O sigui que torno a està com al principi. Sobre què? I si aconsegueixo parar la centrifugadora del meu cervell, el tema o preocupació que s'aturi davant del processador de pensaments i de reflexions, serà l'adequat i del qual em vingui de gust parlar-ne?

Algú m'ajuda si us plau? Alguna idea? I si escrivís a petició? Vosaltres em demaneu un tema, jo reflexiono, aporto dades, en busco i faig com una mena de consultori? (Ep! Pels més joves no val que us faci els deures).

Ordre. He de posar ordre. Quan era petit odiava aquesta paraula. Però és ben cert que sense ordre, resulta difícil avançar.

Un té la punyetera sensació ...

Un té la punyetera sensació que la mort ronda amb freqüència. Si la mort toca de prop, aquesta sensació se sent més sorollosa. Si a més, la mort arriba abans d'hora, es produeix una mena de paràlisi emocional que deixa un embrió d'angoixa col·locat al bell mig de l'estómac que despertarà com un part en el moment menys oportú en forma d'ansietat. El part és dolorós com més llarg és. Perquè no surt de cop, sinó en petits glops que esmorteixen qualsevol símptoma de racionalitat. En aquell moment, la mort ho és tot: guia, mentora, preocupació principal, destí sense remei...i el pitjor és que és veritat. Que cada minut viscut no és més que una quimera per enganyar-nos.

Però cada minut viscut, a banda de ser un engany a la mort, no és res més que un autèntic regal. Del que fem amb aquest minut, amb aquests 60 segons, només se'ns pot responsabilitzar a nosaltres mateixos. A ningú més. La joia, el dolor, la tristesa, la follia, tu, jo, ell, nosaltres, vosaltres, ells, el temor, l'alegria...tot ées meu, compartit, o en solitud. És meu. Fins el dia de la mort, propera o llunyana. I jo me'n sento orgullos de tot.

Perquè la mort ho robara tot. Menys l'orgull de viure, menys l'orgull d'haver viscut.

Cervesa divina (Voll-Damm sempre que sigui possible)

"La cervesa és una prova que Déu ens estima i que vol que siguem feliços"

Benjamin Franklin