Fugint de l'Spam

Ha començat la campanya electoral. I he decidit deixar de seguir durant un temps els llocs oficials de partits polítics i alguns diaris que es dediquen a bombardejar el timeline del meu twitter. Cada cop que hi entro tinc la pàgina d'entrada bloquejada per tots i cadascun dels missatges que pengen a la xarxa. El problema no és aquest. El problema real és que els seus missatges m'arriben per triplicat o quatriplicat retwitejat pels mateixos gestors del compte del partit o del diari més els lloros que diuen el mateix i a l'hora també ho retwittegen.

A qui segueixo que m'agradi i perquè?

A twitter hi busco fonamentalment dues coses: informació, opinió i entreteniment. Però fonamentalment a twitter hi busco també un concepte molt subjectiu. Utilitat. Reclamo que bé per informació, bé per opinió, bé per entreteniment la informació que em donin sigui útil. I per tant, que el meu timeline no sigui en realitat la bústia de casa on cada dia m'arriben papers i papers mirant de suggerir-me que compri qualsevol cosa. Només em miraré aquells que em siguin útils. I que a més m'ho expliquin bé. 

Informació:

La informació la trobo bé a través de @vilaweb que de tant en tant fa un seguit de titulars molt clars i poc destinats a bombardejar-me amb declaracions i contradeclaracions. De la resta de diaris, tots em donen al twitter coses que puc llegir en el moment que em plagui i que no necessito tenir al moment. M'importen molt poc les declaracions d'uns o altres. Val a dir que en aquest sentit @lemondefr utilitza el mateix mètode. Contaminen poc el meu timeline i em donen píndoles d'allò sobre el que estan treballant i puc trobar al seu web.

Opinió:

A twitter busco també opinió d'aquells que no escriuen als diaris. I aquí m'he de quedar amb alguns noms que segueixo perquè fan comentaris intel·ligents, naturalment desde la seva perspectiva i discutibles, però útils i que serveixen per reflexionar. Alguns d'ells són periodistes, altres no: em quedo amb @davidespinos @sanchez_sonia @anna_garriga @anapastor_tve @patriciaplaja @eduard_navarro @iguardans @sevillajordi @xbundo @lluisrecoder (quan fa conversa) @janquim @DonAire @SiqueRodriguez @felixortega

Entreteniment:

Twitter no seria el mateix sense la ironia i el sarcasme de: @victorcorreal @elbaronrojo @miccionari o @fleshandblog o les converses creuades de @3gerardpique @cesc4official @carles5puyol són la respiració entre tanta serietat.

A qui he deixat de seguir - partits polítics i candidats a part -? (Només alguns exemples). 

He deixat de seguir a @pedroj_ramirez que sempre he dit que si un vol fer política que la faci des de la política. No des d'un diari. I ara a sobre, des del twitter. És molt pesat.

He deixat de seguir a @morenobarber que va està bombardejant-nos amb la série wikileaks mentre publicaven i després ha desaparegut del mapa. No diu res de Líbia, Tunísia, Marroc o de la marxa de Zapatero. 

He deixat de seguir @LaVanguardiaCAT que va bombardejar al més pur estil màrqueting de bombardeig totes i cadascuna de les seves presentacions públiques per explicar-nos que ja tocava i que després s'ha transformat en un divertimento sobre la llengua catalana i els embarbussaments.

Conclusió:

Tot són opinions i jo les respecto totes. Aquestes són les meves. Valen pel que valen. Per res més. Ja he dit que el concepte d'utilitat és molt subjectiu. El que jo considero útil pot no ser-ho per a tu, lector/a. I com que la subjectivitat és la regla bàsica, per molt que d'això de les xarxes socials alguns en vulguin fer una ciència, només podem que buscar punts en comú. Un fet, aquest del sentit comú, que ja de per sí marca una diferència amb la vida real on el sentit comú es vol substituir per la pura adhesió i on la possibilitat d'aprendre, independentment dels origents, resulta cada cop més díficil.

Res no canviarà si el llenguatge utilitzat és el mateix a la xarxa expressat en les mateixes formes del markèting tradicional i ja superat. La xarxa no demana slogan. Demana alguna cosa més personal. I segurament jo també he incomplert aquesta opinió en més d'una ocasió. Com en aquest mateix bloc que alguns consideraran poc útil i jo hauré contaminat el seu timeline de twitter i ocupat part del seu temps.

(Nota final: Aquí només he posat alguns exemples dels que m'agraden i dels que no m'agraden. Tant en un cas com en l'altre, la llista seria inacabable). 

Del 18 al 24 d'octubre: Cara a cara, Guns'n Roses i canvis vitals

1.- "Es la economía, Estúpido!" bramava James Carville, estratega de la campaña electoral de Bill Clinton, l'any 1992 a les portes de les eleccions que durien el demòcrata a la Casa Blanca el primer dimarts de novembre. 

Transformo la frase a propòsit del cara a cara Mas-Montilla: "Es el canal, estúpidos!". La importància d'un debat cara a cara entre els dos candidats no té res a veure amb la llengua que utilitzin. La llengua només és una excusa. I la llengua d'aquest segon debat l'ha d'elegir la televisió que el transmeti (que imagino que coneixerà el seu perfil d'audiència i voldrà conservar-la durant l'hora i mitja o dues hores que duri l'espectacle de confrontació política).

"Es el canal, estúpidos!" Perquè el que interessa és que el debat el vegi el màxim número de gent i de les diferents opcions polítiques. És cert que TV3 és líder d'audiència - ara ho ha recuperat però fa uns mesos no era així -. Però també és cert que la quota de pantalla d'altres televisions - per cert, també públiques com TVE que d'ençà que va treure la publicitat està guanyant posicions - o altres privades, no li van molt enrera. Podeu consultar a la pàgina 47 del Baròmetre de la comunicació i la cultura, 4a onada 2010, el share. Veureu que a Barcelona i Tarragona, TV3 és líder per molt poc i hi ha una distància lleugerament superior a Girona i Lleida. 

No descobrim res constatant que TV3 la veu un determinat percentatge d'espectadors que se senten més còmodes amb una visió "nacionalista" i/o "independentista" i que en canvi a les televisions privades i TVE aquest perfil és menor. 

Per tant, per un candidat que no tingui electors en aquesta audiència difícilment arribarà als seus possibles votants, més enllà dels que ja tenen decidit votar-lo per veure quin paper fa.

Al contrari passa el mateix amb un debat que se celebrés en una televisió pública o privada d'àmbit estatal pel qui defensa una visió "nacionalista" i/o "independentista". Per tant: empat.

Però aquest empat és una victòria perquè finalment els dos debats anirien a un conjunt d'espectadors que de l'altra manera només en veurien un. 

També és cert que vistes les coses i els pronòstics de desafecció política que es puguin plasmar en una abstenció - que de cap de les maneres és desitjable - acabin produint una doble derrota. La de les dues televisions que transmetin el debat perquè l'audiència, aquell dia sí, decideixi canviar a un altre canal si els primers minuts demostren que més que un cara a cara, es veu un diàleg de sords.

Debate entre Nixon y Kennedy en 1960

2.- Em reservo l'opinió sobre les direccions de campanya de tots i cadascun sense cap excepció de tots els partits polítics. La figura de les direccions de campanya - oficials i oficioses - estan adquirint nivells estrastofèrics.

3.- 3 és el número d'hores que Axl Rose i els Guns'n Roses van actuar ahir a la nit al Palau Olímpic de Badalona deleintant-nos amb tots els grans èxits: Gairebé van tocar íntegre el seu primer disc que té ja més de 20 anys i que des del meu punt de vista ha de figurar en qualsevol discoteca d'un amant del rock. 3 hores de potència amb algun recurs a balades perquè Axl pugués descansar i uns vídeos de karaoke per il·lustrar algunes cançons. Per una crítica completa us recomano el bloc rocknrollmotherfucker on en Fèlix farà la seva crítica molt més professional que la d'un simple aficionat com jo. Aquest va ser l'inici de "Sweet Child'o Mine":

4.- El canvi és absolut ara mateix perquè a casa està sonant "El matí" de Peer Gynt d'Edvard Grieg. 

5.- I parlant de canvis: la meva vida n'està ple. Em començo a acomiadar no sense una certa tristesa del lloc on he estat vivint els últims 9 anys de la meva vida. Canvi de pis, canvi de barri. La tristesa contrasta amb la il·lusió per fer un nou projecte en un altre lloc. 

Fins la setmana que ve