Bons i dolents (Moments, persones, pensaments)

Ha estat una setmana realment dura. Estic cansat. Físicament i psicològica. (Sí, això últim sona estrany però els lingüistes m’han assegurat que l’ordre en el cas català és aquest malgrat ningú no el faci servir. Però jo sóc dels què aposto per la normalització lingüística en els blogs).

Parèntesi al parèntesi: només de l’assassinat de la sintaxi, gramàtica i també en alguns casos ortografia, el parèntesi anterior hauria de quedar anul·lat.

Moments dolents

En fi. Al què anava. Ha estat una setmana laboralment dura. Personalment estranya. Dic això, sense fer més sol·liloquis absurds, perquè he constatat un cop més, que quan una persona està nerviosa (com era el meu cas), durant molts dies seguits en estat de tensió, el dia que tot s’acaba o esclata l’objectiu final que motivava la tensió, el relax posterior encara és més perillós. I compte: perillós no per un mateix. Sinó perquè la relaxació produeix un esclat que el teu cos reacciona fotent crits a dojo. Però els pitjors crits són aquells que reben els qui menys s’ho mereixen, els qui més t’ajuden, els qui més et guien, i els qui més estan al teu costat. Aquest ha estat el meu cas aquesta setmana.

Quan era petit, d’això ja me’n vaig adonar. Ets més exigent amb qui més creus, confies i t’estimes. I per algun motiu desconegut, ho acabes fent davant de més gent. La qual cosa resulta cruel, feridor. Però no puc tornar enrera, més que demanar perdó quan un sap que s’ha equivocat. Sabent que el perdó no és suficient perquè el mal ja està fet.

Moments bons

Algunes frases de la setmana que m’han impactat realment. En Marc ens va dir a en Jordi i a mi: “Vosaltres sou molt selectius”. I en Jordi va contestar: “No, no. Tius, no. Nosaltres som selec-ties”. El més important de tenir en compte d’aquesta frase és que es va procunciar a les onze de la nit, sopant, i havent consumit mitja estrella. (Estàvem en un restaurant molt piju, això sí, piju però de bocates, i la cambrera, una noia molt joveneta, a la demanda d’una Voll-Damm, em va preguntar si la Voll-Damm era una cervesa sense alcohol?!!).

L’altre frase que m’ha impactat pel seu significat profund proper al Carpe Diem dels llatins és la d’en Marc, en un altre sopar. “La vida és la bomba! O sigui: que flipes, flipes!”. He estat buscant en Horaci, Ovidi, Ciceró i d’altres llatins il·lustres. Sospito que el Marc, abans de sortir de casa del matí, agafa del prestatge del seu estudi algun poema històric, fa la traducció llatina, i l’adapta als temps moderns.

Podria explicar més coses de la setmana. Algunes de gran interès. Alguna d’elles de gran satisfacció. Recuperació de diàlegs perduts, d’amigues desaparegudes fruit de decepcions personals. Drames com la pèrdua d’un guant molt calentet per la moto justament la setmana en què ha tornat el fred.

Estic preocupat per un assumpte important: em costa molt llegir. Llegeixo molt. Però només diaris, informes, articles … i quan agafo una novel·la tinc problemes per quedar-hi enganxat. També és cert que necessito una mica d’aire.

Donem-nos-en una mica amb una de les meves cançons preferides: (El podeu deixar de fons perquè l'única cosa que ens interessa és la música)

http://www.youtube.com/watch?v=MWN9Jx2qosc

Conclusions després dels minuts musicals

Sé que no és una de les millors entrades que hagi escrit. Però a la vida hi ha de tot. Bo i dolent. Alegre i tràgic. Cada dia avanço. Però em nego a creure en la resignació. Si em resignés, si no m’enfadés, si no rigués, si no us fés riure, i en alguna ocasió plorar … penseu que estaríeu davant d’un esperit del més enllà.

(Voll-Damm és una cervesa sense alcohol? Santa Paciència s'ha de tenir per no engegar-ho tot a rodar!)