L’idiota. L’aigua. La Modernitat líquida.

“Deuria córrer l’any 1984 quan em vaig topar amb un idiota. D’idiotes, a la vida, te’n trobes a dojo. Sovint ensopegues amb ells. És més. Arribes a pensar sinó resultarà que tots som idiotes. Com una tribu. Però que no ens volem reconèixer com a tals, així que adoptem un posat de superioritat davant de tot allò que ens sembla ignorant. Deia, però, que l’any 1984, el mateix any d’Orwell, se’m va creuar aquest idiota del qual parlava. Imagineu-vos si era idiota, que a data d’avui, més de vint anys després, encara el recordo. Físicament, no. De caràcter tampoc. Només recordo que era un idiota, idiota. Amb carnet. Ni Dostoievski el va fer millor.”

Sempre he volgut començar una novel·la així. I per això us demano opinió. Creieu que paga la pena continuar? O pel contrari, més val que ho deixi? No em feu més preguntes de les habituals. El cert és que em pot la mandra, i em costa centrar-me en alguna cosa més temps. Dec ser un fill de la modernitat líquida de Bauman.

Déu n’hi doret amb el mes de novembre. Avui el tanco pensant en coses que he fet i que no he fet. Me’n surten moltes. Totes elles intenses. Les més intenses, però són segurament les viscudes al costat del Dani, la Laura, l’Eli, el Marc, el Jordi, el Xavi, la Mari Mares, i una nòvia que m’he tret en forma de normativa legal que em provoca grans satisfaccions i de moment, petites decepcions. Sé que podrem amb ella i que l’acabarem tirant endavant. (Perdoneu, de sobte el meu cervell torna a parlar de feina. Li he donat un copet, i torna ja a ser persona normal).

Algunes frases intenses de la setmana. “A la Mares, ni agua”. I ella, assedegada, emprenyada amb els del Caprabo perquè no li porten totes les ampolles que va demanar.

Un altre també que no li poso autoria, va anar més o menys així: “És que a casa no tinc espeju de sencera. I clar, si ma subu a una cadira, toco el sostre”. De la mateixa autora d’un altre gran moment de la setmana en forma de diàleg:

- “A qui convidem a la conferència?
- Podríem convidar als degans …
- & Roses?
- No, de les Facultats
- Si us plau (to imploratiu) No ho posis al blog!!!! I si ho poses no diguis que he estat jo.
- No ho faré.

I no ho faig. Per cert? Heu escoltat aquesta cançó?

http://www.youtube.com/watch?v=S-tYO_Bz4Xg

La setmana que ve és el pont de la puríssima. La putíssima deia la meva iaia Mercè. (De la iaia us en parlaré d’aquí a ben poc). Després d’alguns mesos he decidit emigrar. Busqueu-me a les illes afortunades. Si podeu. Malgrat la incredulitat de tots, us comunico que penso desconnectar el mòbil des de dimecres 5 fins dilluns 10. (Sé que podré, Sé que podré, Sé que podré, Sé que podré…)

Per cert. De vegades m’oblido de dir coses importants. Una d’elles, és agrair-vos que perdeu part del temps, llegint aquests trossos de vida que s’esmicolen via internet.

Acabo amb tres coses:

1.- “La lluvia sobre el mar es una redundancia”. Mario Benedetti.

2.- Miraré de fer alguns canvis al blog perquè sigui més còmode de llegir.

3- No us oblideu de dir-me que he de fer amb l’idiota de 1984. Igual entre entradeta i entradeta, us vaig fent arribar paràgrafs perquè em doneu l’opinió.

Postals de cap de setmana en frases curtes

Girona. Continua tenint l’encant d’aquella ciutat en la qual, passejar-se a la tardor, encara que sigui freda, ofereix la postal groguenca del parc de la devesa, vestit amb una catifa de fulles caigudes dels arbres.

Lluites. Mai estèrils. Però sempre amb un perquè al darrera. Saber mantenir-se al marge. Disposat a empentar. Esperant per recollir. Sempre al costat del soldat/da.

Cotxe. Nou de trinca. No pas meu. Sinó d’un altre gran amic, favaritx, que algun dia, de la seva mà, m’ensenyarà les costes menorquines amb la seva única i irrepetible mirada.

Cinema. Leones por Corderos. Americana. Una pel·lícula de tòpics contra la banalitat, per contrasentida que sembli l'explicació. Per no veure en moments de cansament. I amb la nova modalitat de doblatge de documents. Els que llegeixen els protagonistes.

Federalisme. Aquí no toca.

Una música per divertir-se.

http://www.youtube.com/watch?v=ihLgKPdCXQk&feature=related

Aquest matí, quan he sortit de l’hotel de Sarrià de Ter, tenia al costat el riu. Els núvols havien estat extradits a alguna altra part de Catalunya o més enllà. Segurament per algun assumpte delictiu o de permís de residència. Fred. Un passeig curtet travessant el pont per adonar-me que dels petits moments acaben naixent grans postals que mai ningú podrà posar a la venda.

Amics, Ell i la Llibertat del Crit

Tinc molta feina. No és cap notícia. Ni tampoc una queixa, ni una disculpa. Però és que en tinc molta. I la disfruto. La disfruto perquè tinc ilusió per un projecte. I això em fa està bé. Dormo poc. El meu cap no deixa de donar voltes a les coses una i altra vegada. I em fa sentir viu.

En els moments de desconnexió, penso en els meus amics i en ell. Amics que passen per moments difícils, durs, però que estaré al seu costat per dir-los que tot continúa. Que continuarà endavant. Que com va dir algú; sempre hi ha lloc al final del túnel. Encara que sigui per morir-se i descansar. Però mentrestant, tot es basa en ser feliç de la millor manera possible, que de vegades, passa per ser la millor de les pitjors opcions. Ell és algú que mai vol que se’n parli. I que de sobte s’ha trobat amb un imprevist que l’ha trasbalsat. Jo estic amb ell, perquè sé que som iguals en moltes coses, tot i que les expressem de manera diferent. I ens emprenyem perquè sovint tenim les coses clares del què volem fer. I al final acabes per empipar-te perquè ens expliquem el mateix, volem el mateix, però ho expliquem diferent. Cadascú a la seva manera. Ara m’adono que mai havia escrit d’ell. Perquè ell no vol sortir enlloc. És discret, malgrat no ser-ho amb els seus. I volia parlar-vos-en perquè jo n’estic i sempre he estat molt orgullós d’Ell.

Diumenge vaig anar a Tarragona. Vaig agafar el cotxe i vaig baixar via autopista. Feia temps que no havia desconnectat tant. Vaig posar-me Bruce Springsteen a tota llet i anava cantant qual Boss a punt de perdre la veu. M’agrada molt. Em dóna molta energia. I em va permetre, entre crit i crit, alliberar tensió acumulada. M’ho vaig passar molt bé. Sol. Amb la música. En el cotxe. Poca cosa, direu. Molta alegria us diré jo. Si esteu tristos escolteu això.

http://es.youtube.com/watch?v=8rGFfO5fUvE

I mentre ho escolteu penseu en una carretera llarga, al desert, un cotxe potent, que ni tan sols fa falta que sigui maco, un accelerador pitjat a fons, la finestra oberta, i el vent que us entra per la boca que crida a ple pulmó la necessitat d’alliberar-se de tot.

Per acabar avui, una frase. Crec que és l’emblema de la paradoxa portada a l’extrem, o del nihilisme més absolut del món informàtic. Fins i tot la defensa de la supremacía humana enfront de les màquines. O al contrari: l’expressió definitiva que la rebel·lió de les màquines és ja una realitat: Si yo lo pongo en un orden, ¿Por qué el ordenador me lo desordena? Marimares dixit.

Nanit

Bons i dolents (Moments, persones, pensaments)

Ha estat una setmana realment dura. Estic cansat. Físicament i psicològica. (Sí, això últim sona estrany però els lingüistes m’han assegurat que l’ordre en el cas català és aquest malgrat ningú no el faci servir. Però jo sóc dels què aposto per la normalització lingüística en els blogs).

Parèntesi al parèntesi: només de l’assassinat de la sintaxi, gramàtica i també en alguns casos ortografia, el parèntesi anterior hauria de quedar anul·lat.

Moments dolents

En fi. Al què anava. Ha estat una setmana laboralment dura. Personalment estranya. Dic això, sense fer més sol·liloquis absurds, perquè he constatat un cop més, que quan una persona està nerviosa (com era el meu cas), durant molts dies seguits en estat de tensió, el dia que tot s’acaba o esclata l’objectiu final que motivava la tensió, el relax posterior encara és més perillós. I compte: perillós no per un mateix. Sinó perquè la relaxació produeix un esclat que el teu cos reacciona fotent crits a dojo. Però els pitjors crits són aquells que reben els qui menys s’ho mereixen, els qui més t’ajuden, els qui més et guien, i els qui més estan al teu costat. Aquest ha estat el meu cas aquesta setmana.

Quan era petit, d’això ja me’n vaig adonar. Ets més exigent amb qui més creus, confies i t’estimes. I per algun motiu desconegut, ho acabes fent davant de més gent. La qual cosa resulta cruel, feridor. Però no puc tornar enrera, més que demanar perdó quan un sap que s’ha equivocat. Sabent que el perdó no és suficient perquè el mal ja està fet.

Moments bons

Algunes frases de la setmana que m’han impactat realment. En Marc ens va dir a en Jordi i a mi: “Vosaltres sou molt selectius”. I en Jordi va contestar: “No, no. Tius, no. Nosaltres som selec-ties”. El més important de tenir en compte d’aquesta frase és que es va procunciar a les onze de la nit, sopant, i havent consumit mitja estrella. (Estàvem en un restaurant molt piju, això sí, piju però de bocates, i la cambrera, una noia molt joveneta, a la demanda d’una Voll-Damm, em va preguntar si la Voll-Damm era una cervesa sense alcohol?!!).

L’altre frase que m’ha impactat pel seu significat profund proper al Carpe Diem dels llatins és la d’en Marc, en un altre sopar. “La vida és la bomba! O sigui: que flipes, flipes!”. He estat buscant en Horaci, Ovidi, Ciceró i d’altres llatins il·lustres. Sospito que el Marc, abans de sortir de casa del matí, agafa del prestatge del seu estudi algun poema històric, fa la traducció llatina, i l’adapta als temps moderns.

Podria explicar més coses de la setmana. Algunes de gran interès. Alguna d’elles de gran satisfacció. Recuperació de diàlegs perduts, d’amigues desaparegudes fruit de decepcions personals. Drames com la pèrdua d’un guant molt calentet per la moto justament la setmana en què ha tornat el fred.

Estic preocupat per un assumpte important: em costa molt llegir. Llegeixo molt. Però només diaris, informes, articles … i quan agafo una novel·la tinc problemes per quedar-hi enganxat. També és cert que necessito una mica d’aire.

Donem-nos-en una mica amb una de les meves cançons preferides: (El podeu deixar de fons perquè l'única cosa que ens interessa és la música)

http://www.youtube.com/watch?v=MWN9Jx2qosc

Conclusions després dels minuts musicals

Sé que no és una de les millors entrades que hagi escrit. Però a la vida hi ha de tot. Bo i dolent. Alegre i tràgic. Cada dia avanço. Però em nego a creure en la resignació. Si em resignés, si no m’enfadés, si no rigués, si no us fés riure, i en alguna ocasió plorar … penseu que estaríeu davant d’un esperit del més enllà.

(Voll-Damm és una cervesa sense alcohol? Santa Paciència s'ha de tenir per no engegar-ho tot a rodar!)

L'art de la dissertació

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans: “Dissertació: Acció de dissertar; l’efecte, una dissertació filosòfica, científica, històrica. Dissertar: Discórrer metòdicament sobre una matèria científica, artística. Discórrer: Desenvolupar una série d’idees deduint les unes de les altres per raonament, parlar sobre un assumpte amb cert mètode i alguna extensió.”

Sigui com sigui, i com a continuació de l'anterior entrada, la dissertació és també una manera de descobrir espais i personatges, amb l'afegitó que permet descobrir-les als altres. Per aquest motiu, ja fa temps que gràcies a les noves tecnologies, tot un equip de gent ha pogut elaborar una autèntica col·lecció de dissertacions, amb múltiples varietats temàtiques.

Tenim la dissertació gossil consistent a parlar dels grans plaers de la vida. Entre ells el de la gastronomia, l’enologia o el noferresologia. Aquesta última temàtica és de les meves preferides.

Tenim també la dissertació cultural. Consistent a explicar història, motivació, tècnica i objectiu d’algunes obres d’art importants per a la història de la humanitat i el seu desenvolupament. Tot i que també n’hi ha que han aportat molt a la història del subdesenvolupament cultural d’occident.

Tenim també la dissertació urbanística. Consisteix a fer una explicació àmplia, profunda i visual, de la història d’algun espai urbà. Avui, com a mostra us deixaré amb aquesta última aportació. Podreu admirar la història real del complex de la Defènse de París. (Tingueu paciència. triga una mica en carregar. Deixeu-lo carregar fins el final i llavors premeu Play. El podreu veure tot seguit)

És obvi que també teniu dissertacions de caràcter musical, sanitari, educatiu i un ampli ventall. Queda aquí una finestra oberta a peticions que ja d’entrada us dic, que no seran totes acceptades. Perquè això de la dissertació, necessita del moment idoni d’inspiració. Es tracta d’està en el lloc just, i en el minut adequat. Però no sempre obtens el resultat idoni. De fet, mai obtens el resultat que volies.

Descobrir espais

Passada la Festa del 3 (Gràcies a tots), miro de reprendre algunes coses. Algunes de les quals m’havia deixat de dir en anteriors post.

M’agrada molt la meva ciutat. Barcelona. I si m’agrada és perquè m’encanta passejar-hi. A aquestes alçades ho hauria de conèixer tot o gairebé tot. Fonamentalment de les zones per les quals m’he mogut sempre. Doncs vet aquí que apareix un marrec de Girona, i em planta al Passatge del Rellotge. Un passatge que té una entrada per la Plaça de Georges Orwell, i on el temps sembla aturar-se i la cridòria dels milers de persones desaparèixer com per art de màgia. I llavors vaig sentir-me viu, perquè estava descobrint un indret nou de la meva ciutat que sempre havia estat allà. Això també em va passar el dia que vaig veure, i no en fa massa, la plaça del districte de Nou Barris que va resultar ser l’escenari d’un concert de Jazz de Chano Domínguez el passat estiu.

A banda d’això. Ha tornat en Xavi. Assegura que va acabar la Marató de Nova Iork en menys de quatre hores. Que l’acabés en sí ja sona estrany oi? Que a més ho fes en menys de quatre hores ja comença a resultar sospitós. El que més m’estranya de tot plegat és que arribés dimecres al matí, a la tarda ja estigués a la feina, i que divendres desplegués una bona forma física en el marc de la Festa del 3. Ha anat a Nova Iork? O estava a Sant Cebrià de Vallalta i es va creure que allò era la ciutat nordamericana? Va ser una Marató o eren 100 metres? Menys de quatre hores vol dir el què vol dir? És a dir: vol dir que va fer 42 km i 195 metres sense que el cronòmetre marqués el 4 a les hores?

Jo no m’ho crec i per tant buscaré la documentació o proves que ho acreditin. Sigui com sigui, continua sense contestar a la pregunta: Quina finalitat té? Si volia veure NYC i no tenia pressupost per pagar el bus turístic i fer una volta a la ciutat, ens ho podria haver dit i hagúessim fet una col·lecta, oi?

Acabo. És dissabte, estic ressacós i he quedat per sopar amb en Marc. La història d’aquests sopars amb en Marc és intermitent però intensa. El tracte és que un cop al mes ens hem de descobrir algun restaurant de la ciutat. Qui convida paga, això vol dir que podem ajustar el sopar al pressupost del finançador. I així també coneixem espais de la ciutat. Ves, m’ha sortit un post tancat sense voler-ho. He començat parlant de descobrir espais i acabo tornant-hi.

Serà doncs que conèixer nous espais regenera?

De futbol, d'Stendhal, i de la son fugissera

M’agrada el futbol. Menteixo. M’agrada veure el futbol amb els amics. Si no el veig acompanyat em pot resultar tremendament avorrit. Amb els amics puc veure tranquil·lament un Barça-Getafe perquè sigui o no sigui un bon partit, podrem fer-la petar sobre mil i una coses, i a l’hora està atents per si marquen un gol o estan a punt de fer-lo. Al contrari del què passa al camp, per mi, i pels qui m’acompanyen, l’única cosa que no importa és el resultat. Si guanyen bé. Si empaten, també. I si perden, al cap de 10 minuts, de l’única cosa de la qual me’n recordaré és d’un determinat comentari que ens ha fet riure a tots. O del cambrer que preferiria està amb nosaltres perquè fa cara de mala llet contínua i està fastiguejat de la vida. Ni tan sols així, aconsegueix amargar-nos el sopar. És més: es converteix en la gran atracció.

En un altre ordre de coses, vull expressar la meva queixa davant la son. És injusta, inoportuna i absolutament capritxosa. Ahir a la nit, havia aconseguit sopar i llegir una estona al sofà (Rojo y Negro d’Stendhal, que sé que és un clàssic, que a la Cristina li agrada molt…però jo porto ja un any amb el llibre de marras; i ningú pot dubtar de la meva perseverança. Me l’he comprat dues vegades, ja que una la vaig perdre a un avió i ara mateix la deu està llegint en castellà algun llicenciat en filologia espanyola resident a Hèlsinki).

Per on anava…ah sí! Tot just havia agafat la son, vaig abandonar el sofà i vaig dirigir-me molt feliç al llit, disposat a no notar ni el segon rebot de la caiguda lliure damunt del matalàs. Però heus aquí que pel camí, vaig recordar que tenia roba estesa: quatre miserables peces. Vaig dir-me; no passarà res: Les vaig despenjar, les vaig posar a la muntanya de la roba per planxar (algú té resposta al fet que aquesta muntanya, per molt que planxis, mai no baixa?), i de sobte, la son, havia desaparegut! Vaig començar a cridar-la pel cel obert no fos cas que hagués caigut mentre recollia la roba estesa! Però no contestava. L’únic que ho va fer va ser un amable veí a qui no vaig tenir la sang freda de preguntar-li si ell se l’havia quedat, o com a mínim, si l’havia vist passar. No ho vaig fer. Me’n vaig adonar que la son, que és molt democràtica, havia decidit repartir-se entre tots els veins, i a mi, em deuria castigar per l’abstenció dels últims mesos, durant els quals, mal m’està dir-ho, l’havia menystingut, o si més no. Deixat de banda.

La son va perdonar-me a les tres tocades. Llavors va ser quan va tornar. Un cop havia llegit dues vegades un informe incomplet, i alguns articles d’opinió sobre l’evolució econòmica d’Uganda, i la seva influència sobre la crisi agrícola austríaca.

En fi. Mentre continuo buscant fòrmules per incloure música, una canço de son perquè la busqueu: Dream On, dels Aerosmith.

Compromís

Ara incompliré una promesa. Parlaré de feina. No, si us plau. No feu zapping-blog. Espereu-vos. Deixeu-me fer una defensa del perquè. Aquest dilluns he assistit als Premis Catalunya Educació 2007.

Més enllà de l'acte, perfectament organitzat, amb participació de IT Dansa, només vull destacar la figura d'un dels premiats. Es diu Joan Lluís Tous Àlvarez, nascut a Tàrrega, a l'Urgell, mestre d'escola rural que un dia va decidir emprendre el camí d'explicar a la Universitat què hi estava fent a l'Escola on donava classes.

En Joan Lluís ha fet un discurs emocionant pel to. Necessitava agafar aire per dir tot el què havia de dir. Dirigir-se a qui es volia dirigir, fonamentalment, a la seva família, als seus alumnes i als milers de mestres.

A la seva família per demanar excuses perquè la seva feina li agrada tant que és conscient que sovint ha deixat de banda aquells que més l'estimen o l'han estimat.

Als alumnes que ha tingut i té per dir-los que tothom troba el seu camí. Si hi ha esforç.

Als milers de mestres i professors per recordar-los que tenen una responsabilitat en l'educació.

I finalment, el missatge d'en Joan Lluís l'ha dirigit a tothom. Demanant vocació, responsabilitat, compromís i sobretot, ganes de tirar endevant els projectes. Vagi doncs el meu homenatge a en Joan Lluís per la manera com afronta els reptes (el de l'educació, particularment, sempre m'ha semblat cabdal).

Amb ell només he parlat tres vegades. I les tres han estat per copsar una persona profundament amable, carinyosa i absolutament compromesa en la seva feina des del respecte que li mereix la figura del mestre/a i del professor/a.

Apa-lis-lus-hi-en (Homenatge al Pronom feble)

De Traduccions, Porters i Museus Tancats

Entrar en una llibreria és un exercici molt saludable i a l’hora molt perillós. Em podria passar hores i hores mirant els llibres dipositats a les prestatgeries, i amuntegats amb ordre simètric damunt les taules. És molt saludable perquè tens una dosi alimentària de cultura (o incultura). És molt perillós perquè hi ha una frase que diu que el mèrit d’alguns escriptors és escriure bé. I el mèrit de la majoria fora no escriure. L’exercici de destriar el gra de la palla és per tant, una altra costum saludable pel cos i per la ment.

Sigui com sigui, aquest divendres vaig quedar astorat, quan en una prestatgeria, com a novetat, vaig veure un llibre que duia per títol Cent anys de solitud. L’autor, un tal Gabriel García Márquez. Colombià. Em vaig posar vermell, no sé si d’ira o de vergonya. Era una traducció catalana realitzada fa temps per Avel·li Artís-Gener, Tísner. Segurament la traducció la deuria fer pel seu propi gust. Perquè no entenc l’objectiu ni empresarial ni cultural d’aquesta proposta. A no ser que se m’escapi, que algú a Catalunya no parli ni entengui el castellà. És com si jo sabés i dominés com a llengües pràcticament maternes l’anglès i el francès i em comprés un llibre d’un autor anglès, traduït al francès.

Absurd.

En aquestes estàvem (castellanada) quan vaig quedar amb l’Abril per fer una cervesa. Li vaig traslladar la meva preocupació i astorament al voltant del tema. Val a dir que ella va quedar colpida pel meu neguit. I em va dir textualment: “Campi qui pugui, l’últim que apagui el llum que sinó gastem a dojo”. Davant de la seva reflexió val a dir que, com no podia ser d’altra manera, la cervesa es va transformar en vàries cerveses. I amb un enfrontament verbal amb un porter de l’Ovella Negra quan serien les tres de la matinada. Per sort, el Dani i l’Abril es van encarregar que no em passés res. És important portar sempre al costat uns àngels de la guarda. Algun dia però se n’atiparan i em deixaran sol davant del perill. (De fet també em pregunto que fotia jo amb 35 anys dins de l’Ovella Negra). Per cert, al dia següent no me’n recordava ni de l’enfrontament verbal ni d’haver entrat al bar aquest. M’ho va recordar l’àngel de la guarda.

Fruit d’aquesta topada se’m va acudir en ple procés ressacós que havia d’escriure una novel·la. Que porti per títol alguna cosa així com El genocidio de los porteros. Però a mesura que passen les hores trobo que el títol engloba un grup massa ampli de gent i que no tothom del gremi ha de ser maleducat. (o sí?)

Com a resum us vull anunciar que a la tercera va la vençuda. El Dani, el Jordi i Jo vam poder entrar finalment ahir dissabte a l’Exposició del Museu d’Història de la Ciutat que repassa els anys de Juan Negrín com a president del Govern de la República. Una gran exposició que lamentablement us informo s’acaba avui diumenge.

Amenaces:

1.- Continuo buscant un sistema per posar música al Blog.

2.- Aquesta setmana rebreu un mail convocant-vos a la Festa del 3

Passejar

Aquesta tarda he estat passejant amb en Dani, després d’haver dinat amb ell i l’Anna, a un restaurant del carrer Princesa, del qual no en recordo el nom. Passejar és un dels exercicis més saludables. Sóc capaç de sorprendre’m amb qualsevol cosa i això em fa feliç. La sorpresa no és per definició positiva. Trobar-se el Museu d’Història de la ciutat (http://www.museuhistoria.bcn.es/) tancat perquè diumenges i festius només obre de 10 a 15h, no és en cap cas positiu. Més quan l’exposició que vols veure saps que s’acaba diumenge 4 de novembre. Això sí. En dies laborables està obert tot el dia. Perquè com tothom sap, els turistes tenen un gran interès per conèixer la Barcelona de la República i la figura de Juan Negrín. (A no ser que tots els turistes que venen a visitar-nos siguin rèpliques de Paul Preston).

Sí que he trobat obert la Documenta (http://www.documenta-bcn.com/), on he aprofitat per comprar Maquiavel en democràcia de Edouard Balladur (renuncieu-hi aquells que avorriu lapolítica), les botigues de Souvenirs (on per cert, no venen samarretes de l’Espanyol, sí d’Espanya, que dirà Sánchez Llibre al respecte?), i l’FNAC.

M’encanta passejar. Caminar. Embadalir-me amb qualsevol cosa que vegi. Descobrir que la meva ciutat i qualsevol altra, té dibuixos a les altures de les façanes, que mai m’havia aturat a veure. (Plaça de l’Àngel, figura d’un nen amb una creu al cap, mirant a Llibreteria a l’edifici de mà esquerra), o el xoc de la llum de mitja tarda contra les cúpules del passeig de Gràcia, algunes de les quals amb glorietes com si es tractés d’un espai a ull d’ocell per escoltar una orquestra.

Aquest estiu, els meus passejos van tenir per escenari París. I com a companyia aquestes dues noies. Són la Sira i la Laura. Laura i Sira. I sense elles, sense els seus somriures, sense la seva responsabilitat, sense la seva manera de veure les coses, un es podria sentir més sol i més trist. Amb elles, a un li agrada agafar el toro per les banyes i envestir els reptes sense por. I sobretot, amb el sentit de l’humor necessari per poder afrontar-ho tot. (Per cert, elles creuen que en aquest blog no publicaré mai fotografies seves compromeses. Cosa que faré a petició popular).

Qui no passeja i no és capaç de riure’s d’un mateix, és carn de mal humor. Una epidèmia molt perillosa.

PS; estic buscant la manera de posar un link que us condueixi a alguna cançó. No sé si per molts, això pot resultar una informació. O una amenaça.