Parar-se. Arrencar.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Les cadències quotidianes. Imprescincibles per no caure en cap pou del qual no sortir-ne perquè no hi ha corda a la qual agafar-se.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Com un rellotge. Un tic-tac. Un altre. I així, de forma permanent mentre ets conscient d'estar viu.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

A ritme acompassat. Sense perdre'l.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Sense accelerar. Sense més pressa que la que marca el propi ritme d'un cor sense taquicàrdia.

I de tant, en tant, alguna que altre acceleració per poder demostrar-se a un mateix el miratge que tot està sota control.

I sota control resulta que no hi ha absolutament res.

Dites líquides

"Per educar un nen fa falta una tribu." Però que passa si la tribu ha perdut el seny? Si la tribu educa sense està educada prèviament? La dita africana exprimida fins la sacietat per tothom en èpoques de valors fungibles no té cap sentit per a nosaltres. Perque la tribu no tan sols no educa, sinó que en el cas de fer-ho, ho fa ideològicament o dirigint el menor cap el consum líquid: ràpid, fulgurant i fugisser per ser substituit per una altra satisfacció ràpida, fulgurant i fugissera. La dita africana doncs, per nosaltres té el mateix valor que un consumible. La diem en veu alta com un descobriment i un cop anunciada l'útima paraula, passa al calaix dels oblits per ser recordada només en moments solemnes o de lamentació.

Montpeller

Per feina, aquest divendres vaig viatjar a Montpeller (A 3h 1/2 de Barcelona). Montpeller és una ciutat certament curiosa per la meva memòria. Un cop, tornant d'Avignon (ciutat inoblidable, recomanable i absolutament recomanable), a l'arribar a Montpeller amb el cotxe, vaig endinsar-me en la seva "ronda". No sé com ho vaig fer, però aquell dia, vaig donar fins a 4 voltes a la ronda. Comentàvem llavors que aquella ciutat era molt moderna però que tenia edificis molt semblants. Tan semblants que resultaven ser els mateixos perquè no me'n vaig adonar fins a la tercera ronda. Vaig entrar a la ciutat per mirar de trobar el camí de tornada a Perpignan. I vaig quedar sorprès amb el passeig motoritzat per la zona més moderna que llavors no coneixia.

Amb el viatge aquest divendres vaig descobrir un altre Montpeller apassionant. Moderna en el "quartier" nou, un edifici de Ricardo Bofill tot de vidre al costat del riu, des de l'última de planta del qual, es pot veure tota la ciutat, i el mig arc, militar.


Però també la Rue de la Université amb diverses llibreries d'antiguitats - i llibreters francesos darrera d'un taulell que fan la seva feina: llegir -, i establiments especialitzats en dret i sociologia. Tot això al costat de la Plaça de la Comedie i l'església-Catedral amb dues torres que presideixen l'entrada. (a la foto).

Per Montpeller passa el tranvia. Un Tram modern que travessa els carrers històrics d'una ciutat on va néixer Jaume I "el conqueridor" després que Maria de Montpeller tipa que Pere III el cerimoniós no li fés cas, es disfressés de cortesana, enganyés al monarca, i aquest fes diana creient que s'estava beneficiant una noia de la cort. I tot això mentre els criats observessin la feina des de darrera de la cortina per acreditar que allà estava neixent el successor de la corona. Successor que va conquerir Mallorca, València, i bona part del mediterrani.

Montpeller. Un lloc per passar-hi com a mínim un dia.

Ordre Establert: Ordre Mundial-Ordre Personal

Torno a tenir poques ganes d'escriure. Suposo que un escriu quan té alguna cosa a dir. I jo no és que en tingui cap a dir. Simplement. En tinc tantes que cada una s'entortolliga amb la del costat i acaba convertint-se en un poti-poti poca-solta, i que en comptes de clarificar cap objectiu, l'única cosa que provoca és posar pedres en el camí de les resolucions. He rebut alguna altra esbroncada en forma de comentari en aquest mateix blog perquè aquest és un blog mort/estàtic/inactiu. Segons els últims estudis, només l'1.5 % dels blogs s'actualitzen cada setmana. Alguns dels 750 milions de blogs existents i que podeu trobar a la xarxa. L'estadística però és estadística. La realitat és que fa temps que no escric. Podria al·legar en la meva defensa, més enlla de l'estadística, la mandra. Però he fet un repàs i resulta que la mandra és una excusa utilitzada ja en aquest mateix blog. O sigui que no val. He de ser imaginatiu. Va, imagina, Xavier, imagina, tu pots ...

Però és que imagino massa! I d'un tema passo a un altre i torna a produir-se un creuament de camins mentals que no deixen passar res més enllà d'una nebulosa que deixa entreveure paraules perdudes. Tot va tant de pressa! I jo vull parar una estona. Posar el fre i dir: va, escriuré sobre ... i treuré conclusions. Les que siguin. Però que siguin, sinó conclusions, almenys camins de reflexió oberts per poder treure'n alguna indicació de resolució.

Pero el problema persisteix. Sobre què? I si m'he cansat de dir bajanades? O d'explicar les coses simples que m'omplen el temps i les ganes? I si resulta que vull que aquest blog faci anàlisi política? O filosòfica? O Educativa? O que sigui una guia d'oci? Un compendi d'històries pujades de to? Sí, això últim elevaria sense cap mena de dubte el número de visites. Però la fama no m'interessa.

El meu dubte és: de què parlo? Si tot està escrit. I allò que no estava escrit, Shakespeare ho va acabar d'escriure. (Anglès Egoista! podries haver deixat alguna cosa sobre la qual escriure, oi?) Ja ho tinc, parlaré de literatura! Literatura comparada. Compararé l'Ulisses de Joyce amb l'Ulisses d'Homer. Cada dia un capítol. I a més ho lligaré tot plegat com si es tractés d'una maionesa amb Ulisses XXXI, aquella série de dibuixos animats que situava l'Odissea al quart mileni de la nostra era. No m'interessa la fama. Però tampoc m'interessa escriuré perquè ningú no ho llegeixi.

I és clar! Aquest és el tema principal de tot. Per què escric? Per què escrivim? Segur que cadascú ho fa per diferents motius: necessitat, gust, ego, cap altra cosa a fer ... però clar, quan et poses a escriure has d'escriure sobre alguna cosa. O sigui que torno a està com al principi. Sobre què? I si aconsegueixo parar la centrifugadora del meu cervell, el tema o preocupació que s'aturi davant del processador de pensaments i de reflexions, serà l'adequat i del qual em vingui de gust parlar-ne?

Algú m'ajuda si us plau? Alguna idea? I si escrivís a petició? Vosaltres em demaneu un tema, jo reflexiono, aporto dades, en busco i faig com una mena de consultori? (Ep! Pels més joves no val que us faci els deures).

Ordre. He de posar ordre. Quan era petit odiava aquesta paraula. Però és ben cert que sense ordre, resulta difícil avançar.

Un té la punyetera sensació ...

Un té la punyetera sensació que la mort ronda amb freqüència. Si la mort toca de prop, aquesta sensació se sent més sorollosa. Si a més, la mort arriba abans d'hora, es produeix una mena de paràlisi emocional que deixa un embrió d'angoixa col·locat al bell mig de l'estómac que despertarà com un part en el moment menys oportú en forma d'ansietat. El part és dolorós com més llarg és. Perquè no surt de cop, sinó en petits glops que esmorteixen qualsevol símptoma de racionalitat. En aquell moment, la mort ho és tot: guia, mentora, preocupació principal, destí sense remei...i el pitjor és que és veritat. Que cada minut viscut no és més que una quimera per enganyar-nos.

Però cada minut viscut, a banda de ser un engany a la mort, no és res més que un autèntic regal. Del que fem amb aquest minut, amb aquests 60 segons, només se'ns pot responsabilitzar a nosaltres mateixos. A ningú més. La joia, el dolor, la tristesa, la follia, tu, jo, ell, nosaltres, vosaltres, ells, el temor, l'alegria...tot ées meu, compartit, o en solitud. És meu. Fins el dia de la mort, propera o llunyana. I jo me'n sento orgullos de tot.

Perquè la mort ho robara tot. Menys l'orgull de viure, menys l'orgull d'haver viscut.

Cervesa divina (Voll-Damm sempre que sigui possible)

"La cervesa és una prova que Déu ens estima i que vol que siguem feliços"

Benjamin Franklin

Paradoxes

Tant bon rotllo m'està fent entrar mala llet.

Tour i Toros; tanto monta, monta tanto

No m'ha agradat mai el món de la bicicleta. Em refereixo a les carreres. Admiro els ciclistes capaços de pujar muntanyes amb graus impossibles d'ascens. Tampoc m'agraden les emissions televisives del Tour, el Giro o la Vuelta. I molt menys les radiofòniques on un paio esperitat baladreja com un boig que 150 paios en calça curta van tots junts pedalant durant 60 kilòmetres.

Tot això ve "a cuent" perquè resulta que al Tour de França estan tornant a caçar ciclistes que consumeixen substàncies il·legals per poder retir millor a cada etapa. (Sí, sí, retir, no rendir, mireu el diccionari, ho he après avui, naturalment). La cosa és greu perquè si t'enxampen et poden caure fins a 5 anys de presó. Cosa que en d'altres països, com el nostre, això no passa.

Més enllà d'estar-hi d'acord o no, el que resulta més curiós és que vista la història dels últims anys, els ciclistes vagin encara al Tour. Perquè la gràcia del Tour, ja no és saber qui guanya al final, o qui guanya l'etapa reina de la muntanya. La gràcia és saber "a qui pillen". És com aquells que diuen que la gràcia dels toros, no és la mort del toro, o l'art del torero. La gràcia és l'art del toro a l'hora d'atrapar el torero que deixa muda la plaça.

Dit això, us deixo amb l'apassionant retransmissió de la carrera de la Ruta del Carrilet. Retransmissió en la qual caldria analitzar qui ha consumit substàncies il·legals. Si el corredor o el càmera. O potser tots dos.

Escèptic

Qualsevol creença és una claudicació.

"L'home manuscrit". Manuel Baixauli.

De Maratons, Triatlons i Voll-Damm'ons

Oi que és insòlit? Vaig començar escrivint aquest blog explicant la història del Xavi, que diu que corre Maratons. (És més, assegura que fins i tot les acaba!). Doncs bé. Un any després, encara és hora que n'hagi demostrat res de tot allò que deia. Ì l'única prova que aporta és aquesta pàgina de la revista que el poliesportiu Claror envia als seus socis. És molt gros, això, Xavi. Has de ser conscient que no podem anar enganyant a la gent d'aquesta manera, i a sobre per fer-ho més creible, i a canvi d'unes cerveses per ton germà i per un veí, fer una foto, penjar-se les medalles que et van donar quan vas ser últim a les carreres de final de curs de la EGB (Qui no té una medalla d'aquestes?), utilitzar el photoshop per fer creure que estàs a Nova Iork, i escriure una crònica dient que has corregut i acabat la Marató de Nova Iork. És com si em diguessis que has fet una triatló (750m nedant al mar, 24 km en bicicleta i 5 km corrent) un diumenge 8 de juny, i a més ho has acabat en menys de dues hores. No podem enganyar a la gent d'aquesta manera, insisteixo. I el pitjor de tot, és que l'única resposta que obtinc cada vegada que pregunto "per què ho fas?", és simplement que és una satisfacció arribar a la meta. És un raonament fàcilment desmuntable: i que bé que se sent un sense ni tan sols prendre la sortida!

En fi. Me'n vaig a fer esport: Ep! Mestre! Una Voll-Damm ben fresqueta si us plau, que estic refredat i necessito medecines! Sap si m'anirà bé posar la couldina directament dins l'ampolla?