Canvi? De campanya sí, de política ... ara ho veurem

Obama ha guanyat. Molta il·lusió, molta retòrica, molt discurs ben trabat, molta esperança i molt canvi. Però mireu, què voleu que us digui: més enllà d'acostar els joves a la política, més enllà de la utilització del llenguatge digital, més enllà de l'ús de facebook, twitter, webs, video-clips fantàstics que han renovat la manera de dirigir-se a la gent per contagiar ara toca traduir això en política i en gestió. I aquesta, en realitat és la meva "hope". Que tot allò viscut a la campanya que ha durat un any i mig (jo n'he acabat una mica tip, de veritat), es transformi ara en decisions apassionants. Obama ho té ara més difícil: perquè el llistó està molt alt, la frustració pot ser encara pitjor i com diu el filòsof: més dura serà la caiguda. Això sí, confiança en una nova manera de fer tota.

Us deixo amb un vídeo-entrevista (en anglès) amb Colin Powell -exsecretari d'estat amb Bush jr - i que va dir a la campanya que votaria per Obama. L'entrevista a la CNN me l'ha fet arribar la Cristina. Parla de tot això que dic i acaba dient que els republicans hauran de fer una deep introspection.

http://edition.cnn.com/video/#/video/politics/2008/11/05/colin.powell.reaction.cnn?iref=mpvideosview

Per cert, per introspecció la què contradiu aquesta mateixa manera de fer política. Els assessors d'Obama anaven fent comentaris que la mort de la seva àvia el primer dilluns abans del dimarts, li comportaria beneficis electorals. (Aquest és el nou llenguatge de la política? El del cost-benefici calculant també danys colaterals fins i tot sent aquest danys materials els familiars?)

Parar-se. Arrencar.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Les cadències quotidianes. Imprescincibles per no caure en cap pou del qual no sortir-ne perquè no hi ha corda a la qual agafar-se.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Com un rellotge. Un tic-tac. Un altre. I així, de forma permanent mentre ets conscient d'estar viu.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

A ritme acompassat. Sense perdre'l.

Parar-se. Arrencar. Parar-se. Arrencar.

Sense accelerar. Sense més pressa que la que marca el propi ritme d'un cor sense taquicàrdia.

I de tant, en tant, alguna que altre acceleració per poder demostrar-se a un mateix el miratge que tot està sota control.

I sota control resulta que no hi ha absolutament res.

Dites líquides

"Per educar un nen fa falta una tribu." Però que passa si la tribu ha perdut el seny? Si la tribu educa sense està educada prèviament? La dita africana exprimida fins la sacietat per tothom en èpoques de valors fungibles no té cap sentit per a nosaltres. Perque la tribu no tan sols no educa, sinó que en el cas de fer-ho, ho fa ideològicament o dirigint el menor cap el consum líquid: ràpid, fulgurant i fugisser per ser substituit per una altra satisfacció ràpida, fulgurant i fugissera. La dita africana doncs, per nosaltres té el mateix valor que un consumible. La diem en veu alta com un descobriment i un cop anunciada l'útima paraula, passa al calaix dels oblits per ser recordada només en moments solemnes o de lamentació.

Montpeller

Per feina, aquest divendres vaig viatjar a Montpeller (A 3h 1/2 de Barcelona). Montpeller és una ciutat certament curiosa per la meva memòria. Un cop, tornant d'Avignon (ciutat inoblidable, recomanable i absolutament recomanable), a l'arribar a Montpeller amb el cotxe, vaig endinsar-me en la seva "ronda". No sé com ho vaig fer, però aquell dia, vaig donar fins a 4 voltes a la ronda. Comentàvem llavors que aquella ciutat era molt moderna però que tenia edificis molt semblants. Tan semblants que resultaven ser els mateixos perquè no me'n vaig adonar fins a la tercera ronda. Vaig entrar a la ciutat per mirar de trobar el camí de tornada a Perpignan. I vaig quedar sorprès amb el passeig motoritzat per la zona més moderna que llavors no coneixia.

Amb el viatge aquest divendres vaig descobrir un altre Montpeller apassionant. Moderna en el "quartier" nou, un edifici de Ricardo Bofill tot de vidre al costat del riu, des de l'última de planta del qual, es pot veure tota la ciutat, i el mig arc, militar.


Però també la Rue de la Université amb diverses llibreries d'antiguitats - i llibreters francesos darrera d'un taulell que fan la seva feina: llegir -, i establiments especialitzats en dret i sociologia. Tot això al costat de la Plaça de la Comedie i l'església-Catedral amb dues torres que presideixen l'entrada. (a la foto).

Per Montpeller passa el tranvia. Un Tram modern que travessa els carrers històrics d'una ciutat on va néixer Jaume I "el conqueridor" després que Maria de Montpeller tipa que Pere III el cerimoniós no li fés cas, es disfressés de cortesana, enganyés al monarca, i aquest fes diana creient que s'estava beneficiant una noia de la cort. I tot això mentre els criats observessin la feina des de darrera de la cortina per acreditar que allà estava neixent el successor de la corona. Successor que va conquerir Mallorca, València, i bona part del mediterrani.

Montpeller. Un lloc per passar-hi com a mínim un dia.

Ordre Establert: Ordre Mundial-Ordre Personal

Torno a tenir poques ganes d'escriure. Suposo que un escriu quan té alguna cosa a dir. I jo no és que en tingui cap a dir. Simplement. En tinc tantes que cada una s'entortolliga amb la del costat i acaba convertint-se en un poti-poti poca-solta, i que en comptes de clarificar cap objectiu, l'única cosa que provoca és posar pedres en el camí de les resolucions. He rebut alguna altra esbroncada en forma de comentari en aquest mateix blog perquè aquest és un blog mort/estàtic/inactiu. Segons els últims estudis, només l'1.5 % dels blogs s'actualitzen cada setmana. Alguns dels 750 milions de blogs existents i que podeu trobar a la xarxa. L'estadística però és estadística. La realitat és que fa temps que no escric. Podria al·legar en la meva defensa, més enlla de l'estadística, la mandra. Però he fet un repàs i resulta que la mandra és una excusa utilitzada ja en aquest mateix blog. O sigui que no val. He de ser imaginatiu. Va, imagina, Xavier, imagina, tu pots ...

Però és que imagino massa! I d'un tema passo a un altre i torna a produir-se un creuament de camins mentals que no deixen passar res més enllà d'una nebulosa que deixa entreveure paraules perdudes. Tot va tant de pressa! I jo vull parar una estona. Posar el fre i dir: va, escriuré sobre ... i treuré conclusions. Les que siguin. Però que siguin, sinó conclusions, almenys camins de reflexió oberts per poder treure'n alguna indicació de resolució.

Pero el problema persisteix. Sobre què? I si m'he cansat de dir bajanades? O d'explicar les coses simples que m'omplen el temps i les ganes? I si resulta que vull que aquest blog faci anàlisi política? O filosòfica? O Educativa? O que sigui una guia d'oci? Un compendi d'històries pujades de to? Sí, això últim elevaria sense cap mena de dubte el número de visites. Però la fama no m'interessa.

El meu dubte és: de què parlo? Si tot està escrit. I allò que no estava escrit, Shakespeare ho va acabar d'escriure. (Anglès Egoista! podries haver deixat alguna cosa sobre la qual escriure, oi?) Ja ho tinc, parlaré de literatura! Literatura comparada. Compararé l'Ulisses de Joyce amb l'Ulisses d'Homer. Cada dia un capítol. I a més ho lligaré tot plegat com si es tractés d'una maionesa amb Ulisses XXXI, aquella série de dibuixos animats que situava l'Odissea al quart mileni de la nostra era. No m'interessa la fama. Però tampoc m'interessa escriuré perquè ningú no ho llegeixi.

I és clar! Aquest és el tema principal de tot. Per què escric? Per què escrivim? Segur que cadascú ho fa per diferents motius: necessitat, gust, ego, cap altra cosa a fer ... però clar, quan et poses a escriure has d'escriure sobre alguna cosa. O sigui que torno a està com al principi. Sobre què? I si aconsegueixo parar la centrifugadora del meu cervell, el tema o preocupació que s'aturi davant del processador de pensaments i de reflexions, serà l'adequat i del qual em vingui de gust parlar-ne?

Algú m'ajuda si us plau? Alguna idea? I si escrivís a petició? Vosaltres em demaneu un tema, jo reflexiono, aporto dades, en busco i faig com una mena de consultori? (Ep! Pels més joves no val que us faci els deures).

Ordre. He de posar ordre. Quan era petit odiava aquesta paraula. Però és ben cert que sense ordre, resulta difícil avançar.

Un té la punyetera sensació ...

Un té la punyetera sensació que la mort ronda amb freqüència. Si la mort toca de prop, aquesta sensació se sent més sorollosa. Si a més, la mort arriba abans d'hora, es produeix una mena de paràlisi emocional que deixa un embrió d'angoixa col·locat al bell mig de l'estómac que despertarà com un part en el moment menys oportú en forma d'ansietat. El part és dolorós com més llarg és. Perquè no surt de cop, sinó en petits glops que esmorteixen qualsevol símptoma de racionalitat. En aquell moment, la mort ho és tot: guia, mentora, preocupació principal, destí sense remei...i el pitjor és que és veritat. Que cada minut viscut no és més que una quimera per enganyar-nos.

Però cada minut viscut, a banda de ser un engany a la mort, no és res més que un autèntic regal. Del que fem amb aquest minut, amb aquests 60 segons, només se'ns pot responsabilitzar a nosaltres mateixos. A ningú més. La joia, el dolor, la tristesa, la follia, tu, jo, ell, nosaltres, vosaltres, ells, el temor, l'alegria...tot ées meu, compartit, o en solitud. És meu. Fins el dia de la mort, propera o llunyana. I jo me'n sento orgullos de tot.

Perquè la mort ho robara tot. Menys l'orgull de viure, menys l'orgull d'haver viscut.

Cervesa divina (Voll-Damm sempre que sigui possible)

"La cervesa és una prova que Déu ens estima i que vol que siguem feliços"

Benjamin Franklin

Paradoxes

Tant bon rotllo m'està fent entrar mala llet.

Tour i Toros; tanto monta, monta tanto

No m'ha agradat mai el món de la bicicleta. Em refereixo a les carreres. Admiro els ciclistes capaços de pujar muntanyes amb graus impossibles d'ascens. Tampoc m'agraden les emissions televisives del Tour, el Giro o la Vuelta. I molt menys les radiofòniques on un paio esperitat baladreja com un boig que 150 paios en calça curta van tots junts pedalant durant 60 kilòmetres.

Tot això ve "a cuent" perquè resulta que al Tour de França estan tornant a caçar ciclistes que consumeixen substàncies il·legals per poder retir millor a cada etapa. (Sí, sí, retir, no rendir, mireu el diccionari, ho he après avui, naturalment). La cosa és greu perquè si t'enxampen et poden caure fins a 5 anys de presó. Cosa que en d'altres països, com el nostre, això no passa.

Més enllà d'estar-hi d'acord o no, el que resulta més curiós és que vista la història dels últims anys, els ciclistes vagin encara al Tour. Perquè la gràcia del Tour, ja no és saber qui guanya al final, o qui guanya l'etapa reina de la muntanya. La gràcia és saber "a qui pillen". És com aquells que diuen que la gràcia dels toros, no és la mort del toro, o l'art del torero. La gràcia és l'art del toro a l'hora d'atrapar el torero que deixa muda la plaça.

Dit això, us deixo amb l'apassionant retransmissió de la carrera de la Ruta del Carrilet. Retransmissió en la qual caldria analitzar qui ha consumit substàncies il·legals. Si el corredor o el càmera. O potser tots dos.

Escèptic

Qualsevol creença és una claudicació.

"L'home manuscrit". Manuel Baixauli.

De Maratons, Triatlons i Voll-Damm'ons

Oi que és insòlit? Vaig començar escrivint aquest blog explicant la història del Xavi, que diu que corre Maratons. (És més, assegura que fins i tot les acaba!). Doncs bé. Un any després, encara és hora que n'hagi demostrat res de tot allò que deia. Ì l'única prova que aporta és aquesta pàgina de la revista que el poliesportiu Claror envia als seus socis. És molt gros, això, Xavi. Has de ser conscient que no podem anar enganyant a la gent d'aquesta manera, i a sobre per fer-ho més creible, i a canvi d'unes cerveses per ton germà i per un veí, fer una foto, penjar-se les medalles que et van donar quan vas ser últim a les carreres de final de curs de la EGB (Qui no té una medalla d'aquestes?), utilitzar el photoshop per fer creure que estàs a Nova Iork, i escriure una crònica dient que has corregut i acabat la Marató de Nova Iork. És com si em diguessis que has fet una triatló (750m nedant al mar, 24 km en bicicleta i 5 km corrent) un diumenge 8 de juny, i a més ho has acabat en menys de dues hores. No podem enganyar a la gent d'aquesta manera, insisteixo. I el pitjor de tot, és que l'única resposta que obtinc cada vegada que pregunto "per què ho fas?", és simplement que és una satisfacció arribar a la meta. És un raonament fàcilment desmuntable: i que bé que se sent un sense ni tan sols prendre la sortida!

En fi. Me'n vaig a fer esport: Ep! Mestre! Una Voll-Damm ben fresqueta si us plau, que estic refredat i necessito medecines! Sap si m'anirà bé posar la couldina directament dins l'ampolla?

Open Calella 2008 Resultats

Jornada Inicial:

Brazo de Hierro a Tercera Hora Nocturna 6-4/6-0

Bai a Sake a Chincheta Metálica 6-2/6-1

Jornada Final

Tercer i quart Lloc:

THN a Chincheta Metálica 7-6 (7-4 Tie Break)/7-5

Final:

Brazo de Hierro a Bai a Sake 1-6/6-1/6-4

Quadre d'honor:

Campió: Brazo de Hierro

Segon: Bai a Sake

Campió autèntic: Tercera Hora Nocturna

Quart: Chincheta Metálica

Resum de l'Open Calella. (La crònica real)

Malgrat el meu estat de forma alarmant, desfondat, i a voltes dantesc, es pot dir que l'Open Calella ha tingut un sòl nom. El meu. Malgrat aquest estat de forma, vaig deixar-me guanyar per evitar que els meus rivals s'emprenyessin, i en el cas del tercer i quart lloc, vaig apurar al màxim fins derrotar amb claredat a Chincheta.

Diuen que l'Open Calella 2009 serà mixt. Jo espero que no. No per res en contra de les dones, naturalment. Sinó perquè si en dos partits en dos dies he acabat rebentat, amb més partits i més dies, estaré mort.

OPEN CALELLA 2008

Inici Open Calella 2008. Divendres, 16 de maig. Mitjanit. Sorteig a peu de pista:

Semifinals oficials:

Brazo de Hierro-Tercera Hora Nocturna
Bay Asake-Chincheta metálica

Logo (By Marc Lápiz Mortal) i samarreta oficial:

La victòria és meva. Sense cap mena de dubte!

Trencar Regles

1.- Regles Ortogràfiques. Us adjunto dues fotografies que naturalment enviaré a algun diari. La primera correspon a un anunci que ens porta a reclamar-nos que comprem el cotxe a Segur ... de Calafell. Sinó, no s'entén què dimonis és un "segur" pel cotxe. Sort que és poc visible. Només el tenen penjat a bona part dels autobusos de la ciutat de Barcelona. La segonaUn premi literari en el qual semblen promocionar l'ús incorrecte d'ortografia amb dues faltes d'impacte. Una pena per la iniciativa de bona fe.

2.- Regles de comportament i Regles bàsiques del vídeo. Comportar-nos és el què no sabem fer (afortunadament) els quatre magnífics quan anem a l'hospital a veure el Manel que ha tingut un accident de moto (30 minuts després de confirmar-se que serà pare pels volts de Nadal. Conclusió: si et diuen que seràs pare, no agafis la moto. Jo tinc alguna experiència semblant, però sense cap anunci de fills pel mig). Respecte del vídeo. Regla Bàsica: Grava horitzontal, i no vertical, per evitar que la gent hagi de:

a) girar l'ordinador (si és que és portàtil)
b) fer el gilipollas i provocar tortícolis com a conseqüència de veure un vídeo d'un minutet amb el coll girat.

Cosa que haureu de fer si voleu veure l'espectacle que van veure in situ les infermeres del Parc Taulí de Sabadell:





3.- Regles de la lògica. Incomplertes flagrantment pel Manel, que amb el fèmur trencat, és capaç de portar un diari acurat sobre la seva estada de 10 dies a l'hospital i dibuixar el seu os en el moment del trencament:

















4.- Regles no escrites: Aquelles que no cal dir-les perquè no s'han escrit però que tothom sap quines són. Saltar-se-les només provoca disgustos a una i altra banda.

Apunts des d'una perspectiva estàtica

M’he negat a comptar els dies que fa que no escric. Això vol dir que aquest post pot ser llarg. Per tant és millor que pitgeu play en el següent video, i contineu llegint si és que teniu paciència.

He decidit que després d’un Martínez Lacuesta Criança del 2002, formatges, bull negre i una amanida d’espinacs, rúcula, bacon fregit i xampinyons crus, envoltat de muntanyes a Estavar, al costat de Llívia, havent-me endut l’Ipod per escoltar els concerts de piano de Mozart, i en un apartament magnífic, el millor que podia fer era lliurar-me a l’escriptura automàtica.
Alguns m’heu reclamat de viva veu o per escrit que reprengués l’escriptura d’aquest espai. M’agrada fer-me de pregar. En certa manera, a tothom li agrada fer-se de pregar. És una manera de sentir que comptes. Que comptes per algú. Per tant és una manera de sentir-se viu. Algu et reclama que visquis, que facis alguna cosa per demostrar que estàs aquí per alguna cosa més que per vegetar.

No recordo exactament quantes coses he fet o he deixat de fer d’ençà de l’última vegada que vaig postejar. Així que podria repetir-me. He agafat la càmera i he fet algunes fotos en alguna sortida improvisada.

No he anat al cinema últimament. Tampoc al teatre. Estic aprenent a llegir sonets. Sí, sí, tal com sona. M’ensenyen a llegir-los en veu alta. A recitar-los. Brossa, Martí i Pol, Carles Riba i més endavant Shakespeare.

Tinc la sensació que les coses van passant. Mica en mica. De forma agradable. Amb només el pas sobtat d’algun esdeveniment esdevingut sobtadament, sorprenentment o provocadament. Sempre de forma provocativa. Com a repte a superar. Com a joc que necessita d’un sis doble per passar a la següent fase. Com a monstre a derrotar per superar la pantalla.

En tot aquest temps sí que he llegit. Coses supèrflues (Terry Pratchett i el seu Mundo Disco). I ara estic llegint Firmin que té pinta de mescla de Ratatouille, la rateta que escombrava l’escaleta, passada pel túrmix amb uns tocs aromàtics d’aquell personatge de La Nàusea que pretén llegir-se tota una biblioteca per ordre alfabètic i als 75 anys encara va per la C.

I d’ara endavant què? D’ara endavant escriure quan vingui de gust que pot ser més sovint o no. És difícil escriure quan moltes de les coses que et passen són laborals i no tens ganes de parlar de feina aquí. I també quan les coses que et passen personalment entren dins d’una sensació de pau gens alterada per res i per ningú.

Una abraçada a tots els pacients (Si és que encara en queda algun)

Ignorància

L'últim post ha generat una certa controvèrsia arrel d'una referència meva al fet de si és més feliç l'ignorant perquè ni sap ni vol saber i això el conserva en un estat infantil i preadolescent. En els comentaris, alguns anònims han apuntat que l'ignorant acaba sent irresponsable perquè ell no sabia. D'altres anònims han cregut que jo apostava per ser ignorant. En cap cas. Tot i que vull matisar dues coses. L'ignorant continuarà sent feliç malgrat ser irresponsable, perquè inclús en la irresponsabilitat que deriva en la comissió d'algun acte dolorós per la resta, ell no entén què és el què passa. En segon lloc: jo no aposto per la ignorància. Crec, però, que una ignorància puntual d'alguns fets, és beneficiosa.

Papers i Ignorants

Posem per cas que ara ens canviéssim. Que tu fossis jo i que jo fos tu. Posem per cas que un cop canviats, envegéssim la posició de l'altre. Així que jo t'envejaria a tu que soc jo. I tu m'envejaries a mi que sóc tu. I ens adonaríem que hi ha coses de tu, que en realitat sóc jo, que no ens agraden. I tu te n'adonaries que hi ha coses de mi, que ets tu, que tampoc no t'agraden. Posem per cas que un cop fet aquest exercici, tu tornessis a ser tu. I jo tornés a ser jo. Tu t'entendries millor a tu? Jo m'entendria millor a mi? Tu m'entendries millor a mi? Jo t'entendria millor a tu?

Això és el què provo de fer sovint. No ho aconsegueixo mai. Ningú no es deixa canviar el paper. I el més preocupant és que llavors no em veig jo des de fora i llavors sóc incapaç d'entendre'm, comprendre'm, llegir-me i interpretar-me. Em transformo en un ignorant de mi mateix.

Però ja ho deia Andrés Hurtado a "El árbol de la ciencia" citant Schopenhauer i els primers existencialistes. Perquè sóc ignorant. Sóc feliç.

Orwell

T'OBSERVO ...

.. INCAPAÇ DE JUTJAR-TE

I la Llum va tornar ...

Diumenge. 30. Març. 2008. 19:45h. Bcn. La llum torna a regnar el capvespre.

I la gent ha canviat de cara ventant somriures.

Putu constipat ...

NO HI HA MANERA QUE MARXI!!!!!

Setmana santa

Estic refredat. Cap embotit. Ja m'ho han dit més d'una vegada que no sé fer vacances. Quan les faig tinc la sensació que el meu cos no en sap. Una pena.

De tota manera no es pot dir que no hagi aprofitat aquests dies. Dimarts a la nit, vaig proposar una pel·lícula d'encefalograma plano. La vaig encertar de ple: "27 vestidos". No us l'explico perquè l'heu de veure. No us la perdeu, sobretot. És d'aquelles pel·lícules que surts del cinema amb dos objectius. 1.- Evitar la pregunta de com pots haver malbaratat 6.50€. 2.- Evitar el linxament d'aquells que t'han acompanyat creient que anaven al cinema i no al "mataderu" de guions.

Divendres; arròs a Sa Tuna. Erem 12. He d'obrir un fotolog per penjar fotografies i deixar aquest per les reflexions profundes que acostumeu a llegir aquí (oi?).

He avançat moltíssim amb Harry Potter. He trobat la postura perfecta al sofà, amb musiqueta de fons. De fet em faltent 12 capitols. Ja ha mort ... i resulta que Voldemort ... però el més fort és quan a l'Hermione, el Ron i el Harry ... Tremendu, oi?

Dissabte a la nit, cinema. "Horton". (Com podeu comprovar, quan estic de vacances estic cinematogràficament intel·lectual). No és del nivell de "Ice Age" i ademés pot tenir efectes contraindicats per mames que poden veure's desautoritzades i per la resistència que els nens oferiran durant tota la vida a passar l'aspirador. I té un missatge fonamental per a mi: "La persona, por pequeña que sea, persona es". Vaig sortir del cinema alleujat. Fins que hi vaig entrar, jo em creia que donada la meva alçada, jo no era persona.

Diumenge matí. "Zoran Music: De Dachau a Venècia". Em van agradar la série "No som els últims" per la seva duresa. I em van agradar els dibuixos. No em van agradar tant les pintures de Venècia. El Fidel em va preparar uns macarrons i el vaig deixar sense fuet i formatge d'Idiazábal. Després em va portar a a casa, un cop vam haver dormit al sofà "Men in Black".

Harry Potter avança "viento en popa a toda vela".

I a la nit, entre mocador i mocador, sopeta i sopeta, "Juno" al DVD. Està bé, però tampoc em va semblar una meravella, francament.

I avui és dilluns de Pasqua. I estic malalt. I no em trobo bé. I em queixo. Perquè m'agrada queixar-me. I demà ... demà a treballar.

Papers i Ignorants

Posem per cas que ara ens canviéssim. Que tu fossis jo i que jo fos tu. Posem per cas que un cop canviats, envegéssim la posició de l'altre. Així que jo t'envejaria a tu que soc jo. I tu m'envejaries a mi que sóc tu. I ens adonaríem que hi ha coses de tu, que en realitat sóc jo, que no ens agraden. I tu te n'adonaries que hi ha coses de mi, que ets tu, que tampoc no t'agraden. Posem per cas que un cop fet aquest exercici, tu tornessis a ser tu. I jo tornés a ser jo. Tu t'entendries millor a tu? Jo m'entendria millor a mi? Tu m'entendries millor a mi? Jo t'entendria millor a tu?

Això és el què provo de fer sovint. No ho aconsegueixo mai. Ningú no es deixa canviar el paper. I el més preocupant és que llavors no em veig jo des de fora i llavors sóc incapaç d'entendre'm, comprendre'm, llegir-me i interpretar-me. Em transformo en un ignorant de mi mateix.

Però ja ho deia Andrés Hurtado a "El árbol de la ciencia" citant Schopenhauer i els primers existencialistes. Perquè sóc ignorant. Sóc feliç.

PAPERS I IGNORANTS

Posem per cas que ara ens canviéssim. Que tu fossis jo i que jo fos tu. Posem per cas que un cop canviats, envegéssim la posició de l'altre. Així que jo t'envejaria a tu que soc jo. I tu m'envejaries a mi que sóc tu. I ens adonaríem que hi ha coses de tu, que en realitat sóc jo, que no ens agraden. I tu te n'adonaries que hi ha coses de mi, que ets tu, que tampoc no t'agraden. Posem per cas que un cop fet aquest exercici, tu tornessis a ser tu. I jo tornés a ser jo. Tu t'entendries millor a tu? Jo m'entendria millor a mi? Tu m'entendries millor a mi? Jo t'entendria millor a tu?

Això és el què provo de fer sovint. No ho aconsegueixo mai. Ningú no es deixa canviar el paper. I el més preocupant és que llavors no em veig jo des de fora i llavors sóc incapaç d'entendre'm, comprendre'm, llegir-me i interpretar-me. Em transformo en un ignorant de mi mateix.

Però ja ho deia Andrés Hurtado a "El árbol de la ciencia" citant Schopenhauer i els primers existencialistes. Perquè sóc ignorant. Sóc feliç.

Quant que sé, oi?

Sota la llum de la lluna dels espais del Lluçanès, escoltava Kerry King dels Slayer improvisant una jam session amb Kai Hansen assassinant sense misericòrdia el "Future World" dels Helloween. En aquestes va aparèixer Luís García Montero, granadí de naixement, que recitant un dels seus poemes urbans, va voler fondre'ls amb un català del sud homenatjant el recentment desaparegut Palau i Fabre tot posant música de Joan Isaac a un fragment de la biografia de Picasso escrita per l'adoptat de Caldes d'Estrac. Aquest, solitàriament encès pel record de la dona que l'estimava, i emprenyat perquè tothom li recordava les biografies del pintor malagueny que va passar per Barcelona i París, amén d'altres indrets, com l'Horta de Sant Joan, on no volen Parcs eòlics, va decidir aixecar-se de la tomba com il commendattore de Dom Joan, i córrer com un esperitat per vendre els drets d'autor de "La Sabata" als vallisoletans Johny juerga y los que remontan el Pisuerga, que van extingir-se tant ràpidament com les desenes de grups de la movida madrileña.

Continuo? O millor ho deixo en mans dels articulistes que esgrimeixen tot allò que saben en llistats enciclopèdics?

Llistes, enquestes, fum i sol

Aquí teniu una llista de les paraules fonèticament amables que m'heu deixat en els comentaris:

Cracòvia, xiuxiueig, plastilina, fosquet, xiuxiueig, esbiaxat, xocolata, xivarri, xavier, gandul, gos, garrí, guarra, clinclivellar, genoll, acaronar, piga, plou, lliure, matxucar, periquete, garbanzo ...

De l'enquesta anterior, com podeu veure ha guanyat l'opcíó de llençar el suquet. Però si féssim coalicions, detectareu un subtil empat. Perquè malgrat llençar-lo obté set vots, menjar-se'l n'obté tres als quals s'hauria de sumar els cinc que ignoraven que hi havia suquet al iogurt, la qual cosa significa que obtenen vuit sufragis. Aquell que no menja iogurt, no se'l menja. Per tant, el llença per omissió. Resultat, doncs: 8-8.

Torredembarra, 16 de març. Calçotada amb la família i els amics. Fum. El Fum t'amaga. T'amara. Et cuina. T'envaeix. T'intoxica. T'hipnotitza. Et fa plorar. Et fa tossir. I tan sols és un subordinat de la flama. Sense flama no hi ha fum. I quan el fum se'n va, et deixa la seva olor impregnada a la roba, als cabells, al cos. I malgrat tot, hi tornem sempre al fum.

Ha tornat el sol. Ha tornat la llum. I això fa posar de bon humor. Aquest any sí. Aquest any penso passejar-me amb la moto. Ni res ni ningú ho impedirà. Ni tan sols jo.

Mandra i fonètica

Massa temps sense escriure.

Eleccions (No comments about it 'cause this is not the place nor space)

Taxi: m'he trobat la cartera d'una dona al seient. No hi havia DNI. Sí targetes VISA dèbit i crèdit, El Corte Inglés, targeta sanitària. Gràcies a les pàgines blanques d'Internet he parlat amb ella. Dema l'hi torno. Fa uns mesos em vaig trobar en la mateixa situació la qual cosa va provocar una autèntica murga d'anul·lacions i altes de nova documentació. Lamentablement, la meva cartera no la vaig trobar jo ni cap doble meu.

Enquesta: Desafortunada. Em vaig deixar endú per la meva passió per Harry Potter (malgrat que ara no passo del vuitè capítol perquè m'adormo). Va guanyar un aliè a la novel·la: Voll-Damm (la qual cosa confirma l'aspecte cerveser dels lectors). Empataven amb un vot Harry, Hermione i Dumbledore. Voldemort no va aconseguir suports.

Fonètica: "Periquete". "Garbanzo". Són paraules fonèticament amables. Primer les dius normals. Després rápid. Finalment, a poc a poc. Lentament. Mastegant-les. Són agradables més enllà del significat. Teniu paraules fonèticament amables? Deixeu-les al comentari. En faré una recopil·lació d'aquí a uns post.

Escric. Estic escrivint. Intento escriure. Però la maleïda mandra em pot. És odiosa. M'anul·la. Em fa mandra escriure sobre la mandra. Em torna a entrar la mandra i per això deixo d'escriure.

Stop.

R2D2 i el tripartit

R2D2, proposta inclosa a petició de Mares in the water, guanya per quatre vots a “Culhunter”. Com que estem en temps d’eleccions i a mi, R2D2 sempre em va fer moltíssima ràbia projectant la imatge de la princesa Leia:

!Ayúdameme Obi Wan Ke nobi, eres mi única esperanza!, !Ayúdameme Obi Wan Ke nobi, eres mi única esperanza!, !Ayúdameme Obi Wan Ke nobi, eres mi única esperanza!, !Ayúdameme Obi Wan Ke nobi, eres mi única esperanza!,

He decidit que R2D2 es converteixi en Artur Mas i sumant els vots de les tres altres opcions liderades per Culhunter, el guanyador sigui el tripartit frikki (Dani, ho escric com em dóna la gana, per alguna cosa aquest és el meu blog, oi?) encapçalat pel caçador/a de culs, el caçador de tendències i l’altra opció que no recordo exactament quina és.

Acabo de rellegir aquest primer paràgraf. Més enllà de l’ortografia frikki/freak és un autèntic homenatge a la mort de la sintàxi i la gramàtica. Em costa fins i tot de llegir-lo a mi. Se’n diu innovació lingüística. O era assassinat lingüístic?

Durant l’última setmana he escrit molt poc. El carrer rovellat il·lustrava una preocupació. Habitualment ja sóc despistat o perdo fils de conversa perquè estic pensant en deu coses a l’hora. Però la setmana passada va ser d’escàndol. No podia concentrar-me en res. La Cristina diu que és de l’stress. Algú altre (no recordo qui) m’ha dit que és pel temps (atmosfèric). Jo crec simplement que és fruit de la baixada d’adrenalina després d’algunes setmanes de molta feina i que ara fins i tot, he pogut tenir ordenada la taula del despatx. I pensar amb tranquil·litat aquelles coses o projectes professionals que tinc pel davant. Pensar en mi.

Pensar en mi. En jo (que diuen a Menorca). En tot allò que tinc. En tot allò que no tinc. En tot allò que m’envolta. Conclusions: zero. Perquè penso però només he decidit que estic bé, que no necessito prendre cap decisió perquè totes estan preses. Per bé i per mal. Però les què són per mal, són en realitat per bé. Perquè estan preses amb la consideració meditada i conscient. Per avançar i deixar avançar.

Ups! Ja em torna a sentir el corrent intimista i de reflexió Bernhardtiana (amb tots els respecte per en Thomas.

Tinc Harry Potter. Vaig pel capítol VII. És tant fort això que està passant! Resulta que ... Ah, perdó! Que hi ha algun lector de Harry Potter per aquí. Doncs res. L’enquesta següent serà una pregunta per lectors/espectadors d’aquesta gran història. Que sí. Que aquells que diuen que és un producte de merchandising haurien de llegir un article de no sé qui a no ser on que venia a dir que per una vegada, el markèting havia aparegut després de l’èxit. Perquè primer va ser en Harry i la pedra filosofal i els de Markèting s’ho van prendre al peu de la lletra.

Dimecres, 27 de febrer. 2008. Una estona robada a Girona per escriure. Perquè en tenia ganes. I les ganes de fer coses són les que m’inciten a viure.

El Pas del temps

Del pas del temps sé que només en puc esperar que el meu cos s'oxidi. Però el que més temo és que el rovell penetri el meu cervell i s'endugui, corrosiu, els meus records i a vosaltres. A tots i cadascun de vosaltres. A cadascun de tots vosaltres.

Sentir-se Frikkie

Dissabte nit. Casa. Després del futbol que estava posat a la tele, però que no mirava. Sopar. Gran truita de patates Made in Fidel. Sofà. Programa Millenium. Debat titolat "Som tendenciosos". Aparició d'un concepte fins ara ignorat per mi: El coolhunter. Un caçador de tendències. Tendències noves que després les empreses poden explotar en la fabricació i comercialització d'aquests productes.

Jo no vull ser coolhunter. Vull ser culhunter.

Aquest ha estat el meu nivell cerebral de cap de setmana. Per fer-vos una idea, mentre escric això, a la tele fan Aida.

Necessitava un cap de setmana així. Intensitat cerebral baixa.

PD; Com era d'esperar, Darth Vader ha guanyat amb 8 vots l'enquesta de la setmana. La resta d'opcios, Luke Skywalker, Arale i no contesto preguntes frikkies, han obtingut 4 suports cadascuna. La següent enquesta, encara que no tingui relació, contemplarà una oferta destinada a Mares.

Un text de l'anterior blog, una foto de diumenge

You're not but death

You born by death

You live for death

You're not but death

Enquesta. Cinema. Exposició. Pluja

1. Resultat de l'enquesta.

Amb una participació altíssima (23 vots) i per un ajustat 7-6-6-4, ha guanyat l'opció "Civada, és clar". Empaten els clàssics "Ball de la Civada" i "In the Navy" i en última posició, "Civada in the Navy".

2. Lectures de l'enquesta.

Segurament, els que heu votat "Civada, és clar", entre ells jo, heu patit una confusió. Heu traduït "Civada" per "Cebada", la qual cosa indefectiblement us porta a la cervesa. Però com bé m'ha fet observar una persona experta, la cervesa es fa amb ordi, que és la traduccio al català de "Cebada". La civada, en castellà és "Avena". Fet aquest aclariment conceptual, i tenint clar que jo mateix he estat víctima de la meva pròpia confusió, també vull deixar clar que tots els que hem votat aquesta opció, el que fèiem era votar per la cervesa. Sigui civada, ordi, cebada o avena, la cervesa és el nostre vot final, encara que no estigui en el llistat de les possibles respostes a donar.

Més lectures. M'adono que sigui com sigui, tinc lectors de caràcter clàssic i/o folklòric. Només així s'explica que més de la meitat dels vots han elegit el Ball de la civada o el In The Navy. Dos monuments kitsch per excel·lència d'èpoques diferents.

Per últim tambe em queda clar que els lectors d'aquest blog són contraris a la diversitat, a la integració i a la mescla de cultures, ja que només quatre vots han preferit la "Civada in The Navy".

3. La següent enquesta.

La següent enquesta té el seu origen en la conversa en un dinar en el marc d'una tercera cita. Vaig dir el següent entre els postres i els cafès: "Tinc una pregunta de caràcter diurètic: Jo ara tinc pipi. Però també em vull pendre un tè. Què és millor? Anar a fer el pipi ara? o després del tè?

4. Cinema.

A la meva vida he vist algunes pel·lícules; bones, dolentes, magnífiques, excel·lents, millorables, retallables, millors o pitjors. De totes elles, sempre me n'he quedat amb dues: "Cyrano" en versió Depardieu i "Como Agua para Chocolate". Ahir a la tarda, vaig incorporar una tercera pel·lícula. Es diu Caramel i és d'una directora libanesa que en el marc d'un saló de bellesa de Beirut, explica les històries quotidianes de quatre dones. Un film en el què no passa res d'especial més enllà de la vida mateixa. I passen coses tant normals que t'hi sents identificat amb cadascuna d'elles i d'ells. No us la perdeu. (Sí, ja sé que sona molt intel·lectual, però si podeu veure-la en versió original, molt millor). En el link trobareu la pàgina oficial del film que conté alguns tràilers. En una hora i mitja podeu riure, plorar, somriure, entristir-vos i alegrar-vos. Una muntanya russa.

5. Apartheid.

Ja no hi sou a temps perquè acabava avui. Molt completa l'exposició del CCCB sobre Sudàfrica, l'apartheid i el racisme. Per aquells que vulgueu llegir alguna cosa sobre la qüestió des d'un punt de vista personal "L'edat de Ferro" de J.M. Coetzee. Una gran història d'amor.

6. Plou

... l les gotes repiquen contra la finestra. Embrutaran els vidres quan el sol aparegui i les assequi. Deixaran les empremptes del xoc brutal entre el líquid i el sòlid. Deixaran escrit l'epitafi en forma d'empremptes transformades en pols. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Al meu país, la pluja no sap ploure. O plou poc, o plou molt i ho fot tot enlaire.

Realment som un país de maniqueus incapaços de llegir els grisos. Només queda preguntar-se si és per inconsciència o per mala fe.

PD; Una nova incorporació a la ruta dels blogs amics!!!!! El d'en Marc, acabat de sortir del forn. Per cert, us he dit que estic especialment orgullós de tenir els amics que tinc? I que el Marc i jo ens coneixem des de que tenim 3 anys i vam coincidir un dia a l'autocar que ens portava al parvulari? I que amb ell també tinc una història d'una bamba que mai va aparèixer i que no era groga?

2a cita

Que cadascú imagini la la seva història

Conversa sorprenent i deliciosa

- Què fas Carol? Et trobes malament? Mires que et toqui una mica l'aire i així se't passi?

- Ui no! em trobo molt bé. És que de tant en tant hem de mirar la llunyania una estona i això ajuda molt a relaxar-se.

Immediatament la Cristina i jo hem esclafit a riure. Ara han passat uns minuts de la conversa. Hem rigut. Estic més relaxat. De fet he fet una pausa en la feina per escriure això.

No sé si mirar la llunyania a la Via Augusta relaxa molt. Però sí que la Carol ens ha relaxat amb les rises.

Gràcies Carol.

Segurament ...

Segurament que ho digui jo no té cap valor. Jo en canvi, penso que té tot el valor del món.

Es diu Jordi. Està allà sempre. Allà on el necessito. No em té en compte totes les barrabassades de les quals era objecte quan era petit. I mira que les vaig fer grosses.

Amb els anys no només s'ha fet gran sinó que també s'ha fet savi. I per mi, és el millor actor que hi ha ara mateix a l'escena catalana.

Segurament que ho digui jo no té cap valor. Jo en canvi penso que té tot el valor del món.

És mon germà. Que té diversos noms que només sabem ell i jo i quatre més. I amb ell us deixo perquè admireu la seva feina.

Segurament que ho digui jo no té cap valor. Jo en canvi penso que té tot el valor del món.

Yellow Shoed Boy

Brown Eyed Girl

Estampes d'una primavera avançada

Llegir el diari un diumenge de bon matí a l'Arc del Triomf.

Recuperar un amic o amiga







Fer pràctiques de porter de discoteca. (Amb aquest no hi hauria problemes)






Cremar-se com la foto de l'ànec

Veure cavalls voladors

Veure el Parc de la ciutadella com si fos un palau de l'Índia

Llegir un llibre al sol

Ulls, cinemes, músiques. I un epíleg per mi.

Ulls: Blaus, grisos, verds, negres, color de mel, marronosos, verdgrisosos, de tots colors.

Ulls: retocats, vermells, miops, estràbics, tancats, oberts, mig oberts o mig tancats, grossos, estirats.

Ulls: il·lusionats, tensos, nerviosos, tristos, alegres, eufòrics, enfadats, cansats, derrotats, estressats, lluitadors, de gana, de son, de por, d'amor.

Quantes coses caben en els teus ulls que són capaços de dir-ho tot i més.

Capítol 2.

Després de l'homenatge visual, l'anàlisi de l'enquesta "To Be or Not to Be". Guanya de pallissa To Be (que jo també vaig votar). La qual cosa indica que tenim tots ganes de viure, perquè ningú no va votar Not To Be.

Déu n'hi do els vots de "Ni te vi, ni te quise ver" que vindria a explicar una certa ràbia, emprenyamenta amb el món en general. És bo expressar-la.

Tres vots per Tobi, el niño con alas. (Teniu fragment de pel·lícula en el link). A mi em queia fatal el nen en qüestió. I crec que des de llavors li tinc una certa tírria als coloms. No recordo però si la tírria ve per Tobi, o per Los Pájaros de Hitchcock (En Kiskóff deia la iaia).

Capítol 3.

Visita a Vic aquest divendres. Boira fins les 12 del migdia. Nens fent una coreografia del ball de la civada. El meu cervell ha quedat amarat de la cançoneta en qüestió. Per sort, el meu cos no, i no faig el ridícul ballant-la. Un home ens diu: "Estareu cantant-la tot el dia fins que a la nit escolteu In The Navy i llavors cantareu aquesta". L'home del comentari em va recordar el personatge de Kevin Kline a In&Out. Només fa falta l'històric vídeo dels Village People que teniu també en el link. Avui estic que em surto donant-vos material d'anàlisi.

Capítol 4.

Cine frustrat diumenge passat. Anàvem a veure "Los crímenes de Oxford" però en Dani pensava que com que només feia dos dies que l'havien estrenat, la sala seria per nosaltres. Decepció. Cua un diumenge a la tarda per una pel·lícula estrenada divendres. Que estrany oi? Marxem de la cua evidenciant el risc que tenim de sortir colpejats amablement gràcies als crits del Dani: "Jo aquí no hi entro. Hi ha més gent que persones!".

Capítol 5.

Cine amb èxit divendres a la nit. "Los crímenes de Oxford". Si fa no fa la mateixa gent, però avui deuen ser persones perquè en Dani accedeix a entrar-hi. Lamentablement. Perquè hagués preferit fer com diumenge passat. Fatal. Només paga la pena Leonor Watling. Quina gran operació de markèting. Fas una pel·lícula dolenta però la gent surt dient que les escenes de la Leonor són d'un erotisme brutal. I clar, tothom a fer cua.

Capítol 6.

Demà aniversari de l'Anna. Uns quants. Ni pocs (ui, que se m'escapa el riure). Ni molts. Els perfectes. Dinar a casa seva. Amanida amb espinacs i virutes de foie i picanton de camarón, plat peruà que contràriament a la seva nomenclatura, no pica. Però està molt bo. L'Anna està molt guapa. Se la veu relaxada. I la tranquilitat et fa ser savi.

Capítol 7.

El New Look capilar agrada. Jo encara no m'hi trobo. Especialment al final del dia quan com si fos el videoclip de Thriller, em transformo, sense necessitat de lluna plena, i torna Michael Jackson, cantant "ABC 1, 2, 3".

Epíleg.

Dimecres a la nit em vaig retrobar amb mi. Em van ajudar una mica.

Enquestes, gardènies, significats i canvis (Tot en un)

Realment tinc lectors insaciables. L'última enquesta així ho demostra. Davant la pregunta: Dos Gardenias? El 83 per cent ha votat per la totalitat de les tres opcions que donava: Para ti/con ellas quiero decir/te quiero, te adoro mi vida. Mentre que el 17 per cent restant ha votat només per la primera opció. He de confessar que jo represento el 50 per cent d'aquesta primera opció; Si regalo dues gardènies és lògic que siguin per a tu. El què volen dir ho sé jo i ningú més. Qui les rep té dret a imaginar perquè. És la meva opció. Respecto i fins i tot comparteixo la insaciabilitat.

Alguns apunt presos aquest matí:

• Proverbi: Abans d'emprenyar-te compta fins a deu i recorda que el món no és teu.
• Metro: Noi assegut davant meu. Mirada perduda. Noia al costat li ensenya SMS. Sense resposta. Ressaca? Tristesa? Cadascú amb la seva història.

Decisions ràpides diàlegs breus:

- Talla'm el cabell. Mentre ho facis no miraré el mirall. Avisa'm quan hagis acabat.

- Com vols que te'l deixi?

- Tu mateix. Només avisa'm quan estigui llest.

- Ja pots obrir els ulls.

Canvi d'aparença. Interior igual. (Almenys això sembla)

Espai cedit gratuïtament a Chispita

"El meu nom és Chispita. Vivia en un carrer a Bilbao. Allà sempre plou (de fet com aquí que sempre plou). Un xicot molt trempat em va està alimentant cada dia durant un any. Aquell any va ser dur. Vaig quedar embarassada i vaig tenir gatets. Tots es van morir. Malgrat que aquell xicotet trempat va intentar que l'acompanyés, no vaig voler aprofitar-me de la seva generositat. Finalment un dia d'agost, vaig decidir que li faria creure que m'agafava i que jo em resistiria. En realitat em vaig deixar portar. Vaig fer una mica el ronso per fer-ho veure, però la realitat és que no em trobava massa bé. Vaig pensar doncs que el millor era que em portessin a un metge privat de l'especialitat veterinària. Em va diagnosticar una leucèmia. Vaig fer cara de pena i el xicotet va decidir enviar-me a casa de la seva xicota, a Catalunya, en una població costanera. Imagineu-vos! Vaig passar del fred del carrer basc a la calor d'una localitat catalana vivint en un piset de soltera. Al principi la relació amb la inquilina va resultar difícil perquè jo estava una mica acollonida. A més, alguna cosa rara passava perquè la xicota em donava de menjar, sofà i manta i no em cobrava res de lloguer. De sobte, però, vam ser tres a la casa. Vaig reconèixer l'amic que em va treure del carrer a Euskadi. El meu pis, bé piset, era un apartamentet petitó però tenia moltes finestres. Així, podia practicar el meu esport preferit ben calentoneta: la xafarderia. Triava en tot moment quina finestra era la més adequada segons la llum, la gent que passejava, la companyia ... quan sonava el timbre de la porta fugia ràpidament cap a l´armari de l´habitació ... una de les portes del qual havia exigit que estigués permanentment oberta. L'armari era el meu refugi. Quan a la xicota en qüestió li vaig deixar agafar una mica de confiança, m'empotrava contra un moble i quan em miraven espantats per veure si m'havia fet mal aleshores em llençava a terra simulant-ho. Tothom estava per mi.

Una de les coses que més m'agraden és que em pentinin. M'agrada però, que ho facin les noies. D'altres són: sofà, beure aigua de l´aixeta mentre algú ha obert l'aixeta per posar-se un got d'aigua. Després d'un temps a Catalunya he decidit començar un altre viatge: el meu destí, Santander. Allà estic bé. Tinc una missió. Fer companyia. Enyoro però que em pentinin i els ocellets que passaven per davant de la finestra com podeu veure la foto. Us envio una salutació molt afectuosa, un meu simpàtic i un ronroneig saludable.

Atentament,

Chispita

Llegendes

Hi ha moltes llegendes al voltant de la muntanya del Pedraforca, i per això ha estat i és considerada una muntanya màgica. Una de les llegendes més difoses diu que la nit de Sant Silvestre, el 31 de desembre, les bruixes es reuneixen al Pedraforca (a Pedraforca, com diuen els habitants de l'indret) i salten i ballen per sobre de les argelagues.

Una altra llegenda explica per què la muntanya té aquesta forma tan característica: una nit de Sant Silvestre les bruixes celebraven un aquelarre al cim d'una muntanya altíssima que era situada on actualment hi ha el Pedraforca. Les bruixes estaven dividides en dos bàndols i es barallaven entre elles, feien tant soroll que fins i tot tremolava la terra. Els habitants de Saldes, es van espantar tant que van començar a encomanar-se a Sant Miquel i a fer-li pregàries, tant, que els va escoltar, va baixar del cel i d'un cop d'espasa va trencar la muntanya en dues parts, bo i deixant un bàndol de bruixes al pollegó inferior i l'altre bàndol al pollegó superior. Alhora, amb aquell cop d'espasa va trencar en milions de trossos el cim de l'antiga muntanya: encara ara es poden veure les restes de pedres d'aquell cim a la tartera del Pedraforca.