M’he negat a comptar els dies que fa que no escric. Això vol dir que aquest post pot ser llarg. Per tant és millor que pitgeu play en el següent video, i contineu llegint si és que teniu paciència.
He decidit que després d’un Martínez Lacuesta Criança del 2002, formatges, bull negre i una amanida d’espinacs, rúcula, bacon fregit i xampinyons crus, envoltat de muntanyes a Estavar, al costat de Llívia, havent-me endut l’Ipod per escoltar els concerts de piano de Mozart, i en un apartament magnífic, el millor que podia fer era lliurar-me a l’escriptura automàtica.
Alguns m’heu reclamat de viva veu o per escrit que reprengués l’escriptura d’aquest espai. M’agrada fer-me de pregar. En certa manera, a tothom li agrada fer-se de pregar. És una manera de sentir que comptes. Que comptes per algú. Per tant és una manera de sentir-se viu. Algu et reclama que visquis, que facis alguna cosa per demostrar que estàs aquí per alguna cosa més que per vegetar.
No recordo exactament quantes coses he fet o he deixat de fer d’ençà de l’última vegada que vaig postejar. Així que podria repetir-me. He agafat la càmera i he fet algunes fotos en alguna sortida improvisada.
No he anat al cinema últimament. Tampoc al teatre. Estic aprenent a llegir sonets. Sí, sí, tal com sona. M’ensenyen a llegir-los en veu alta. A recitar-los. Brossa, Martí i Pol, Carles Riba i més endavant Shakespeare.
Tinc la sensació que les coses van passant. Mica en mica. De forma agradable. Amb només el pas sobtat d’algun esdeveniment esdevingut sobtadament, sorprenentment o provocadament. Sempre de forma provocativa. Com a repte a superar. Com a joc que necessita d’un sis doble per passar a la següent fase. Com a monstre a derrotar per superar la pantalla.
En tot aquest temps sí que he llegit. Coses supèrflues (Terry Pratchett i el seu Mundo Disco). I ara estic llegint Firmin que té pinta de mescla de Ratatouille, la rateta que escombrava l’escaleta, passada pel túrmix amb uns tocs aromàtics d’aquell personatge de La Nàusea que pretén llegir-se tota una biblioteca per ordre alfabètic i als 75 anys encara va per la C.
I d’ara endavant què? D’ara endavant escriure quan vingui de gust que pot ser més sovint o no. És difícil escriure quan moltes de les coses que et passen són laborals i no tens ganes de parlar de feina aquí. I també quan les coses que et passen personalment entren dins d’una sensació de pau gens alterada per res i per ningú.
Una abraçada a tots els pacients (Si és que encara en queda algun)
