Esta noche es nochebuena (y manyana un día más)

Sopar a casa mon pare. Tió. Dos Voll-Damm’s. Vi blanc. Tres lingotassus de Cardhu. Regals: pètals decoratius de l’Ikea, un llapisseru, un cendrer que anirà molt bé per les claus.

Tornada a casa caminant. Fred. Uns 50 cotxes estacionats a la vorera de la Plaça. Com cada any. Venen a celebrar la nitbona amb la família.

Avui fa un any va esclatar tot. Avui fa un any que tot va petar. Primer aniversari. És curiosa la fal·lera humana per donar-li al temps una mena de limitacions per poder commemorar.

I malgrat tot. Aquí estem. Sobrevivint. I buscant la manera de viure. De tirar endavant.

Feia dies que volia escriure. Però tenia dues coses pendents. Escrites ja fa temps.

El 21-D va fer dos anys que la Iaia Mercè va decidir que en tenia prou. Vaig voler recuperar allò que vaig escriure fa dos anys. No ho he trobat. Però és igual. La lletra no evita que continuï viva. Aquí. Amb mi i amb nosaltres. Amb el seu “A beber, y a beber, y a apurar, las copas de licor. El vino ha de curar, las penas del amor”. O "Señorita! Señorita! Que nos linchan! I la gent, nen, una mà de riure!" Martí Pol diu en un poema que mentre les persones es recorden estan vives. I la iaia està viva permanentment. Sempre em surt ella. En qualsevol racó de la memòria. La Iaia em recorda que vol viure.

Fa tres setmanes vaig escriure el segon paràgraf de la novel·la de la qual us vaig obsequiar amb primícia el primer paràgraf ara fa tres setmanes. Malhauradament, un canvi d’ordinador m’impedeix de localitzar el maleït escrit. Si el trobo, us el faré arribar. Sinó, la novel·la haurà de continuar sense el segon paràgraf.

Algunes frases que fan pujar l’ànim.En referència a aquest blog, “The seas” em va dir: “Eres mi nuevo entretenimiento de las noches”. Com creieu que m’ho he de prendre?

Marie Laure va cridar al cambrer: “Camarero! Este carpaccio está crudo!”

Un amic meu va fer una enquesta sobre el Nadal. A ell no li agrada gens. Diu que això del Nadal ho pot fer quan vulgui. Té raó. Però a mi em continua fent il·lusió veure a la meva família estossinant el Tió amb regals absurds, compartint a trossos dinars de Nadal i Sant Esteve, i obrint els regals de Reis a primera hora del matí amb la lleganya encastada a l’ull dret. Sí, papa, m’agrada molt. Per culpa teva. Ja sé que no t’agrada sortir a les fotos. Però vull que d’això en quedi constància almenys en un blog. En el MEU blog.

Perdoneu la nostàlgia. I les qüestions més personals. No acostumo a escriure així habitualment, ja ho sabeu. Però sempre hi ha un dia que un necessita esplaiar-se. I segurament, dos voll-Damm’s i tres Cardhus, ajuden.

Una cançó per culminar aquest post:

http://www.youtube.com/watch?v=ZXB8zeL73r4

Bon nadal.

Tenerife (En 4 tiempos i un telegrama)

Tiempo 1 Tiempo 2

Tiempo 3

Tiempo 4

I després, és clar. El tradicional: "Descanseeeeeen, Ar!" I descansàvem, és clar, després d'aquest exercici esgotador. Entendreu que després d’aquest moviment durant cinc dies, acabéssim extenuats. Entre aquesta activitat frenètica i frases com les següents:

· Converses sobre paraules que no recordem: Començava amb B … com era? Ah sí! Aute!”. 45 segons després: “Començava amb R … ho tinc a la punta de la llengua … Bistrot!”

· Sentències tretes de context: “Anem a un per dia”. “Tranquilo que tampoco estamos que nos salimos” Referit a les sentències anteriors.

· Converses sobre el sentit del glamour: “De tant en tant, tinc moments glamourosos” “Tengo Subidones de Glamour” “Esto es vida. Lo demás son complementos”.

El cos i les neurones van acabar esgotats. Demanant-nos un respir. Però vam ser insensibles:

Vam acabar veient dofins a mar obert:

Vam dinar en un petit vaixell que ens va portar a veure els penyasegats de los Gigantes

Vam pujar al Teide. (Quina estafa el tema telefèric!)
I vam anar al nord. On el totxo encara no ha aconseguit rebentar el paisatge. (Garachico)

Capítol receptes: (Imprescindible a qualsevol viatge)

Leche-Leche: Un cul de llet condensada. Cafè. Llet. Prendre’l sense barrejar. Recollint amb la cullareta des del fons, arrossegant cap amunt. Deliciós.

Mojo verde: Sal, oli, pebrot verd cru, molla de pa, cilantre, pebre, aigua. Passar-ho pel túrmix i llestos per sucar-hi pa!

Mojo rojo: sal, oli, pebrot vermell, molla de pa, aigua. Passar-ho pel turmix. I llestos per sucar-hi pa!

Reflexió final:

Qui diu que anar amb gent de la feina et fa impossible desconnectar? Ho vam fer. Vaig descansar. Molt. Vaig recuperar el gust per la lectura acabant el Rojo y el Negro d'Stendhal i em va acabar agradant. Va ser una setmana del gos en ple mes de desembre, en banyador, al mar. I amb dues noies! Laura i Eli. Eli i Laura. Mentre jo conduia, el sillón dormilón les adormia. O potser era jo. Ves a saber! Només sé que feia temps que no descansava tant. Que no desconnectava el mòbil (Sí, d'acord, l'engegava a les deu de la nit, no fos cas que hagués passat alguna cosa, i no de feina).

No sé que puc demanar més! Demanar? Me’n vaig a fer la carta als reis!

UNA PRÈVIA PER TENERIFE (Excusa perquè encara no tinc fotos)

El desembre de 1959, el Ministre d’Economia del govern espanyol, va dirigir-se a la seu del Banc d’Espanya. Un cop va haver baixat del cotxe oficial, va entrar per la porta gran d’aquell magne edifici que com tots els bancs en aquella època, feia por només d’entrar-hi de l’alçada dels sostres, i aquelles passes que ressonaven per totes les estances. Un cop va haver arribat al despatx del president de la institució, tant o més gran, que el propi edifici del Banc, el Ministre va dir el següent: “Vull 10 pessetes per sufragar les despeses de transport d’un lot nadalenc que el General vol enviar a un cosí seu al Ferrol”. La resposta del president del Banc va ser, però: “Ja ho sap ministre que no queda ni un ral a la caixa del Govern. No li ha dit encara al General? Ara sí que no queda res de res”.

El ministre d’economia de l’època va sortir del banc pensarós. Havia arribat l’hora, potser, de dir-li al General la veritat. Espanya estava sense un duro al calaix. El ministre va sopesar la possibilitat de pagar ell mateix de la seva butxaca el transport del lot nadalenc al cosí del cap de l’estat. Però va adonar-se que això, en suma, retardaria la qüestió només unes hores, i ell perdria per tant, les 10 pessetes de la manera més inútil.

Va demanar al conductor del cotxe oficial que el portés al Pardo. Va entrar-hi amb el rostre temerós sabent que el General, sinó el feia afusellar, com a mínim el defenestraria del seu càrrec. “Valor!” va pensar el ministre. Va adonar-se que li feia més por l’edifici del Banc d’Espanya que el Palau del General. Però li feia més por el General que el president de l’entitat bancària.

Quan el van fer passar, el General estava al seu despatx llegint atentament un document. Sense aixecar la vista del paper, amb aquella veu aflautada li va preguntar: “Què desitja, Ministre?”. El Ministre, treient forces d’allà on podia, li va contestar: “General. Lamento dir-li que no podrem enviar el lot nadalenc al seu cosí”. “Quin és el motiu?” va inquirir encara sense aixecar la vista del document. “El motiu, General, és que Espanya és una, gran i lliure. Però ara mateix, a la caixa forta del Banc d’Espanya, no queda ni un ral. Espanya, General, deixi’m dir-ho en format tècnic, Espanya està en fallida tècnica”.

El Ministre, dempeus en aquell despatx, tenia la impressió que estava empetitint-se per moments. El General, encara amb la vista al document, va espetar-li: “Ho sé, Ministre, ho sé. Fa més d’una setmana que ho sé. La meva filla va demanar-me diners per una festa i no li’n vaig poder donar. Però no és cap problema”. “Ho sap General?” va inquirir el Ministre incrèdul, i a l’hora admirat que el guia d’Espanya ho sabés tot. “Sí. Però ja tinc la solució. No es preocupi.” va respondre lacònic des del seu despatx. “La solució Ministre, és molt fàcil. Es diu sol. El sol que ens il·lumina”

I aquesta és la història real de com Espanya s’ha convertit en el primer destí turístic del món.

Mimosina

Ja perdonareu per la tardança en escriure. Però havia de decidir què feia. Si un repàs de la meva estada a Tenerife que va acabar diumenge o una necrològica sentida. He decidit fer això últim en homenatge a algú que mereixeria més que quatre paraules.

Diumenge, a primera hora de la tarda, moria a Barcelona, al metge de Sant Andreu, la Mimosina. Aquells que tingueu animals i que se us hagi mort algun ja sabreu de què us parlo. Aquells que no en tingueu i que no ho enteneu, igual aquest escrit serveix per adonar-vos del carinyu que un li pot tenir a un punyeteru animal.

La Mimosina deuria tenir 8, 9 o 10 anys. El cert és que ningú de la família es va ocupar de saber la seva data de naixement i per tant, tampoc celebràvem el seu aniversari. Mon pare la tenia a casa, tot i que feia vida a les teulades del pati interior que neix en el marc de la illa que configuren uns edificis de principis del segle XX del barri de Sant Andreu. Potser per això, per aquesta vida de teulada, la Mimosina va donar a llum en incomptables ocasions fruit de la vida promíscua a la qual era arrossegada per bona part dels gats de baixa estofa (tots ells, però, amb aquell encant bandoler).

Però la Mimosina tenia un no sé què especial. Tal com l’agafaves, així se’t quedava. T’estiraves al sofà i ella venia a seure’s damunt del pit i s’adormia mirant els teus ulls i respirant profundament mentre feia un rum-rum que et feia impossible la siesta.

Venia a tu no només quan tenia gana, o si tenies menjar. Venia perquè l’acariciessis. Sí. Era una gata. Alguns direu que per això que explico era una “gata maula”. Era la mimosina. Ni més ni menys. I vulguis que no, perdurarà en el record de tota la meva família i de tots aquells que l’han coneguda.

PS, Una cançó per la Mimosina:

http://www.youtube.com/watch?v=Lp_HYRU42GU

Aquest cap de setmana miraré de fer la crònica de Tenerife. Que més que gata, serà la crònica gossa d’un hivern a 25 graus.

A la tele encara s'aprenen coses

Edward Teller, catedràtic de física, inventor de la bomba d’hidrògen, li va dir a Robert Oppenheimer, catedràtic de física inventor de la bomba atòmica, que volia signar un document demanant a Harry S. Truman, president dels Estats Units d'Amèrica, que en comptes de llançar la bomba atòmica contra la població civil japonesa, la llancés sobre un espai inhabitat com a demostració de força.

El secretari d’estat de Truman va dir-li al president que pensés que l’any 46, el congrés li faria un procés d’impeachment (una mena de moció de censura) per no haver llançat la bomba en el lloc adequat i en el moment adequat, posant fi a la guerra i salvant així, milers de vides nordamericanes.

Oppenheimer li va dir a Teller que la política l’havien de fer els polítics. Els científics havien de fer ciència.

Truman va tenir por que els nordamericans el fessin culpable de les vides de milers de nordamericans.

El 6 d’agost, l’Enola Gay va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Dos dies després a Nagasaki.

Oppenheimer va demanar perdó a la població japonesa. Teller va acusar Oppenheimer d’espia comunista . I va fabricar la bomba d’hidrogen. La Bomba H.

Havia començat la carrera armamentística.

A la tele, encara s'aprenen coses. Aquí us podeu descarregar alguns programes si disposeu de l'E-Mule:

Segle XX. Canal 33.

Per cert: fa dies que no us ofereixo música. Aquí teniu a Vivaldi:

http://www.youtube.com/watch?v=5DWAdJKUlxo

Receptes de Felicitat

1. En una olla amb oli calent, passar-hi les galeres, les cigales i la sèpia (prèviament enfarinada) fins enrossir-ho.
   Reservar-ho.
2. En el mateix oli, i a foc lent (mai amb pressa), posar-hi dues cebes tallades ben petites. Poseu-hi també sal, pebre, i una mica de llorer
3. Tirar-hi un raig de vi blanc.
4. Deixeu que faci xup-xup una bona estona.
   
5. Tireu-hi les carxofes. Només heu de fer servir el cor. (Com a la cuina en general)
   
6. Deixeu fer xup-xup. (Corregiu de sal)
   
7. Si es va quedant sense suc, aneu-hi afegint caldo de peix. Quan el tireu, mireu que estigui calent. (Corregiu de sal)
   
8. Tireu-hi l’arròs (una tassa de cafè per persona més una tassa per l’olla)
   
9. Afegiu-hi més caldo de peix. (Corregiu de sal)
   
10. Al cap de deu minuts, vigilant que no es quedi sense aigua, poseu-hi les galeres, les cigales i la sèpia.
    Deixeu-ho cinc minuts.
    
11. Apagueu el foc.
12. Pareu taula. Elegiu un bon vi. A l’estiu un blanc sense agulla molt fresquet. A l’hivern, amb el fred, un negre a temperatura ambient.
13. Poseu-hi llavors el secret del plat. Envolteu la taula d’amics i amigues. Mengeu-vos-ho compartint que el món s’atura. I de tant en tant, mireu-vos als ulls per saber que esteu vius.
14. Remateu-ho amb un gelat, un cafè, un whisky o un licor d’herbes ben gelat.

En realitat, la recepta de la felicitat consisteix només en un paràgraf de tot això aquí escrit. El 13. Per paradoxa dels supersticiosos.

Perquè amb una pizza demanada per telèfon, n’hi hauria prou també. Però la gràcia també, és complicar-se la vida una mica oi?