"Brussel·les o el monstre gentil" de Hans Magnus Enzensberger

Magnus Enzensberger.

"Brussel·les, el monstre gentil".

Edicions Arcàdia.2011.

L'autor elogia la història de la construcció europea perquè ha servit per evitar guerres i d'això no en som conscients. Però creu que Europa ha caigut en mans d'una immensa burocràcia governada pels lobbies capitalistes contra els quals els volen fer directives especificant detalls inocus però molt perjudicials per a la vida quotidiana. Europa és una burocràcia de quotes i caldria donar més llibertat en base als criteris inicials que la van forjar. Ara és en mans del capitalisme financer que primer es va carregar la política i ara vol governar l'economia. Si voleu PDF descarregueu-lo aquí.

Inversió europea en cultura: "Es tracta de la cultura, per la qual la Unió no s'ha interessat mai gaire i més aviat constitueix un destorb, pel simple fet que és difícilment homogeneïtzable. És del tot coherent, per tant, que la Comissió hagi confiat aquesta àrea a l'estat membre més incapacitat. Un cop d'ull al pressupost que la Unió reserva a aquest àmbit és suficient per entendre quina n' és la causa. Aquest pressupost ascendeix a 54 milions d' euros i es troba doncs a la part baixa de l'escala; per ser més exactes, significa aproximadament 11 cèntims a l'any per cada ciutadà de la Unió Europea. A tall de comparació, el municipi de Munic tot sol dedica 161 milions d'euros a despeses en cultura. Sembla que hi ha qui lamenta aquesta gasiveria tan mesquina, però es tracta de falta de visió, perquè com menys s'interessin per la cultura les instàncies europees, millor. A tots els qui els importa aquest aspecte de I' existència humana, tant als productors com al públic, aquesta indiferència els estalvia la tutela arrogant contra la qual han de lluitar altres activitats. Només ens haurien faltat directives sobre com s'ha de pintar, ballar i escriure a Europa!"

Quotes en comptes de professionalitat: "Es poden trobar moltes persones intel·ligents i compromeses. Com és habitual, escassegen entre els càrrecs més elevats, perquè en aquests casos es tracta molt sovint de polítics apartats dels seus països d' origen pel fet que s'havien convertit en una càrrega, pels motius que sigui, per als partits als quals pertanyen; llavors es diu que «han caigut escales amunt». D'altra banda és evident que els llocs de direcció no es poden adjudicar per idoneïtat, sinó que s'han de negociar tenint en compte qüestions de proporcionalitat, a fi que cap dels 27 estats membres es quedi curt. La qualificació aquí és secundària. La conseqüència d'això és que no faltaran mai els comissaris crònicament desbordats."

Crisi econòmica capitalista i actuació europea: "La culpa d'aquest desastre la té, si ens hem de creure els polítics, únicament l'especulació. Parlen d'aquest desagradable fenomen com si es tractés d'un espectre difícil d'explicar i encara més difícil de foragitar. En realitat constitueix una de les bases del capitalisme. Els especuladors busquen els punts febles del mercat; reaccionen a l'augment de l'endeutament públic, que té causes polítiques; sospesen els desequilibris econòmics que es deriven de la construcció fallida de la unió econòmica i monetària, i analitzen les forces centrífugues que això provoca. Que la seva acció amenaça el sistema europeu, prou que ho saben. Però qui sap aprofitar-se d'aquesta situació, com les millors adreces de la indústria financera, pot comptar amb guanys elevats i sense riscos.

Sense alternativa? "No és per atzar que alternativlos ("sense alternativa") va ser elegida com la paraula més horrible de l'any 2010. Aquest concepte ofèn la intel·ligència humana, perquè equival a la prohibició de pensar. No és cap argument, sinó una declaració de capitulació. Quan els generals entreguen les armes, no són ells, com sempre en aquests casos, els qui han de fer front als tributs astronòmics que reclamen els vencedors, sinó les seves tropes. Per tornar a citar Benn: «Llavors un nou reajustament, i tots tornen als seus béns». I sempre paguen aquells que menys culpa tenen del desastre. La manera com això succeeix és una qüestió secundària: augments d'impostos, retallades de les pensions, inflació, devaluacions monetàries. La recepta no és nova: socialització de les pèrdues, privatització dels guanys. Que a l'expropiació política li segueixi l'econòmica, no deixa de tenir la seva lògica.

Separació de poders inexistent: Citant a Robert Menasse: Un exemple: només es pot parlar de democràcia desenvolupada quan existeix la separació de poders.  [ ... ] A la Vegada, tanmateix, s'ha suprimit la separació de poders. És cert que s'elegeix el Parlament, però no té el dret d'iniciativa legislativa (o en tot cas ara, després de Lisboa, només per la porta del darrere: aquest dret el té la Comissió. [ ... ] Però la Comissió és la institució en la qual s'invalida a la fi la legitimitat democràtica: aquí treballa un aparell que no ha estat elegit i no pot ser revocat, i que ha suprimit la separació de poders. [ ... ] Des del punt de vista de la política democràtica, doncs, aquesta tríada de Parlament, Consell i Comissió és un forat negre on desapareix allò que entenem per democràcia.

Europa federal: "Aquest és el punt -diu Menasse- en que potser hauríem d'estar disposats a reconèixer que avui és un progrés, un alliberament, que les condicions marc de la nostra vida ja no es decideixin essencialment mitjançant eleccions populars. [ ... ] I tot just aquí, observant de prop la construcció de la UE i el seu funcionament, m'ha passat pel cap la idea que la democràcia clàssica, un model desenvolupat al segle XIX per a l'organització raonable dels estats nacionals, no es pot traspassar simplement a una unió supranacional, perquè més aviat I'entorpeix.» D'aquesta manera queda definit el problema central de la Unió. Oficialment duu una denominació eufemística, l'anomenat «dèficit democràtic», que és considerat com una mena de malaltia endèmica i pel que sembla de difícil tractament.

Aquí no es construeix una nova presó de pobles. En la cultura alemanya, "presó de pobles" (Völkergefängnis) és un concepte associat en primer terme a l'Imperi Austrohongarès, però després també per analogia, a altres estats plurinacionals però amb una nació hegemònica, com l'URSS, Iugoslàvia...

No democràcia, sí burocràcia governada per lobbies. Amb el tipus de domini tou que exerceix, la Unió certament ha trepitjat territori verge i s'ha convertit en una quimera, en el doble sentit de la paraula: un projecte utòpic i alhora un ésser monstruós que vol imposar els seus objectius filantropies, perseguits amb paciència i astúcia, mitjançant I'autoritat incondicional i la pressió educadora.

En un text clàssic de la teoria política, aparegut fa més de 350 anys, Étienne de la Boétie, un amic de Montaigne, es preguntava com és possible que la gent es conformi de ser tutelada. «Els mateixos pobles, doncs, es deixen o, més ben dit, es fan embridar: deixant de servir, se'n deslliurarien. És el poble el que [ ... ] renuncia a la seva llibertat i pren el jou, el que consent al seu mal, més aviat, el busca. Si recobrar la llibertat li costés alguna cosa, jo no l'instaria a fer-ho, encara que, un home, que ha d'estimar més que recuperar el seu dret natural?»"

Fins ara no hi ha gaires indicis que els europeus tendeixin a defensar-se contra la seva expropiació  política. És cert que no falten expressions de disgust i sabotatges tàcits o oberts, però en conjunt el famós dèficit democràtic no porta fins ara a la rebel·lió, sinó més aviat a l'apatia i al cinisme, al menyspreu de la classe política o a la depressió col- lectiva.

Les institucions, que passen tot Europa pel mateix adreçador i volen colonitzar la nostra manera de viure, ens són més un obstacle que un ajut. Tenen la fal·lera de normativitzar-nos, La unitat és bona, però la diversitat és millor. Si us plau, deixin-nos en pau amb les seves directives supèrflues.